Quan el vent, aquest matí, ha despertat les persianes, portava endins seu, l'olor dels llibres i de les flors. Esbalandrada, la casa, el perfum ha encabit les giragonses d'aquest riu immens, enmig els mobles, els quadres, les parets... Amarades totes les estances, amb la sentor íntima de la tinta, dels pètals, s'ha eixorivit, s'ha estirat tota ella com un gat mandrós arquejant el seu cos.
Els estadants de tot el bloc, també n'han quedat impregnats d'aquest perfum. Ni amb la dutxa, ni amb el deshodorant, se n'han pogut desfer d'aquesta càlida fragància que els feia anar molt més lluny del que mai havien anat abans. Caminant, era com si suressin enmig jardins de plantes gegants però invisibles, a la feina, tota la paperassa no ha pogut sucumbir a una alegria immensa, una sensació pregona de felicitat punyent, que els ha fet somriure moltes estones, que els ha estat ser molt més amable amb tothom.
En encabat, al carrer, les enamorades, els enamorats, han requerit el mateix tracte del cada dia, però aconsellats per aquest aire una mica marejador, que torba, que enganxa, que fa sortir els primers tirants en elles, les camises lleugeres en ells. Han llegit en el cor de cadascú, les llegendes de dracs que no moren i de princeses que tenen tita. Han escrit en les parets destinades a les proclames amb tendència a quedar per sempre, que l'amor no mor mai, mai, que les espines han de punxar com la llengua que en busca una altra enmig les dents una tarda i una altra.
Cap llibre ha estat capaç de descriure, ni ho farà mai, l'essència d'aquesta profunda benignitat de la gent que es toca, que es vol, que s'estima, que riu, que s'agafa, que es besa, que s'endinsa, passejant pels carrers i les places, esguardant la seva temença de vida o de felicitat, rere les lliçons d'una novel·la, d'un poema, d'un conte, d'un pensament caçat al vol. Sabent que dels llibres també la tinta calenta s'olora, que de les roses més esclatoses, s'hi llegeix en cada pètal, la llum necessària per voler fer, d'aquest dia, l'exemple perfecte per habitar totes les eternitats més eternes.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
