Vaig acabar la diada de Sant Jordi al Palau de la Música, escoltant i veient a Fito Paéz des de la fila cinc. A piano i veu l’artista argentí em va arribar com mai, em va conmoure com mai. Va valer la pena veure el Barça-Manchester enregistrat -sense saber el resultat- a quarts de dotze de la nit.El que més m’ha atret, des de sempre, de Fito Páez és la inmensa llibertat que traspuen els seus textes i les seves músiques. Sense ser un escriptor de primer ordre, és capaç de crear imatges d’un força extraordinària que, recolzades en un arranjament musical d’un barroquisme que ratlla l’exageració, esclaten per il·luminar-te els sentits. Ningú tan poc acurat a l’hora de bastir una lletra m’ha dit tant amb les seves cançons. Ningú tan enrevessat musicalment m’ha colpit tant com ell. La seva manera de fer no té res a veure amb la meva, segurament per això m’agrada tant.
Fito Paéz és també un exemple d’aquest desacomplexament tan propi dels cantants argentins, d’aquest orgull de pertinença a una cultura musical que em provoca una enorme enveja. Res a veure amb el que succeïx aquí: al Palau, Paéz va sortir a l’escenari anunciant que era hereu d’una tradició musical de molts anys i va enumerar els seus avis i els seus pares (des d’Enrique Santos Discépolo a Charly García). ¿A qui podriem citar com a referents els cantants que ens expressem en català sense ser etiquetats, encasellats i, fins i tot, apartats del que la crítica considera com la tendència adequada?
Fito Paéz és també un exemple d’aquest desacomplexament tan propi dels cantants argentins, d’aquest orgull de pertinença a una cultura musical que em provoca una enorme enveja. Res a veure amb el que succeïx aquí: al Palau, Paéz va sortir a l’escenari anunciant que era hereu d’una tradició musical de molts anys i va enumerar els seus avis i els seus pares (des d’Enrique Santos Discépolo a Charly García). ¿A qui podriem citar com a referents els cantants que ens expressem en català sense ser etiquetats, encasellats i, fins i tot, apartats del que la crítica considera com la tendència adequada?
M'afegeixo a tot el que comentes sobre la seva llibertat creativa i la força de les seves imatges, sovint més suggerents que explícites o concretes. De fet, les cançons que més m'agraden són les més surrealistes les quals pots adaptar a la teva pròpia pel.lícula personal. En directe és tot un personatge, amb la seva estilitzada figura "timburtoniana" i el nervi que el caracteritza; incapaç com és d'enganxar el cul a la cadira durant més de 30 seg.
Si hagués de trobar un però al concert parlaria de la mala sonoritat de la guitarra a "Ciudad de pobres corazones" (massa reverberància?) i d'aquest excés de "rauxa argentina". Especialment en certs moments en els que s'agraïa el silenci i el piano del Fito com a únic so. Jo era a la fila 4, però del primer pis a la part central. Darrera meu, a 10 o 15 files hi havia un grup de forofos del Boca que realment em van fer plantejar si segui al Palau o finalment havia optat per anar al camp.
Estic d'acord amb el que comentes del desacomplexament i la tradició pròpia. De tota manera hauriem de començar per nosaltres mateixos, que sovint som els 1ers a llençar les acusacions que menciones per allò del què diran i per mostrar-nos equivocadament cosmopolites.
Segons el meu parer, no hi ha res autènticament internacional que no hagi nascut d'un profund lligam a la terra d'origen. És precisament aquest sentiment, aquesta autenticitat la que després es transmet i es valora més enllà de les pròpies fronteres, per exemple el tango. Tenim una tradició, malgrat tots els problemes, que ja la voldrien molts països d'arreu del món, també a Europa. Per tant, falta que ens ho creguem. Convencent, com he dit, primer als nostres; els altres ja vindran per afegitó (excepte els més tancats i reaccionaris amb qui no cal perdre-hi el temps).
El panorama actual no és dolent. Ens manca, potser sí, un Fito. Algú que sigui capaç de transmetre una força i una expressivitat tant úniques que moguin al públic allà on vagi. EL que han fet Obrint Pas a un altre nivell. Algú que aglutini totes les tendècies i grups que sorgeixen de forma aparentment inconnexa i poc "mediàtica".
Espero no haver-me fet massa pesat. Salutacions i a seguir endavant amb la música!
Gerard.
Celebro que hagis trobat aquest bloc, ni que sigui de casualitat, i et convido a seguir visitant-lo.
<!--
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
-->
He vist a Fito a tots els concerts que
ha fet a Barcelona menys el del Fòrum per ser en un curs de
música de cambra, i haig de dir que la seva presència
i la llum que té a l'escenari només una trajectoria i
un talent com el seu li poden donar. Omplen l'espai duna manera
natural i seductora, fent d'un concert un autèntic acte de
reciprocitat tan comunicativa i visual com introspectiva i visceral.
Sincerament penso que el Palau és
un lloc inoblidable: acústicament, arquitectonicament,
històricament ...és un lloc emblemàtic de
Catalunya. Crec que és una bona fita poder-hi tocar el teu
repertori sòl amb el teu instrument i gaudir-ne de lacústica
disfrutant daket moment irrepetible en un lloc tan significatiu i
encara més si és el día del patró del
país en el que et trobes, dia en el qual les dones regalen
llibres als homes i els homes roses a les dones. Crec que es un regal
més que merescut, tan per lo artístic com per lo
viscut, Fito en el Palau, el dia de San Jordi. No entraré en
les meves circumstàncies personals però puc dir que no
vaig estar a lalçada dakest concert. Fito és un
comunicador excepcional, arrisca i aposta fort, es jugador per
naturalesa. Sempre deixa una porta oberta per qui tingui collons
dobrirla, sigui des de la puresa de l'amor com des del terror o la
desesperació. És la sal de la vida, és el còr
indomable que no enten a raons i que necessita confiar un cop més
per continuar bategant , encara que sigui, sense pietat. És
estar en el teu paper no saps si fent el que has de fer, però
fent. Algún propósit hi haurà darrera, en siguis
coscient o no.... i és possible que algú amb una mirada
li doni un significat a aquesta incertesa. El fet es que aquesta
comunicació suggestiva, suggestionada o no, es un art i Fito
n'és un mestre. Les seves lletres no em semblen poc acurades,
sincerament, més avait el contrari, em sembla un gran
lletrista, amés d'un gran músic i compositor. Té
la capacitat de plasmar en paraules situacions en les que et pots
veure en algun moment de la teva vida molt visuals i amb una màgia
culpidora, sabiduría i misticisme que en aparença pot
semblar un llenguatge criptic però no deixa de ser Dylanià.
Més que poc acurades, diria que son directes. Això si,
a qui estigui disposat a entendre-les.... també puc dir
que el públic, al meu parer, estava totalment desubicat en
aquest concert: entenc que un artista d'aquesta magnitud aixequi les
passions més futboleres ( io no en soc de futbolero, no sabia
ni que es jugava un partit....ara entenc pq Fito deia Barça
enlloc de Barna...), entenc que sigui detonant de irrefrenables
palmes desquadrades o de desafinades de fans desaforades, però el silenci es algu meravellós, necessari, natural,
essencial, creatiu, expressiu.....si vull cantar amb fito em poso el
disc a casa i em desganyitu si em dona la gana, però si el
vaig a veure en concert al Palau, ell sòl amb el piano, vull
sentir-lo amb ell i no a quatre fans afortunats de tenir a Fito en un
lloc tan intim que pel seu caprici li fan un magre favor cantan-hi
assobre, encara que puguin semblar en aparença agraits. Crec que de les que més
vaig disfrutar va ser amb ámbar violeta, de les meves
preferides i crec que va ser de les poques en les que es va fer el
silenci....quan volia cantar a capella yo vengo a ofrecer mi corazón
va ser necessari suministrar transiliums per via intravenosa a la
penya perque no hi havia manera de que es fés el silenci.
B....es passarà a l'Abril per Espanya....jo no m'hho perdu!
Barakaldo-Algeciras-¿¿¿¿Barcelona??????