Correu Blocs | VilaWeb.cat
xaviermir | Univers Bilbeny - Institut Nova Història | dimecres, 9 d'abril de 2008 | 13:20h

Dijous passat esmentava per primer cop la relació entre Galceran de Cardona i Garcilaso de la Vega com a primera notícia després d'un sopar. El cap de setmana, Vilaweb informava del llibre que Charles Merrill té previst publicar i on coincideix, amb Jordi Bilbeny, en la catalanitat de Colom, cosa que em va portar a parlar-ne un altre cop. Algú em va demanar si podia donar-ne més detalls i avui, gràcies a la feina feta per en Pep Mayolas i a la seva deferència envers aquest bloc, puc oferir-vos el PDF amb el text de vint pàgines en què s'explica la hipòtesi. Que ningú no s'esveri i que tothom deixi de banda els prejudicis. Calma i estalvieu-vos les desqualificacions habituals. Llegiu-ho tranquil·lament. Si ho trobeu interessant, us animem a investigar-ho més; si no ho veieu clar o penseu que la hipòtesi no s'aguanta, tan amics.


Qui vulgui aprofitar per fer una ullada a l'obra de Garcilaso, que recordi que gràcies al nombre cada cop més gran d'obres digitalitzades, sense moure's de casa o d'on sigui que tenim la connexió a Internet es pot llegir força material. Visiteu, per exemple, la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives. I no us oblideu de Google Cerca de Llibres. Al darrer Simposi sobre la Descoberta Catalana d'Amèrica l'octubre de l'any passat ja vaig dir que les noves tecnologies serien les nostres aliades en la popularització de la investigació històrica.

Sé que hi ha persones que tenen grans dosis d'incredulitat en aquestes qüestions. Però és curiós sentir com la gent diu cada cop més “això d'en Colom sí, però el Lazarillo, en Garcilaso o el Quixot..., això és ridícul!” Fa quinze anys, el que semblava ridícul era la catalanitat de Colom. Feu-vos només la següent reflexió: què hauria passat si no ens haguessin arribat les edicions del Tirant anteriors a la traducció castellana impresa per Gumiel? Què hauria passat si, en lloc d'una traducció s'hagués fet una mena de reinvenció i relocalització i s'hagués destruït tota prova de la seva existència en llengua catalana? Tenia la Corona Castellana els mitjans per dur a terme una operació d'aquestes característiques? Qui, com i quan hauria pogut fer-ho? No sabem quins aspectes haurem de revisar, però tot fa pensar que el cas de Colom no va ser aïllat. El meu únic prec és que tothom que tingui possibilitats de dedicar-hi temps o diners ho faci.

Quan persones com en Pep Mayolas decideixen passar una part del seu temps lliure a construir hipòtesis com aquesta, crec que es mereixen tot el nostre respecte i atenció. Si voleu comentar-ho ho podeu fer aquí mateix, però també podeu fer una cosa millor: obrir un bloc i anar-hi abocant les vostres inquietuds, teories, troballes i petites investigacions.

Arxius: Galceran de Cardona - Garcilaso de la Vega - PDF de 20 pàgines amb el text de Josep Mayolas
Comentaris: 7
  • Cap Cardona no va escriure les poesies de Garcilaso
    Jeipi| Adreça electrònica | dimarts, 15 d'abril de 2008 | 14:01h

    Les “catalanades” i girs lingüístics “catalans” de les obres de Garcilaso de la Vega són els propis del castellà del seu temps. Els paral·lelismes entre la vida de Garcilaso i la de Galceran de Cardona són deguts sobretot a la seva condició de cortesans i cavallers i no proven absolutament cap suplantació.


     


    Per demostrar que això que diu Josep Mayolas sobre aquests personatges no són més que elucubracions, n’hi ha prou amb el següent passatge:


     



    “Una altra dada que ens acosta en Garcilaso a la gran família dels Cardona és la col.laboració que consta entre el poeta i Maria de Cardona i de Vilamarí (...), fou dama afeccionada a la música i a les lletres i en “Garcilaso de la Vega li endreçà un sonet”. Si és natural que un poeta col.labori amb una poetessa, sembla que hi podem afegir un plus de normalitat si tots dos són de la mateixa nissaga: “en Galceran de Cardona i de Requesens endreçà un sonet a Maria de Cardona i de Vilamarí”. Els grans almiralls catalans a Itàlia ressonen en els llinatges reunits al voltant d’un sonet.”



     


    Si el Sr. Mayolas s’hagués pres la molèstia d’anar als textos hauria vist que el sonet esmentat diu exactament:



    SONETO XXIV

    “Ilustre honor del nombre de Cardona,
    décima moradora de Parnaso,
    a Tansillo, a Minturno, al culto Taso
    sujeto noble de imortal corona:


    “si en medio del camino no abandona
    la fuerza y el espirtu a vuestro Laso,
    por vos me llevará mi osado paso
    a la cumbre difícil de Elicona.


    “Podré llevar entonces sin trabajo,
    con dulce son que el curso al agua enfrena,
    por un camino hasta agora enjuto,


    “el patrio, celebrado y rico Tajo,
    que del valor de su luciente arena
    a vuestro nombre pague el gran tributo.”



     


    Com podem veure, l’autor es refereix a ell mateix sota el nom abreujat “Laso”, que no es pot canviar per Galceran sense malmetre la mesura del vers i alterar la rima de tres versos més. Massa feina per a un hipotètic censor. Igualment, el riu Tajo i és esmentat amb el qualificatiu de “patrio”, com correspon a un senyor de Toledo.


     


    La navalla d’Occam ens diu que si no es conserva cap obra de Galceran de Cardona i els documents contemporanis no diuen que n’escrivís, és que no en va escriure, i no cal buscar el cinquè peu del moltó ni marejar la perdiu amb suplantacions.


     


    (Per cert, els conspiraciconistes de l’escola d’en Bilbemy haurien d’explicar com és que la censura no va ocultar mai la catalanitat de Joan Boscà. Quina badada, no?)


     


    • No es tan dificil traduïr poesia
      Manel | dimarts, 21 d'agost de 2012 | 18:36h
      “si en medio del camino no abandona
      la fuerza y el espirtu a vuestro Laso,
      por vos me llevará mi osado paso
      a la cumbre difícil de Elicona."

      "Si en mig del cami no abandona
      la força y l'esperit al vostre Galceran,
      per vos les meves pases em portarán
      a la cima difícil de Elicona."

      Que és el que no pot ser? 

       
  • Interessant!
    Pep Mayolas | dimarts, 13 de maig de 2008 | 02:23h

    Interessant que algú respongui amb arguments i no amb desqualificacions.

    1) És veritat que a l'obra de Garcilaso hi ha menys catalanades i girs lingüístics catalans que no pas, posem per cas, en Cervantes o en Teresa de Jesús. A la nova versió del text -que en Xavier Mir no té perquè encara el vaig refent i ampliant- ja vaig corregir aquest aspecte i hi he fet notar només les faltes ortogràfiques i  d'apostrof típicament catalanes, que sí que s'hi troben.

    2) Els paral·lelismes són xocants per la coincidència dels noms dels germans, pel del nebot i perquè el poc que sabem de Galceran es pot atribuir perfectament a Garcilaso -i a la inversa- excepte el fet d'assistir a les Corts de Montsó el 1533, on un castellà no hi tindria entrada, pel que jo en sé. Per la resta, són dues vides calcades. Moren l'un després de 1534 i l'altre el 1536. També és curiós que l'un -Garcilaso- quedi orfe de pare mentre en Galceran queda orfe de mare. Tot això pot no voler dir res, o pot alimentar la sospita des de les coincidències dissemblants que tan agraden a la censura, i que ja ens hem trobat en altres personatges històrics suplantats.

    3) Respecte al sonet, potser no és ni una traducció. Potser és obra del mateix encarregat de traduir tota la poesia de Galceran. Era un veritable escriptor i un home d'un talent per damunt de la mitjana d'aquella època. Era el que feia justícia a un autor com l'inspirat poeta que redactà tota aquella poesia natural, intimista i allunyada d'allò que solien escriure els poetes castellans, tendents a la retòrica i a la pompa artificiosa. Si en Garcilaso representa una revolució per a la poesia castellana és perquè no escriu com els castellans. 
    I mirant-ho bé, què millor que glossar el llinatge dels Cardona des de la perspectiva d'un "Laso" per provar de manera "fefaent" que el poeta no tenia cap relació de família amb aquella nissaga? Estem parlant del traductor de més talent entre els censors, res a veure amb els talossos que varen vessar al castellà la Lozana Andaluza o el Llibre de la vida de Santa Teresa. Feu-hi una ullada i descobrireu -si ho voleu- el que són veritables catalanades.

    4) En Galceran viatjava amb la cort i era parent dels Alvarez de Toledo a través de la seva àvia, Aldonça Enríquez, dels almiralls de Castella. És evident que passà temporades a Toledo amb la cort o a casa dels seus parents. Que glossés el Tajo -també present en altres composicions seves- no el fa castellà, de la mateixa manera que els personatges catalans de la seva obra i l'ambient català en què es mou -testament i obra a Barcelona- no el fan català als seus ulls, benvolgut Jordi. Tant vostè com jo podem escollir.

    5) La censura no va ocultar mai la catalanitat d'en Boscà perquè aquest era mediocre al costat d'en Garcilaso/Galceran. Els anava bé per il·lustrar i fer palesa la superioritat del castellà per damunt del català, i d'altra banda, era l'excusa excel·lent per justificar les vinculacions tan estretes d'un toledà amb Barcelona: "Su amigo catalán, a quien deja su obra en custodia, y quien la publicará una vez muerto el poeta". Adonem-nos que "Garcilaso" mor el 1536 i la seva prestigiosa obra -entre els cortesans que la coneixien- no es publica el 1537 o 38, sinó el 1543, quan acaba de morir fins i tot en Boscà. Això potser il·lustra el temps que trigà la censura a agençar un traductor plausible per a un treball que, sigui fraudulent o no, no deixà de tenir el seu mèrit. 

    Li agraeixo l'absència d'insults i desqualificacions en el seu comunicat. És francament difícil de trobar detractors educats. 

  • Gràcies
    xaviermir | dimarts, 15 d'abril de 2008 | 16:57h
    Per la teva resposta dedueixo que no ets un indocumentat. Llàstima que no diguis qui ets. En Bilbeny, en Mayolas i jo mateix no amaguem la nostra identitat. Les hipòtesis es poden rebatre perquè per això són hipòtesis i no pas proves concloents, i ningú no s'ha d'amagar davant d'un gran debat sobre la cultura, l'Estat i la Inquisició al segle XVI.
  • Bona primícia!
    Talaiòtic| Adreça electrònica | dimecres, 9 d'abril de 2008 | 17:10h
    Felicitats per la primícia. Entre tots esteim descobrint un s. XVI que amaga moltes sorpreses: la falsa decadència econòmica i cultural de la nostra nació, fou fabricada en els inicis de l'Espanya castellana que coneixem avui.

    La meva petita aportació des de Menorca, el Projecte 9 de Juliol, també està arribant a les seves conclusions finals: S'any de sa Desgràcia és l'intent de genocidi dels menorquins per part de la Corona, com a primer pas cap a la descomposició de la Nació Catalana. Però els menorquins vam resistir. Si el territori suposadament més feble i indefens habitat per catalans va suportar l'embestida i l'ofensiva política de Castella tal com ho va fer, quin desànim no devia provocar entre els nostres botxins!


    • Gràcies a tots dos
      Pep Mayolas | dimecres, 9 d'abril de 2008 | 20:12h
      Gràcies per penjar l'article, Xavi, i per les paraules de recolzament.
      Gràcies, Talaiòtic, per formar part d'aquesta cadena de "benaventurats" que, sense cap recolzament institucional ni subvenció de cap mena -això que els detractors espanyols retreuen sempre a en Bilbeny: que investiga pagat per ERC. Quines fal·làcies! Tant de bo rajessin alguns calés d'alguna banda per poder tornar la Història al seu lloc!-, sense cap més motivació que el cuquet de la investigació i la satisfacció personal quan creus que has identificat algun personatge amagat, passem part de les hores del dia lliurats a una lectura crítica de les faules inversemblants que ens conten la història del Descobriment i la Conquesta d'Amèrica fetes per plebeus i analfabets, o ens documenten l'esclat del Renaixement en una Castella àvida i rapinyaire, que encara avui nega tot allò que no és castellà.
      Permeteu-me deixar-vos un fragment significatiu de l'obra d'en Ferran Soldevila "Les dones en la nostra història". Parla dels famosos saraus catalans i valencians, famosos fins al punt que s'incorporà el mot "saraos" al castellà. Fa així:
      "Aquests mateixos saraus no deixaven de suscitar algunes crítiques entre les gents avesades als costums de terra endintre. I pot citar-se, precisament, el cas d'un català que va viure a Castella durant 36 anys, Don Onofre de Selma i de Salavert, que ens va deixar escrit (...), després de tants anys d'absència, va restar estupefacte i va donar regna solta a la seva indignació en veure de la llibertat que gaudien les dones catalanes. Entraven i sortien sovint de llurs cases. S'asseien, no damunt catifes i coixins, sinó en cadires, "en que están más aptas para la mudanza", usaven poc del "estrado" (on les dames castellanes passaven gran part del dia); assistien als saraus i sortien a ballar amb la parella, sense ni tan sols ruboritzar-se, i "andaban allí hombres y mujeres tan revueltos y confusos en su endemoniado baile de cerdanas... y es horror y escándalo verlos asidos de las manos, hablando...".
      "El pobre Onofre Selma, en la seva indignació, ens mostrava la terbolesa dels seus baixos fons anímics, a més del xoc que la mentalitat adquirida terra endins li produïa en encarar-se amb costums més sociables".

      Aquests que s'horroritzaven de la sociabilitat són els grans renaixentistes, els genis militars, els fundadors de ciutats americanes segons el model de Francesc Eiximenis, els analfabets que promulguen lleis (per això tota Amèrica està federada, com la "Confederació" de los Reinos de Castilla que ha derivat en l'Espanya Federal on vivim) i els evangelitzadors franciscans que educaven indígenes fins que arribà la Inquisició...
      És una llàstima que després d'aquella febrada de conquistadors il·lustres i homes de tanta empenta, Extremadura i Andalusia no hagin continuat donant a Espanya ciutadans emprenedors i visquin, en ple segle XXI, de subvencions i fons de compensació interterritorial... A veure quin dia torna la fada que els va tocar amb aquella vareta i podem viure nosaltres de subvencions, nosaltres, aquells que al segle XVI estàvem taaaaaan deprimits econòmicament, demogràficament -només venien gascons i occitans a tota pastilla, a casar-se a Catalunya: on eren els homes catalans? És clar, eren tots morts... Eren a Amèrica, i als exèrcits imperials, collons!
      En fi. Aneu-vos matriculant a la Universitat, que us expliquin que deprimits que estàvem...

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Visites al bloc

Visites a la portada
  • Avui: 64 visites
  • Aquesta setmana: 326 visites
  • Aquest mes: 1866 visites
  • Des de l'inici: 605970 visites
Visites a les entrades
  • Avui: 171 visites
  • Aquesta setmana: 887 visites
  • Aquest mes: 6221 visites
  • Des de l'inici: 1535926 visites

Últims 40 canvis

Arxiu

« Abril 2014 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930    
RSS 2.0 RSS Comentaris