«Valencià del Barça? Cuernut, quê desgràcia;
valencià del Madrið, fill de puta malparit!»
valencià del Madrið, fill de puta malparit!»
El comboi d'Alcanar, reaccions oficials a banda, palesava una evidència irònica i poc ressenyada: que quasi tots els valencianistes són del Barça. O, dit d'una altra manera: que, per a algunes mentalitats, definir-se políticolingüísticament «catalanista» i del Valencia (sic) no quadra; i no precisament —o no només– perquè els valencianistes de sang blava ens puguen acusar d'això (de cacalanistes) ans al contrari! Almanco, eixa és la sensació que tinc jo cada volta que algun il·lustrat se sorprén que u puga ser doblement valencianista: és dir, «nacionalista» i valencianiste. A banda dels mèrits esportius, m'imagine que a eixos il·luminats els atraurà allò de que el Barcelona és «més que un club» per a tindre-li tanta devoció. Home! No et fot? I el Valencia, també: més que un club, és un puticlub; però això és una altra història...
No debades, difícilment els culers valencians podran presumir de tindre un veí del poble entre les files del seu equip; ací a l'Alcúdia, que jo recorde, n'hem tingut dos: l'últim d'ells, Palop, actualment en el Sevilla. Abans d'ell (i ara, clar!), Voro. Per contra, valencians del Barça només em ve al cap Amor el benidormer; més fàcil ho tindrien els llevantinistes, m'imagine... o inclús algú del Nàstic, que té en el seu planter un cuquello forjat en la pedrera roscana!
A mi, no és que m'apassione el futbol (i cert que a molts de vosaltres tampoc), però a nivell popular els equips —altrament dits clubs- s'han convertit en els abanderats locals, nacionals o estatals del mapa (senti)mental de cada u: per tant, allò de «més que un club» ja quasi podria aplicar-se a qualsevol equipet que jugue tant a nivell esportiu com ideològic; per això, és lògic que a u se li retraga l'afició a clubs com —verbigràcia- el Real Madrid, per la llegendària butla gubernamental que li permet jugar sempre amb tretze jugadors, entre molts altres avantatges històrics...
A mi, no és que m'apassione el futbol (i cert que a molts de vosaltres tampoc), però a nivell popular els equips —altrament dits clubs- s'han convertit en els abanderats locals, nacionals o estatals del mapa (senti)mental de cada u: per tant, allò de «més que un club» ja quasi podria aplicar-se a qualsevol equipet que jugue tant a nivell esportiu com ideològic; per això, és lògic que a u se li retraga l'afició a clubs com —verbigràcia- el Real Madrid, per la llegendària butla gubernamental que li permet jugar sempre amb tretze jugadors, entre molts altres avantatges històrics...
Al València: Solsona, Ricardo Zamora (fill), Cuixart, Gerard.
Com sol passar, en este país de països que estem inaugurant, els que hi posem més (c.) som els valencians. Malgrat que des del paleolític el Barça ha tingut "aguaitadors" per tots els camps valencians.
Vinga mestre !
pd: a que pense...jo sóc del nàstic i del pep botifarra gin-tònic's club, tu! a vo si fem un sopar pa celebrar-ho!!
Ells, que són molt menudets i encara no entenen massa ni de nacionalisme ni de fútbol, de moment ho viuen amb tota la naturalitat. I així és com hauria de ser. Però és que la societat valenciana molt normal, molt normal no és.
Bona vesprada
salut i aigua des de l'Ebre