De vegades em sento com un viatger que s'endinsa en la nit i s'entreté amb la fressa del silenci. Sovint me'n vaig, però sempre torno. La maleta, mig buida o mig plena, segons l'estat d'ànim. I, per sobre de tot, insisteixo, la sensació de viatjar sense fre, sense fi, com un foraster que vol deixar de ser-ho, com un fill pròdig que sempre torna per tornar a marxar, que sempre marxa per tornar.
De vegades sento que vaig néixer per naufragar, que algú em traeix cada nit, que no sé cap on vaig i la vida m'allunya del que vaig ser i estimar. Coincideix amb moments delicats, petits daltabaixos quotidians que m'obliguen a mirar-me des de fora per arribar a la conclusió que, ben mirat, ja he arribat a la terra promesa, és a dir, a la dona que m'espera, en resum, a la Inés. Només ella m'il.lumina i em diu: "Endavant!".
De vegades sento que vaig néixer per naufragar, que algú em traeix cada nit, que no sé cap on vaig i la vida m'allunya del que vaig ser i estimar. Coincideix amb moments delicats, petits daltabaixos quotidians que m'obliguen a mirar-me des de fora per arribar a la conclusió que, ben mirat, ja he arribat a la terra promesa, és a dir, a la dona que m'espera, en resum, a la Inés. Només ella m'il.lumina i em diu: "Endavant!".
