Si no recorde malament, eleccions rere eleccions, locals i autonòmiques, i ja en van tres, aquesta opció no aconsegueix la confiança de la majoria dels castelloners ni dels valencians. Malgrat això, sembla que les jerarquies que la dominen passen de les derrotes, no fan autocrítica, no renoven ni persones, ni discurs polític. Estaran molt bé. Tot igual. Democràticament els mateixos culs a les mateixes poltrones. La distància amb la societat cada vegada més gran. La tria d’aquesta opció de fons podia presagiar un futur incert per al pacte local, pacte que molta gent esperava, per les dues parts, com un compromís seriós pel nostre poble.
Tampoc
hi ha imatges d’aquells que, des de l’ombra, havien fet possible aquest
moment. Els qui posaven el seny i la confiança recíproca per sobre dels
egos personals, les medalles i l’afany per la política del jo-jo. El
compromís amb el poble, és de les dues agrupacions o només dels
dos que es donen la mà dreta? Aquesta és la clau de l’enigma. No
apareixen ni els qui volien de veritat l’acord i estaven disposats a
fer cessions importants, ni els qui des del
principi dubtaven, ni els qui han autoritzat la ruptura. Crec que la
fotopacte necessitava, per apuntalar la participació de tots en el
compromís, les imatges d’aquells que volien crear,
sobretot, entre els dos protagonistes, una relació que augmentara les
possibilitats personals i polítiques, però també les de les dues
agrupacions locals, perquè s’arribara a un nivell elevat
d’intel·ligència compartida, el qual permetera treballar millor al
servei de Castelló.
Ara,
passats uns mesos. Torne a mirar la foto i em comunica la confirmació
de la ruptura amb els consegüents perjudicis, sobretot, per al poble.
La foto i el resultat del desacord, m’informen, també, malgrat l’esforç
i les bones intencions, de la realitat de l’aptitud política de tots
els implicats. Ara les imatges,
Albaida Castelló
