La darrera vegada que va passar això d'ahir fou el 2001, i jo vivia a Bolonya. I recorde com, després d’haver passat hores davant la televisió veient com es consumava el desastre, me’n vaig anar a dormir ben entrada la matinada tractant de no pensar-hi. Al matí següent vaig eixir de casa i vaig entrar a fer el café al bar on cada matí hi llegia Il Manifesto. L’amo del bar, que sempre reia i feia algun comentari a cada client, es refugiava en la màquina de cafès. Gairebé sense girar-se, es concentrava en fer els cafès i els capuccinos amb aquella precisió i devoció que només he vist a Itàlia. Com si el café fos l’últim refugi d’un país que s’esfondrava davant els seus nassos. Vaig passar per davant de l’estanc. L’amo era un berlusconià confès. L’home tenia la teoria que si Berlusconi havia aixecat un imperi empresarial del no-res, podria fer el mateix amb Itàlia. Aquell matí no tenia tabac, però no vaig tindre esma d’entrar-hi. Des de fora el sentia parlar en veu alta amb una senyora que, aparentment, compartia la seua alegria. La facultat, com bona part de la ciutat, aquell dia era ben bé un funeral. Hi havia molt de silenci. Itàlia es precipitava a l’abisme. Poc temps després vam sentir en la nostra carn el que seria aquell govern, en aquelles jornades dures, duríssimes del juliol de 2001 a Gènova.
Aquesta vegada el desastre és fins i tot pitjor. L’esquerra
no hi és. L’Itàlia roja s’ha desfet com un terrós de sucre. El ‘centrosinistra’
-que ja no vol ser ‘sinistra’- no se’n surt. I l’esquerra s’esfondra. I
Bertinotti, amb els ulls brillants i aquella veu greu i pausada, arrossegant
les erres, diu adéu. I la Lega creix, i es creix. I ‘ell’, torna. Sempre torna.
Sicília segueix captiva. A Nàpols el centre-esquerra s’enfonsa, literalment, en
la seua pròpia merda. I el Veneto fa por. I la crisi social, política i moral s’eixampla.
I s’eixamplarà. I tot plegat és terriblement semblant al meu País Valencià. On
la dreta, com més bèstia és, més puja. I una esquerra cada vegada ho és menys,
i que ja no es reconeix ni ella mateixa, col·lecciona fracassos. I l’altra
esquerra, inexplicablement, insisteix en autodestruir-se i reclosa en ella
mateixa prova tota mena d’experiments que mai no funcionen. Avui recorde el matí
del 28 de maig, i pense en els amics i amigues italianes. Mi dispiace, ragazzi.
Una abraçada des de València.
Pues tienes toda la razón del mundo!!
Yo ya paso de la política de este país..por el asco q da..
Comunque non potrei votare..
Povera Italia...e poveri italiani che credono ancora in uno che fa le leggi che gli fanno comodo!!
Un abrazo,
Cata