El passat mes de
desembre, Picap publicava un disc d’homenatge a Lluís Llach que recollia algunes de
les versions que artistes de tot el món —de Jean Michel Jarre a Adrià Puntí—
feien de la seua obra. L’excel·lent tria de Quim Vilarnau quedava en segon
terme quan, en obrir la carpeta, descobríem astorats que el text de presentació
venia signat per Salvador Sostres. (continua)
Joan Carles Doval, director de Picap, justificava la decisió al blog que manté en aquesta casa: “Aprofitaré per deixar clar que és una proposta meva i que em sento content, orgullós i agraït de que en Salvador hagi acceptat. Sóc prou coneixedor de que en Salvador aixeca grans filies i grans fòbies, és més, sovint discrepo del contingut dels seus articles, però també estic convençut de la seva gran vàlua com a escriptor, pensador i observador i a més coneix i estima com pocs l’obra d’en Lluís Llach”.
Com que el fòrum cibernètic de Llach ja n’anava prou ple de missatges de disgust i de reprovació, ens estalviàrem aleshores l’apunt que ara ens surt tal com raja.
Sostres representa, ideològicament, el pol contrari de Llach. O a l’inrevés: Llach és el paradigma de tot allò que, diàriament, Sostres menysprea, condemna, ridiculitza i insulta a la seua columna de l’Avui. Els compradors de l’antologia que, amb més o menys precisió, sintonitzem amb la ideologia de Llach ens sentirem, doncs, novament insultats per aquesta irrupció extemporània de tan virulent antagonista.
Avui Sostres, en una de les seues habituals catilinàries contra els socialistes, escriu açò de Pinochet: “La criminalització del general Pinochet és un dels símbols de l'esquerra. És una icona, tal com la fotografia de Bachelet és penjada a molts bars de lesbianes. [...] Si mirem la realitat, és veritat que Pinochet en pelà més d'uns quants, però va deslliurar Xile de l'atrocitat comunista i va donar-li la prosperitat gràcies a la qual encara avui és l'únic país seriós de l'Amèrica de baix”. Llegint-lo, llegint això de que “en pelà més d’uns quants” —uns quants milers, hauria d’haver matisat però això del matís sempre li ha vingut gran—, no m’he pogut estar de recordar la imatge de Víctor Jara devastat per la tortura i de pensar com li haguera anat a Llach d’haver nascut a Sant Ignacio en comptes d’haver-ho fet a Verges.
I Sostres, si residís a Santiago de Xile i la presidència d’Allende l’haguera pillat exercint de columnista a un diari... quin paper hi haguera jugat? Encapçalaria un escrit seu un disc d’homenatge a Víctor Jara? Estimularia la convivència democràtica o adobaria el terreny per l’arribada dels colpistes "alliberadors" i "portadors de prosperitat"? Les preguntes són retòriques però les respostes que em susciten em deixen francament neguitós.
S’està congriant una extrema dreta a casa nostra, d’obediència estrictament catalana i amb una tipologia específica que en dificulta la identificació, però amb totes les xacres que aquesta traducció política de l’odi i l’hostilitat davant les diferències ha vingut arrossegant històricament: xenofòbia, homofòbia, totalitarisme, exaltació i imposició dels valors tradicionals, etc. Sostres representa, amb la seua gesticulació histriònica i els seu verb insultant i agressiu, una de les puntes de llança d’aquest corrent intel·lectual que, de mica en mica —només cal llegir els articles dels seus imitadors i els comentaris del seus seguidors al seu blog personal o als fòrums del diari Avui—, va creant una bèstia amb faiçons inquietants.
Tots els que el disculpen, li riuen les gràcies i li donen aixopluc no fan altra cosa que alimentar la bèstia. Veurem, si algun dia es fa gran, què n’hem de fer.
Doval, al seu blog, titlla d’intolerant a una xicota que censura la intervenció de Sostres al disc de Llach. Faltaria més: Doval, amb el feixisme, ni que vinga ben escrit i sota una pàtina d’independentisme català, tolerància zero.
Perquè, com era possible que un personatge tant bèstia com en Sostres fes la presentació d'un disc d'un cantant com Llach? Com a seguidor d'en Llach em vaig sentir insultat i estafat. El "personatge" Sostres (allò que públicament cultiva) és absolutament ben contrari al cantant Llach: no només ideològicament, cosa òbvia, sinó també en forma i estil. Llach, sovint matisa, dubta, gasta un to comprensiu i mostra un afecte per tota persona. Sostres fa sovint demagògia i gala ostensible d'un menyspreu absolut cap a un munt de persones de tota mena i condició.
La justificació d'en Doval em sembla encara més grotesca: de "bons coneixedors" de l'obra d'en Llach, als Països Catalans n'hi ha un fum. Optar pel Sostres, a més d'un insult a la sensibilitat 'llachiana', és una barroera manera de buscar mercat i impacte, no ens enganyem. Una estratègia comercial, vulgar a més no poder, més.
I, de tot açò, què en pensa en Llach?
El que és segur és que SS, aquest pijo provocador, no passarà a la història de la literatura ni del periodisme. El més greu és que se li doni espai i credibilitat en mitjans de comunicació, i que alguns li tolerin certs arguments intolerables i fastigosos (jo no li he llegit mai res ni bo ni interessant). Si Sostres és la punta de llança d'alguna cosa més àmplia, aleshores sí que és preocupant, perquè aquesta cosa serà el feixisme.
I Sostres, si residís a Santiago de Xile i la presidència d’Allende l’haguera pillat exercint de columnista a un diari... quin paper hi haguera jugat? Encapçalaria un escrit seu un disc d’homenatge a Víctor Jara? Estimularia la convivència democràtica o adobaria el terreny per l’arribada dels colpistes "alliberadors" i "portadors de prosperitat"? Les preguntes són retòriques però les respostes que em susciten em deixen francament neguitós.
La resposta no la sabem, ni tan sols ell mateix. No ens dediquem a venerar i realçar l'obra de gent com ara Ignasi Villalonga, Josep Pla, l'abat Escarré, Lluís Lúcia, etc. ?
Segurament que, com a tot arreu, guaitem el "saldo" final i no les misèries que tothom acaronem en la vida diària. Que en Sostres diu bestieses, que si fossen dites en español serien dites en la COPE, el InMundo, la Razón, El País i llocs d'aquell vessant. Precisament ací rau la novetat. Amb matisos i "entrebestieses" no és, el plantejament ètic, el mateix.
Tu creus que quan Doval planta a Sostres en la presentació, Llach no és conscient?
Els fets no són casuals, sinó causals. P.e.: Sí, els senyors Codorniu i Freixenet poden tindre vinyes, però Llach no, seguint la lògica de l'apunt i la del "seixantisme".
Ah, no?
A la fi, el rodal seixantista és tan esquifit que sempre estan els mateixos de sempre i des de fa més de 30 anys. Caldria fer el radi del rodal més gran, no?
Ni som tan perfectes ni tan coherents com la ment ens diu, sinó, com les circumstàncies vitals ens van motlejant. I en això caldria, que tothom, fórem més humils, a l'hora de fer crítiques. Sobretot, les banals.
Cordialment i gràcies per tot el que ens regales, Josep Vicent.
1. La béstia del feixisme ha existit sempre. La béstia que el meu apunt tractava de descriure, no: n'és un fill bord encara per tipificar.
2. L'obra de Pla o de Villalonga que venerem no en té res de feixista. La seua biografia o les seues preses de partit, potser sí. No ho sé perquè no m'interessen el més mínim. En el cas del Sostres, jo en cap moment crec al·ludir-ne a cap episodi biogràfic. Centre tota la meua atenció, justament, en la seua obra com a columnista. No sé si el segueixes habitualment: jo n'hi ha temporades que me n'oblide; durant altres, el llig diàriament amb perplexitat i preocupació: tot i les seues colossals contradiccions escampa un terrible missatge xenòfob (d'odi i menyspreu a tot el que divergeix de la seua prepotència ideològica) que molt em tem comença a fer mella. No es pot confondre la saníssima incorrecció política amb els seus improperis i invectives. El saldo final de Sostres és aquest exactament.
3. Òbviament els fets són causals, però deixa'm insistir en el fet que tant em fan les contradiccions personals: Llach té el mateix dret a fer vi que Codorniu o Freixenet. Només faltaria. Sóc la persona més incoherent que conec: ja em valdria anar per la vida denunciant la incoherència d'altri.
4. El meu apunt naix de la ràbia que em suscita la justificació que fa del règim de Pinotxet i el tractament despectiu, minimitzador i disculpant, dels milers de morts o desapareguts de què fou responsable.
5. Què és això del rodal seixantista?
6. Gràcies pel debat.
Tinc molt clar que no em perdré en un debat absurd amb tu, donat que crec que sé on estàs i no és amb el Sostres, però no puc acceptar aquesta mena de servitud a tot el que és nostre, encara que siga una merda o un criminal. Sostres és un justificador, un amplificador, ben acompanyat i ajudat, del feixisme. I el feixisme té moltes cares, encara que tot siga feixisme: Sostres, Anglada o l'assassí de Guillem Agulló. I tots tres, són del nostre país. Igual com els morts del feixsme tenen moltes cares: jueus, pobres, homosexuals, immigrants, espanyols o catalans. I cap, ni un, es pot justificar. Ni un!
Avui, sobretot a Catalunya, hi ha des de la intel·lectualitat que el justifica per mor de la democràcia o el benestar, fins a grups polítics que usen l'estelada per fer el seu discurs xenòfob. Davant d'ells, ni un bri de tolerància. Com cridàvem ahir, front al feixisme, ni oblit ni perdó! I a gent com el Sostres, com a mínim, nosaltres, ni aigua.