Segona etapa: Carod – Puigcercós

A) Fase ascendent

1) Discurs: Gradualisme (Estatut Nacional) i Esquerra Nacional

El final de l'etapa Colom-Rahola no la van provocar els que més ens havíem oposat a la seva deriva personalista, encapçalats per Carles Bonet, a qui s'havia obert un expedient d'expulsió. Van ser persones que havien estat al seu costat: Puigcercós i Vendrell que havien portat l'organització; l'anomenada tercera via, Portabella, Huguet i Ridao; i Carod-Rovira, portaveu al Parlament de Catalunya. Al Congrés de Vilafranca Carod va esdevenir Secretari General i es van crear 4 vicesecretaries. En aquest Congrés que havia de ser d'unitat en un moment d'emergència, els antics-nous responsables d'organització van tornar a demostrar el seu control subterrani de l'assemblea: es van distribuir per guanyar tots els llocs del Consell Nacional esborrant els set reservats a la minoria. Va ser un avís de com funcionaria el partit en la nova etapa.

De manera progressiva la direcció de Carod Rovira va imposar un gir en el discurs i en la pràctica d'ERC, sota el lema de “ERC ha de tornar a la política”. La idea subjacent era que ERC havia de situar l'independentisme com a referent llunyà, com a “marca”, ocupant el mateix lloc que el socialisme ocupa al PSC. S'havia de dedicar a les coses “serioses”, en especial l'activitat política al Parlament, amb l'objectiu d'arribar el més aviat possible al Govern de la Generalitat. L'accés al poder esdevenia l'objectiu de tot partit “normal” i per tant també d'ERC.

(Consideració incidental: aquesta línia política revela una concepció maquiavèlica del poder, en el fons una concepció leninista: el poder com a instància de coacció i influència per imposar la teva voluntat, encara que sigui revolucionària. També és la font de carisma personal per als dirigents que hi accedeixen, com el fet de ser nomenat bisbe a qualsevol grimpaire eclesiàstic atorga un aura de santedat i saviesa per als fidels, al marge del comportament i dels resultats de la seva acció. Aquesta visió és antagònica a la concepció democràtica del poder. La pedagogia, el convenciment de l'opinió pública de que el programa proposat és el més convenient per al bé comú i després la seva aplicació quan s'arriba al poder és la base de la noció democràtica del govern. També la noció de “servei públic” a la que hi dediquen els millors anys de la seva vida les personalitats que han acumulat el seu prestigi en la seva professió, però no en fan una professió. Per això en els països on hi ha la concepció democràtica del poder els dirigents quan no poden aplicar el seu programa dimiteixen. En canvi en els països amb concepció maquiavèlica del poder no dimiteix mai ningú. )

Aquest “retorn a la política”, abanderat per Carod-Rovira, exigia abandonar l'anomenat “fonamentalisme”, o les suposades “trinxeres”, per tal de centrar-se en el gradualisme, per aparèixer com a partit políticament correcte, per no espantar l'opinió pública, per guanyar “respectabilitat”, per centrar tota l'acció política a les institucions i per convertir la victòria a les eleccions en l'activitat única del partit.

Les guerres a l'antiga Iugoslàvia van canviar el panorama internacional tant favorable al dret a l'autodeterminació amb la desaparició de la Unió Soviètica. Novament l'opinió pública va tornar a associar independència amb morts i atrocitats, al marge de que els desencadenats d'aquestes fossin els defensors de la Gran Sèrbia.

En aquest context surt la idea estratègica de l'”Estatut Nacional”. En la seva primera formulació havia de permetre crear un “Estat català associat a Espanya”, seguint l'exemple de la relació de Puerto Rico amb els Estats Units d'Amèrica. En una mostra de la irresponsabilitat invencible que mostrarà al llarg del seu mandat, la compatibilitat d'aquesta proposta amb la Constitució de 1978 era irrellevant per a la nova direcció. La respectabilitat que es demanava per Esquerra era formal, superficial. No era la credibilitat que prové de la coherència i l'aplicabilitat de les propostes, que això mai ha preocupat,ni abans amb l'Estatut Nacional, ni ara amb la Consulta del 2014. La qüestió era que l'Estatut Nacional, viable o no jurídicament, representava un bon cartell electoral: permetia aplegar la decepció d'un segment creixent de la població amb l'autonomia de 1979. Era un objectiu que semblava no implicar una trencadissa amb el règim i per tant semblava “centrat” i políticament correcte. L'autor d'aquestes línies va exposar al Congrés de Tarragona la inconsistència d'aquest discurs polític, però només un 10% dels militants li van donar suport, i no va aconseguir una plaça per continuar defensant les seves tesis en un Consell Nacional de 200 membres. Però la realitat és molt dura i els límits de la Constitució Espanyola de 1978 s'han acabat imposant i han fet fracassar no ja l'Estatut Nacional, sinó el molt més moderat nou Estatut.

Poc a poc de l'Estatut Nacional es va passar a la reforma de l'Estatut i més tard a la redacció d'un nou Estatut. Aquest discurs gradualista va funcionar de manera excel·lent a les eleccions i els pactes. Fins i tot el PSC, a l'oposició a Catalunya durant tres dècades, va començar a assumir la necessitat d'una reforma de l'Estatut. Mentrestant Jordi Pujol anava allargant la seva presidència de la Generalitat, malgrat el declivi de la seva requesta electoral. El pacte amb el PP a partir de 1996 va incrementar el seu desprestigi. En aquestes circumstàncies a cada elecció ERC va incrementar els seus vots fins arribar als 650.000 del 2004.

A nivell més ideològic l'independentisme emocional dels primer anys d'Àngel Colom es va reformular en la idea d'una “Esquerra Nacional”. ERC havia d'esdevenir el partit de les classes populars dels Països Catalans, en front de la dreta regionalista que representava CiU. Però aquesta Esquerra Nacional era també retòrica com l'independentisme anterior, perquè no suposava, per exemple, impulsar sindicats catalans, sinó que era compatible amb la integració de joves militants d'ERC com el grup Avalot en un sindicat espanyol com la UGT.

2) Estructura interna: “Un partit com els altres”

Aquest “retorn a la política”, aquesta dèria per ser un “partit com els altres”, homologable per l'statu-quo politic i periodístic, va repercutir en l'estructura interna del partit. Aquest continuava creixent al territori i a cada convocatòria electoral municipal tenia més regidors i alcaldes. L'increment del pes polític permetia alliberar un nombre creixent tant de càrrecs electes professionalitzats com funcionaris del partit com a diverses administracions.

Però no es van establir els mecanisme de debat intern, de projecció ideològica i política i d'obertura a la societat. Al contrari es van prorrogar les males pràctiques del model de l'època Colom: els lligams de fidelitat personal a la direcció pesaven més que les propostes programàtiques i els mèrits personals a l'hora de fer les llistes electorals i de triar les persones que tenien feina gràcies a ERC. La majoria d'òrgans de direcció de federacions comarcals i regionals eren ocupats per càrrecs electes professionalitzats i persones a sou, directe o indirecte, del partit. Continuava el mobbing als càrrecs desafectes a l'aparell. La participació del militant voluntari cada vegada s'anava anat reduint des del màxim produït a les eleccions de 2004. La màxima de la política espanyola resumida per Alfonso Guerra “el que se mueve no sale en la foto” va ser assumida per la direcció organitzativa d'ERC.

L'únic contrapès a aquesta tendència era l'assemblearisme, però el congrés se celebrava, ara, cada 4 anys. La direcció volia suprimir-lo al Congrés de Lleida, però el conjunt de militants van impedir-ho. El model de partit europeu que debat en públic, que crea opinió, que es projecta de manera plural a l'opinió pública no s'ha implantat.

3) Acció política: Partit al Govern; gestió d'interessos socials

El “gir a la política” va portar a la definició d'ERC com a “partit de govern”. Una definició amb moltes connotacions positives però que pot tenir continguts molt diferents. Pot voler dir vocació de partit majoritari amb uns programes ben definits que defensa quan està a l'oposició i que posa en pràctica quan obté la majoria. Però també pot significar “partit frontissa” que sempre està al Govern perquè ara pacta amb uns o bé amb d'altres, però conformat a ser perpètuament un partit minoritari. La seva línia política ve determinada per la seva habilitat i ambigüitat per mantenir l'equidistància que li permeti ara pactar amb tots els partits majoritaris.

Aquesta equidistància i l'opció de partit frontissa lliga malament amb la definició d' “esquerra nacional”, però proporciona moltes oportunitats laborals per a militants que han fet de l'activitat política la seva professió. Aquesta ambivalència perpètua és una de les explicacions de les tensions soterrades entre l'aparell del partit (Puigcercós- Vendrell) i la direcció institucional (Carod)

El posicionament polític d'ERC entre CiU i el PSC-PSOE va proporcionar a ERC molt ràpidament l'oportunitat de, amb pocs diputats poder decidir qui dels dos grans partits a Catalunya formava Govern. Aquesta possibilitat va fer confondre la noció de “partit de govern” amb “partit al govern”. La primera ocasió es va tenir a les eleccions de 1999 quan els 12 diputats d'ERC equivalien als 12 diputats del PP que donaven suport a Jordi Pujol, a canvi de que CiU votés Aznar a Madrid. ERC es va abstenir a la investidura de Jordi Pujol a canvi de 12 propostes que ningú mai més ha recordat.

L'any 2000 quan Aznar aconsegueix la majoria absoluta la direcció d'ERC, Carod veu la possibilitat d'accedir al govern, oferint els 12 diputats d'ERC a Jordi Pujol, per tal que deixés el pacte amb el PP. Encara hi havia un cert respecte per l'opinió dels militants i es va convocar una Conferència Nacional a Manresa per debatre la qüestió. La majoria del partit es va donar suport a la direcció del partit i va aprovar l'oferta de suport a Jordi Pujol. Només una secció local s'hi va oposar frontalment i va presentar i defensar una esmena a la totalitat a la proposta de la direcció, la de Cornellà.

Però Jordi Pujol estava negociant un nou sistema de finançament amb el Govern Espanyol i s'havia lligat per interessos col·laterals amb el PP (la seu actual de CiU, un antic edifici d'Endesa n'és una prova petrificada). El rebuig amb menyspreu de Pujol va provocar una reacció d'odi contingut contra CiU que la direcció d'ERC no ha superat mai fins ara. Tot i així es va mantenir el discurs de l'equidistància fins a les eleccions de 2003, amb molts bons resultats. Des de l'oposició ERC va aconseguir crear una comissió de reforma de l'Estatut, que va atreure el PSC i ICV, però que tenia unes propostes molt moderades, semblants a l'Estatut retallat vigent.

Joan Puigcercós va substituir Pilar Rahola com representant d'ERC al Congrés de Diputats. Tampoc es va dotar d'un discurs i d'una estratègia del que ha de fer un partit independentista en la seu de la sobirania nacional de l'Estat que li nega la sobirania a la nació oprimida. Va creure que la seva acció havia de limitar-se a actuar com a “lobby” dels interessos a curt termini d'institucions com Ajuntaments i de grups socials i de particulars catalans. No és estrany que la premsa espanyola li donés un premi com a “Parlamentari revelació”: el clientelisme és la actitud que millor entenen a la política espanyola.

Els resultats de les eleccions de 2003, els millors des de 1977, i els 23 diputats va obligar a trencar l'equidistància. Després d'una extensa consulta a les assemblees territorials, per tant amb un ampli consens, es va optar per finiquitar els 23 anys de pujolisme, pactar amb el PSC-PSOE i fer president de la Generalitat Pasqual Maragall. L'aprovació d'un nou Estatut va esdevenir el gran projecte de la legislatura. El primer tripartit va convèncer una part de l'opinió pública catalana de ERC no eren els boixos nois de CiU. A més s'hi va sumar la persecució del govern Aznar de la figura de Carod Rovira després de l'entrevista amb ETA a Perpinyà. La suma d'aquests dos factors va fer guanyar la confiança de 650.000 votants a les eleccions espanyoles de 2004. D'aquesta manera s'arriba al punt màxim del cicle Carod-Puigcercós. El seu recorregut havia estat extraordinari: introduir les posicions ideològiques d'ERC en amplis sectors de l'opinió pública, incrementar la implantació territorial i municipal, guanyar la confiança de 650.000 ciutadans, formar part del Govern de la Generalitat, normalitzar ERC en els mitjans de comunicació, entre d'altres.

Però dissortadament la direcció d'ERC no ha sabut gestionar el seu propi èxit; no ha estat a l'alçada de les expectatives que havia aixecat entre el nostre poble. No ha estat a l'alçada perquè no hi havia consistència entre les seves propostes i les seves actuacions. Aquesta ha estat la causa principal de l'esgotament del seu cicle. Novament hem de recordar les reflexions de Narcís Oller a la seva novel·la sobre la necessitat que unes persones es cremin perquè un projecte tiri endavant.

B) Causes de l'esgotament del cicle Carod- Puigcercós

1) Discurs polític en la davallada:

Fracàs del gradualisme: El fracàs de l'Estatut és la principal causa de l'esgotament del cicle Carod-Puigcercós. Aquest fracàs demostra que els límits del règim de la monarquia postfranquista són molt estrets. Són incapaços de reconèixer que Catalunya és una nació o de resoldre l'espoli fiscal. Aquest és el nucli dur de la contradicció intrínseca d'un partit independentista que adopta una estratègia de reforma del règim i de l'Estat que vol abandonar. Aquest fons és el que explica els veritables episodis de Dragon Khan del primer tripartit, que van afectar no només ERC, sinó més greument encara el PSC que va forçar la retirada del President Maragall.

Dins d'ERC el més greu episodi de Dragon Khan va ser el pas del “si crític” a l'Estatut que defensava el Conseller en Cap el mateix diumenge que es va fer el pacte Zapatero-Mas, al “nul polític”, aprovat per l'executiva del partit, per finalment les assemblees territorials imposar el “no” a l'Estatut retallat. Aquest pronunciament va comportar l'expulsió d'ERC del Govern Maragall. ERC hagués pogut aturar l'Estatut retallat al Senat, però va preferir abstenir-se, donant el missatge de que, en el fons, representava un avenç. Aquest Dragon Khan va portar una campanya pel “no” feta a contracor, sense convicció, per la direcció Carod-Puigcercós. De fet molts càrrecs d'ERC de segona línia de l'administració de la Generalitat van continuar amb els nous Consellers socialistes, esperant els resultats de les noves eleccions. Sense aquesta situació i els resultats del referèndum no s'explica l'actitud d'aquesta direcció en la ràpida formació del segon tripartit, causa definitiva de la davallada d'ERC a les eleccions municipals i a les espanyoles.

El menysteniment de la mobilització, després de l'accés al govern, és la segona causa de l'esgotament del cicle actual d'ERC. La direcció d'ERC ha associat sovint la mobilització amb la falta de rigor i serietat. Com a força de Govern ha tingut por de les reivindicacions i no ha sabut establir els mecanismes democràtics per canalitzar aquestes: el principal d'aquests mecanismes és la transparència en el procés de presa de decisions. Igualment ha oblidat la importància de les grans manifestacions històriques com les de Solidaritat Catalana, les del 14 d'Abril de 1931 o la de l'Onze de Setembre de 1977. Paradoxalment aquesta necessitat de mobilització ha estat represa per les entitats sobiranistes, que han organitzat les dues grans manifestacions independentistes de la nostra història: la del 18 de Febrer de 2006 contra la retallada de l'Estatut i la del 1 de Desembre de 2007 contra el col·lapse de les infraestructures. La direcció d'ERC s'ha limitat a proporcionar medis econòmics per facilitar l'organització d'aquestes manifestacions històriques.

Estrènyer l'amplitud ideològica d'ERC: Els cercles de l'aparell administratiu del partit ha provat de redefinir l'anterior noció d'Esquerra Nacional, reconduint-lo vers una formulació com a partit socialista d'àmbit català. Aquest intent teòric es produeix precisament quan la Internacional Socialista està en crisi ideològica i de model de futur a tota Europa. Aquesta redefinició és una manera d'intentar mantenir una identitat esquerrana mentre es gaudeixen els avantatges laborals de l'estada al Govern. Per part de la direcció institucional un intent de marginar la militància més mobilitzadora associant-la a l'infantilisme, a la cultura del “no” i a la incapacitat per assumir responsabilitats i hàbits de “govern”. La suma de les dues tendències dona el perfil de partit del socialisme espanyol representat a Catalunya pel PSC: esquerranisme d'ús intern, clientelisme pràctic i mercadotècnia electoral, mentre s'aplica una política sotmesa als grans interessos econòmics.

2) L'estructura interna del declivi:

a) Tancament del partit en l'acció institucional. ERC s'ha convertit en una mena de màquina electoral, com la resta de partits. Ha oblidat el paper fonamental d'obrir-se a la societat. No s'ha actualitzat, adaptant-lo a les noves tecnologies com Internet, el paper que tenien els Casals Republicans Una proporció massa alta de càrrecs de les seccions locals i federacions territorials estan en mans de càrrecs institucionals o de funcionaris del partit. S'han multiplicat els militants que viuen professionalment de l'actuació del partit i s'ha abandonat l'activisme. L'entorn intel·lectual sobiranista s'ha girat d'esquena a un partit: la direcció del qual no té la coherència necessària per guanyar-se el seu respecte.

b) Tics sectaris a la direcció: mentre el partit creix és més fàcil mantenir la unanimitat entorn a la direcció i la manca de cultura de debat i l'amiguisme. Mentre el partit creix les decisions arbitràries no són qüestionades. Però quan els resultats no són bons cau l'autoritat moral de la direcció i augmenta el malestar i la discrepància. Aquesta, sense una cultura de debat democràtic, deriva vers qüestions personals. Aleshores ressorgeixen els tics autoritaris i sectaris d'etapes anteriors, perquè les persones que dirigeixen l'aparell del partit són les mateixes. Però ara el partit grinyola molt més perquè s'ha fet més gran, té més responsabilitats i persones que ocupen llocs d'elecció popular per la seva pròpia vàlua personal. És l'hora de la cultura del debat democràtic que una direcció formada en una cultura de la cooptació percep com caos i feblesa.

3) Línia política:

a) Pèrdua del perfil propi per la satel·lització del PSC. De la mateixa manera que les empreses multinacionals tenen diferents marques per a diferents segments de mercat (així Volkswagen té Audi, Skoda, Seat), el PSC ha intentat controlar estratègicament partits per arribar a segments de l'electorat que no pot arribar directament. En aquest procés ICV és vista com una marca del PSC per gran part de l'opinió pública. I ERC, amb l'actual direcció porta el mateix camí. Per aconseguir-ho el PSC dona tota mena de facilitats a Ajuntaments, Diputacions, Generalitat per tal de formar una xarxa d'interessos personals clientelars que es lliguin estructuralment al poder socialista. Aquesta és la principal causa de la dolorosa caiguda d'ERC a les darreres eleccions

b) La investidura de José Montilla com President de la Generalitat. L'única virtut de José Montilla per ser President de la Generalitat és que va néixer a Iznajar, en quan demostra la voluntat integradora del catalanisme. Però Esquerra Republicana mai hauria d'haver fet President de la Generalitat a la persona que va trencar la unitat de les forces catalanes entorn l'Estatut del Parlament. José Montilla va anunciar la presentació d'esmenes del PSC a Madrid l'endemà de l'aprovació de l'Estatut. I va formar part del Govern i de la majoria parlamentària que va retallar-lo. El suport a Montilla es va prendre per l'executiva sense consultar les Assemblees Territorials, com s'havia fet amb el primer tripartit.

Després d'haver fet una campanya denunciant les limitacions de l'Estatut, aliar-se amb un dels partits que l'havien retallat és un error històric. Un partit que presentava com a candidat la persona que havia defenestrat Pasqual Maragall, el socialista que més havia defensat l'Estatut aprovat pel nostre Parlament. Un partit que havia tret un dels pitjors resultats de la seva història. Era l'hora que els dos grans partits que havien donat suport a l'Estatut retallat formessin Govern i demostressin els grans avantatges que havien defensat que tenia en la campanya del referèndum. La duríssima realitat de la segona meitat de 2007, amb el caos a l'aeroport, amb l'apagada elèctrica de Barcelona, amb els embussos espectaculars de les autopistes i el col·lapse dels trens de rodalies hauria fet patent l'engany de l'Estatut, o la gestió de la sequera, si ERC hagués estat exercint una ferma oposició.

c) Baixa capacitat de gestió. Aquesta és una de les realitats més crues: ERC, després de proclamar-se com “partit de govern”, no ha sabut preparar els equips necessaris per a dirigir l'administració. S'ha acomplert de manera paradigmàtica el principi de Peters, segons el qual en una organització jeràrquica una persona va pujant en l'escalafó fins que supera el seu nivell de competència; aleshores es demostra la seva incompetència. Amb el segon govern tripartit, amb un sol independent en representació d'ERC, s'ha demostrat el baix nivell de competència dels nostres més alts càrrecs. Per dissimular-la han de multiplicar el nombre d'assessors repetint els trets que més havíem denunciat del període pujolista.

Només es pot estroncar la davallada d'ERC si aprenem les lliçons del passat, especialment les seves causes, per dolorós que sigui constatar-les. Només es pot redreçar Esquerra Republicana si plantegem noves estratègies, nous models de partit i si arriben a la direcció noves persones que encarnin aquest canvi.