pereto |
dissabte, 14 de maig de 2005 | 13:47h
El refinament dels models sobre com deuria ser l'atmosfera primitiva ens porta a rellegir els treballs pioners de Miller sobre química prebiòtica. Durant anys, molts autors els havien sotmés a una severa crítica perquè els gasos emprats per ell es veien com poc representatius de la Terra primitiva. Ara hem de reconsiderar aquesta crítica a la llum del treball publicat ahir a la revista Science .Malgrat la salut precària de Stanley Miller, imagine la gran satisfacció que deu sentir en aquests moments. Quan un jove Miller, entusiasta estudiant de química, va arribar al despatx del Nobel Harold Urey, poc s'imaginava aquest fins a quin punt es trobava davant d'una vigorosa combinació d'intel·ligència i tossuderia. Una xerrada d'Urey sobre atmosferes planetàries a la Universitat de Chicago havia colpit un tímid Miller que, tanmateix, no va dubtar en plantejar al prestigiós professor de provar experimentalment la seua idea que la Terra primitiva tindria una atmosfera semblant a la de Júpiter (és a dir, rica en gasos amb hidrogen) i que aquest seria un ambient químic favorable a la síntesis de composts orgànics, importants per a l'origen de la vida. Urey no volia embarcar el jove estudiant en un projecte d'alt risc, sinó que preferia que fes alguns dels treballs d'anàlisi isotòpica que li permeteren doctorar-se en un temps raonable. La insistència de Miller obligà la negociació: durant un curt periode de temps ho provaria però si no tenia resultats positius, canviaria de tema. De primer, però, calia preparar-se: llegir un manual de bioquímica i un llibre d'un bioquímic rus, Aleksandr I. Oparin, publicat en anglès als Estats Units que, segons Urey, era l'exposició més coherent i completa de com hauria anat l'origen de la vida terrestre.
En poques setmanes Miller tenia dissenyat l'aparell de vidre on faria circular una mescla de gasos (hidrogen, metà, amoníac i vapor d'aigua), la sotmetria a descàrregues elèctriques, en condensaria de nou els gasos i n'analitzaria els productes. La gran sopresa fou que, en poques hores, el canvi de color del líquid condensat evidenciava que allà passaven coses. I les anàlisis foren clares: hi havia aminoàcids i altres composts orgànics. Mesos després, pel maig de 1953, la revista Science publicava un breu treball signat només per l'estudiant: el professor Urey no va voler eclipsar el que de debò era un aconseguiment de l'obstinació i perspicàcia de Miller, una actitud tan honrosa com poc habitual. Pocs anys després, els consideracions geològiques i cosmoquímiques començaren a restar validesa a les hipòtesis d'Urey sobre l'atmosfera primitiva. I s'afavorien models amb gasos molt poc hidrogenats, com ara el diòxid de carboni. El mateix Miller havia comprovat que les simulacions en aquestes circumstàncies no donaven gairebé cap resultat de síntesi orgànica. Durant anys, molts crítics de l'aproximació de Miller al problema de l'origen de la vida s'han basat en aquestes consideracions.
Tanmateix, un treball conjunt entre científics planetaris de la Universitat de Colorado i un matemàtic de la Universitat de Waterloo (Canadà), publicat ahir a Science, mostra que les dades més recents i els models més refinats recolzen l'existència d'una atmosfera primitiva més rica en hidrogen que no pas es pensava fins ara i, per tant, ben procliu a les síntesis orgàniques prebiòtiques "à la Miller". L'article és comentat amb indisimulat entusiasme per Chris Chyba, de la Universitat d'Stanford i l'Institut Seti. Ara caldrà reconsiderar les crítiques i tornar els ulls cap a una ciència, la química prebiòtica, en perill d'extinció per falta de vocacions de joves investigadors.
La Universitat de València va retre homenatge a Stanley Miller l'any 2003, amb motiu del cinquantenari del clàssic experiment. Miller va pronunciar la primera conferència Peregrín Casanova de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (organitzada i publicada per la Càtedra de Divulgació de la Ciència). El número 39 de la revista Mètode també recull un article comentant el significat de l'experiment de Miller (escrit per Antonio Lazcano i jo mateix) i una entrevista de Luc Allemand (La Recherche, París) amb ell.
La foto és de Miguel Lorenzo per a Mètode i mostra un Miller somrient, al Jardí Botànic de la Universitat, com esperant pacientment la reivindicació del seu experiment per part dels químics atmosfèrics.
