Ran de l'estrena d' Elegy, d'Isabel Coixet, el guió de la qual signa Nicholas Meyer, recupero l'article que, el 2003, vaig publicar sobre La marca de l'home, el film de Robert Benton, igualment basat en un relat de Philip Roth, també amb guió de Nicholas Meyer.
FOTO Nicole Kidman i Anthony Hopkins, a La marca de l'home, de Robert Benton
Sinopsi i fitxa breu
Sinopsi Coleman Silk, insigne professor universitari, comença a refer-se, després que ha quedat vidu sobtadament i ha deixat la feina per una acusació injusta. Coneix una dona molt més jove, que li recupera la sexualitat gairebé oblidada i li permet de viure una última història d’amor a la tardor de la seva vida. Tots dos, però, arrosseguen un passat dolorós que se’ls fa present de mica en mica, fins a un final tràgic. Un escriptor jove i prematurament retirat en una cabana forestal troba en aquest cas la matèria per tornar a escriure un llibre, que titula "La marca de l'home".
Director Robert Benton. Guió Nicholas Meyer, basat en un relat de Philip Roth. Música Rachel Portman. Fotografia Jean-Yves Escoffier. Repartiment Anthony Hopkins (Coleman Silk), Nicole Kidman (Faunia), Gary Sinise (Nathan Zuckerman), Ed Harris (exmarit de Faunia), Wentworth Miller (Coleman Silk, a vint anys d’edat). Festivals i premis Presentada, fora de concurs, a la 60a Mostra de Venècia i al Festival de Sant Sebastià de 2003.
Crítica publicada a la revista RECULL, el 15.11.2003, amb el títol "La taca humana"
En sentit figurat, el diccionari defineix el mot taca com “allò que entela la reputació, la puresa de l’ànima”. En sentit estricte, una taca és “un senyal sobre alguna cosa degut a la presència d’una substància estranya”. Ben sovint, una taca comença per ser un senyal petit, es va escampant i acaba com una bona llàntia. La nova pel·lícula de Robert Benton gira sobre dos personatges amb màcula. Ell, professor amb prestigi, és víctima d’una acusació i sembla que vulgui rescabalar-se’n a base de tenir una aventura amorosa amb una dona més jove i d’una altra classe social. Ella, noia de moltes feines, ens permet intuir que la vida l’ha marcada. De mica en mica, el guió de Nicholas Meyer, ens va fent partíceps dels passats respectius i, al final, la taqueta dels protagonistes es converteix en una senyora llàntia de la condició humana.
Les primeres ratlles de diàleg del film ens l’ambienten entre la caiguda del comunisme i l’esclat del terrorisme, en una època de puritanisme –diu la veu en off de l’escriptor que relata la història–. Per a il·lustrar-nos-ho, se’ns fa diverses referències al cas del president Clinton amb la becària Monica Lewinski. I, per a reblar-ho, el professor protagonista l’acusen de racista per una interpretació malintencionada d’unes paraules que havia pronunciat a classe. Del contrast entre aquest context purità i la galdosa i amagada realitat humana que el film va revelant en surt una crítica contundent, lúcida i elegant a la hipocresia i frivolitat entre els apòstols d’allò políticament correcte.
L’estructura narrativa de La marca de l'home respon a una lògica literària. Ens la va narrant l’escriptor que, al final, veiem físicament com ho transcriu en forma de llibre. Algun “capítol” del film entra en pantalla de manera força sorprenent, com l’evocació dels episodis juvenils de Coleman Silk. Els diàlegs tenen sovint una funció massa explicativa –especialment les ratlles en què Nicole Kidman verbalitza el seu cas o el seu estat emocional–; cosa que emfasitza el que mostren les imatges i esvaeix la tensió dramàtica de certes situacions. En resum, el relat pel relat s’acaba imposant a la dramatúrgia i, en no ser una història d’ingredients particularment nous, la pel·lícula passa per estones tedioses.
El veteraníssim Robert Benton hi aporta, sobretot, una pàtina de classicisme i de bon gust en la realització cinematogràfica i en la direcció d’actors. Cal reconèixer que aconsegueix algunes seqüències particularment reeixides, que destaquen de la resta del metratge. És el cas d’una en què el vitalista Coleman Silk balla i fa ballar el seu amic, l’escriptor; o, d’una altra, en què el protagonista, de jove, fa saber a la seva mare que no podrà conèixer la dona amb què es casa ni els fills que pugui tenir-ne. Llàstima que la força d’aquestes escenes i el talent amb què les han fetes no els trobem en bona part del film.
"La marca de l'home és una obra d’actors”, ha declarat Robert Benton. I, certament, els protagonistes han pogut esplaiar-se a gust, amb uns papers idonis per a lluir-s’hi. Anthony Hopkins està impecable en el rol de l’home madur i ple de bones maneres que ja li hem vist anteriorment a El que queda del dia, de James Ivory, i que, en el fons, tenia el seu Anibal Lecter d’ El silenci dels anyells, de Jonathan Demme. Potser la novetat és la tendresa, l’estat d’enamorament que es capaç de transmetre a un personatge tan vigorós com Coleman Silk.
Al costat de Hopkins, Nicole Kidman manté l’alçada interpretativa, amb un registre ben diferent. La seva mirada mig perduda, els cabells embullats, el tó entre distant i espectant, la calidesa incipient que vol sortir per entre la fredor glacial d’aquell immens cos de dona li permeten compondre magníficament bé una Faunia anímicament ferida. Llàstima que, en fer-li verbalitzar massa les angoixes i la pròpia història, Kidman perd força dramàtica i la substitueix per un posat superficial de femella maleïda.
Pel·lícula desigual, La marca de l'home té prou ingredients d’interés perquè l’assaborim, malgrat les mancances que l’allunyen de la categoria d’obra major.
¿Quin criteri seguir per a anomenar en català les pel.lícules?
Jordi Goçalbo| Adreça electrònica |
diumenge, 27 d'abril de 2008 | 19:07h
Moltes vegades, quan parle en valencià, m'agrada dir el nom de la pel.lícula també en la mateixa llengua, però dubte del criteri a seguir:
-traducció del títol original amb el màxim de fidelitat -seguir la traducció de TV3 (o Canal 9), però què passa si la pel.lícula encara no l'ha emesa aquest canal. I, encara més, pot ser no ens n'hem assabentat de la traducció catalana de TV3... i aleshores què fem.
¿Com posar-nos d'acord tots els que emprem el català per a dir el mateix títol? ¿Hi ha alguna referència?
Intocable | La invenció d'Hugo Cabret | Els descendents | J. Edgar | La dona de ferro | L'arbre de la vida | L'arbre | Mitjanit a París | El més enllà | True Grit | El discurs del rei | D'homes i déus | Fins i tot la pluja | La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Les males herbes | Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
-traducció del títol original amb el màxim de fidelitat
-seguir la traducció de TV3 (o Canal 9), però què passa si la pel.lícula encara no l'ha emesa aquest canal. I, encara més, pot ser no ens n'hem assabentat de la traducció catalana de TV3... i aleshores què fem.
¿Com posar-nos d'acord tots els que emprem el català per a dir el mateix títol? ¿Hi ha alguna referència?
Pel.lícula que es va quedar a mig camí, sense aprofitar gens tot el que l'argument oferia. Una pena.