Ahir vaig tenir la sort d'assistir a la presentació al Palau de la Música del disc "Què fas, polissó? Algunes cançons de Xesco Boix" que recentment ha enregistrat el Grup de Folk. Amb un Palau ple de gom a gom, la vetllada fou esplèndida (més de dues hores) i del més petit fins el més gran vam gaudir plenament tot cantant de la primera a la última cançó. I és que el repertori és d'aquell que hem sentit des de que no aixecàvem 5 pams de terra i que encara cantem (aquest cap de setmana passat mateix, armats amb la guitarra i l'harmònica vam fer una bonica nit a Pujalt cantant alguns d'aquest temes amb escoltes de la Demarcació de Manresa).
Si no vaig errat, el Grup de Folk actual són en Jaume Arnella, Montse Domènech, Eduard Estivill, Isidor Marí, Jordi Pujol, Oriol Tramvia, Montse Soler).
Les peces de la vesprada foren Una dona llarga i prima, Caragol, El Gripau blau, Que se n’ha fet d’aquelles flors? La Monja de Moià, Si no em trobes al fons de l’autobús, Les capsetes, Meu Manuel, 5 Ampolles, Vull ser lliure, Les pometes, Els temps estan canviant, Els macarrons, Dunlai, Bella Ciao, Puff el drac màgic, Les rondes del vi, Kumbaià, Adeu Irene... En fi, com feia broma l’Eduard Estivill des de l’escenari, cançons d’estrena mundial.
L’acte, plenament participatiu i amb el públic amb moltes ganes de recordar en Xesco, fou rodó (hi hagué també la participació dels Ara va de Bo) i es complí plenament la força que transmet la música i que en Xesco Boix recordava quan deia: “Cantar, per a mi és una teràpia, com un remei. M’ha tret de moltes cabòries. Ho recomanaria a tothom. La gent de les corals diu que qui canta, estima. És veritat: cantar esponja el cor i ajuda a estimar”.
Us deixo amb un article d’en Xesco Boix que he realitzat per el número 3 de la revista El Cauet (publicació del Cau d’Igualada) que aquest Sant Jordi sortirà al carrer. (segueix..)
Hi hagué fa un temps un home amb cor i esperit jove que deixà una petjada a moltíssims nens i nenes, nois i noies i, a totes aquelles orelles que escoltaven la seva envellutada veu. Es deia Xesco Boix (Barcelona, 1946 - Malgrat de Mar, 1984).
Fou músic, cantant i animador, i un dels pioners de la cançó folk als Països Catalans, especialment a través del Grup de Folk, del que en fou un dels fundadors l’any 1966. En Xesco es féu popular i molt estimat per la mainada gràcies al veritable secret que descobrir el seu company del grup Cinc dits d’una mà, Lluís M. Panyella: “fer les coses molt ben fetes, tenir molt clar el que vols i a on vas i tenir el coratge per arribar, estimar molt i ser a prop de la gent”.
En Xesco deia (Revista Guix, 1984), “jo, com animador, busco de distreure, distendre, de relaxar, d’entre-tenir... Però darrera de tot això, s’hi amaguen unes ganes pro-fundes d’educar, i educar, per mi, vol dir bàsicament: ajudar a créixer bé, ensenyar a estimar, el cap clar, el cor net, l’afany de superar-se, el gust afinat, la veu a punt per a cantar, els ulls sempre amatents, com a l’aguait...”
Una de les aportacions més grans d’en Xesco fou també la difusió de la cançó popular americana que esdevingué a partir de l’estada que féu a Estats Units i l’amistat amb Pete Seeger. Una part del seu repertori foren traduccions i adaptacions d’aquestes cançons.
En Xesco Boix també fou escolta i coincidí amb en Mossèn Batlle a l’Agrupament Mare de Déu de Montserrat, quan entrà com a Llobató. Més tard anà a l’Agrupament Escolta Sant Benet de Sarrià, que té el Cau al monestir de Sant Pere de les Puel•les. Passada l’edat de ser "llobató", s’integrà a la Patrulla Lliure Falcons, una agrupació molt lliure una mica àcrata guiada pel Josep M. Ros "Càput".
El seu germà, Josep M. Boix i Masramon, explicava anys més tard que “l’escoltisme representà una contribució de molt pes en el desvetllament i la creixença d’en Xesco”. “Les reunions setmanals, els jocs de ciutat, les excursions dels caps de setmana, els campaments d’estiu, amb el seu seguit intens d’aventures i d’aprenentatges, desvetllaven el civisme, la creativitat i l’enginy, el goig de viure a la natura, el servei desinteressat, el sentit de responsabilitat i disciplina compaginades amb la distensió i la companyonia, de manera que en Xesco solia parlar-ne com d’una experiència molt valuosa.”
Si alguns no heu sentit la seva veu, busqueu per casa algun cassette d’en Xesco (segur que el trobareu!) i ja veureu que quan l’escolteu us arribarà més enllà del cor.
Fou músic, cantant i animador, i un dels pioners de la cançó folk als Països Catalans, especialment a través del Grup de Folk, del que en fou un dels fundadors l’any 1966. En Xesco es féu popular i molt estimat per la mainada gràcies al veritable secret que descobrir el seu company del grup Cinc dits d’una mà, Lluís M. Panyella: “fer les coses molt ben fetes, tenir molt clar el que vols i a on vas i tenir el coratge per arribar, estimar molt i ser a prop de la gent”.
En Xesco deia (Revista Guix, 1984), “jo, com animador, busco de distreure, distendre, de relaxar, d’entre-tenir... Però darrera de tot això, s’hi amaguen unes ganes pro-fundes d’educar, i educar, per mi, vol dir bàsicament: ajudar a créixer bé, ensenyar a estimar, el cap clar, el cor net, l’afany de superar-se, el gust afinat, la veu a punt per a cantar, els ulls sempre amatents, com a l’aguait...”
Una de les aportacions més grans d’en Xesco fou també la difusió de la cançó popular americana que esdevingué a partir de l’estada que féu a Estats Units i l’amistat amb Pete Seeger. Una part del seu repertori foren traduccions i adaptacions d’aquestes cançons.
En Xesco Boix també fou escolta i coincidí amb en Mossèn Batlle a l’Agrupament Mare de Déu de Montserrat, quan entrà com a Llobató. Més tard anà a l’Agrupament Escolta Sant Benet de Sarrià, que té el Cau al monestir de Sant Pere de les Puel•les. Passada l’edat de ser "llobató", s’integrà a la Patrulla Lliure Falcons, una agrupació molt lliure una mica àcrata guiada pel Josep M. Ros "Càput".
El seu germà, Josep M. Boix i Masramon, explicava anys més tard que “l’escoltisme representà una contribució de molt pes en el desvetllament i la creixença d’en Xesco”. “Les reunions setmanals, els jocs de ciutat, les excursions dels caps de setmana, els campaments d’estiu, amb el seu seguit intens d’aventures i d’aprenentatges, desvetllaven el civisme, la creativitat i l’enginy, el goig de viure a la natura, el servei desinteressat, el sentit de responsabilitat i disciplina compaginades amb la distensió i la companyonia, de manera que en Xesco solia parlar-ne com d’una experiència molt valuosa.”
Si alguns no heu sentit la seva veu, busqueu per casa algun cassette d’en Xesco (segur que el trobareu!) i ja veureu que quan l’escolteu us arribarà més enllà del cor.
