Ahir al vespre, poc abans de sortir de la feina, em va trucar en Pancracius. Feia quasi un any que no parlàvem, però sense cap preàmbul em va preguntar:
- Vols signar llibres demà al centre cultural?
- Signar llibres? Quins llibres? Tens algun llibre meu, tu?
(En Pancracius és llibreter d'un petit poble del sud madrileny i alguna vegada, crec recordar, va tenir a l'aparador algun llibre meu, tot i que ignoro si va arribar a vendre'n cap)
- No, però els podries dur tu...
- Potser em queda a casa algun exemplar d'Héroes flacos. Ja ho miraré.
- Perfecte. A quina hora passaràs?
- Te'ls puc dur a dos quarts de deu, si vols. Te'ls deixo a la llibreria, no?
- No m'has entès. Quan passaràs a signar els teus llibres?
Dubto uns segons. Després dic:
- Primer caldria que algú els volgués comprar, no? Creus que hi haurà algú que vulgui comprar el meu llibre?
- Sincerament?
- Sincerament.
- No.
- I per què em demanes que vingui a signar llibres si ja saps que ningú me'n comprarà cap? No ets conscient que he de treballar?
- No sé. He pensat que et faria gràcia. Per què no t'escapes una estoneta? Jo hi seré de nou del matí a nou del vespre.
- Umm... Podria intentar-ho.
- I si tens temps prepara un cartell per anunciar que signaràs llibres. Podries posar que...
- Pancracius!
- Val, val, no cal cap cartell. Però passa't una estona, que farem petar la xerrada. I vés a saber, no es pot descartar del tot que algú compri el teu llibre.
- Tens raó. No se sap mai.
Aquest matí, quan en Pancracius encara muntava la paradeta, li he deixat quatre exemplars d'Héroes flacos. Quan surti de la feina passaré a recollir-los i xerraré una estona amb el meu amic llibreter. Qui sap si em sorprèn amb alguna anècdota que em permeti acabar amb un somriure aquest Sant Jordi i oblidar que, un any més, formo part de la legió d'escriptors que se senten com formiguetes esclafades per un exèrcit de lectors que corren a la recerca d'un llibre que indefectiblement no és el seu.
- Vols signar llibres demà al centre cultural?
- Signar llibres? Quins llibres? Tens algun llibre meu, tu?
(En Pancracius és llibreter d'un petit poble del sud madrileny i alguna vegada, crec recordar, va tenir a l'aparador algun llibre meu, tot i que ignoro si va arribar a vendre'n cap)
- No, però els podries dur tu...
- Potser em queda a casa algun exemplar d'Héroes flacos. Ja ho miraré.
- Perfecte. A quina hora passaràs?
- Te'ls puc dur a dos quarts de deu, si vols. Te'ls deixo a la llibreria, no?
- No m'has entès. Quan passaràs a signar els teus llibres?
Dubto uns segons. Després dic:
- Primer caldria que algú els volgués comprar, no? Creus que hi haurà algú que vulgui comprar el meu llibre?
- Sincerament?
- Sincerament.
- No.
- I per què em demanes que vingui a signar llibres si ja saps que ningú me'n comprarà cap? No ets conscient que he de treballar?
- No sé. He pensat que et faria gràcia. Per què no t'escapes una estoneta? Jo hi seré de nou del matí a nou del vespre.
- Umm... Podria intentar-ho.
- I si tens temps prepara un cartell per anunciar que signaràs llibres. Podries posar que...
- Pancracius!
- Val, val, no cal cap cartell. Però passa't una estona, que farem petar la xerrada. I vés a saber, no es pot descartar del tot que algú compri el teu llibre.
- Tens raó. No se sap mai.
Aquest matí, quan en Pancracius encara muntava la paradeta, li he deixat quatre exemplars d'Héroes flacos. Quan surti de la feina passaré a recollir-los i xerraré una estona amb el meu amic llibreter. Qui sap si em sorprèn amb alguna anècdota que em permeti acabar amb un somriure aquest Sant Jordi i oblidar que, un any més, formo part de la legió d'escriptors que se senten com formiguetes esclafades per un exèrcit de lectors que corren a la recerca d'un llibre que indefectiblement no és el seu.
