La meva família, que com tots els adults no recorden ni un borrall del destí que els van cantar en nèixer,  no m’ha entès mai i s’ha limitat  a suportar-me, tot i que jo vaig avisar quan tenia quinze anys i el meu pare em va preguntar que volia ser de gran:  "no cal que et gastis diners en matrícules, papa,  perquè moriré  als vint-i-sis anys". Però no em van fer cas i,   si alguna vegada he intentat parlar amb els pocs amics del meu afer amb la Llevadora, veies com se’ls aixecaven les celles, se’ls arrufava el nas i poc faltava per a què fugissin. Els vaig anar deixant. Sexe? Al principi normal, però poc a poc també ho vaig abandonar.  Em destrempava la sola idea d'anar cremat.
 

Vaig buscar solucions.  Primer,  amb un dels seus, un psiquiatra que em va diganosticar una síndrome rara; també vaig anar a trobar un capellà i en vaig sortir  escaldat perquè tot el que m’oferia era resignació i …encara l’havia de posar jo¡. Així és que vaig decidir tirar pel dret i anar sol. Com que no tenia futur, no vaig voler fer carrera, de fet  només he estudiat allò que els meus invents requerien. Amb un futur tan  incert tampoc m’ he volgut casar. M’he dedicat  exclusivament a dissenyar i fer  la casa on penso tancar-me en complir  vit-i-sis anys, per  lluitar contra el   meu destí i, si tinc èxit, sortir-ne sa i estalvi en complir els vint-i-set. Si no moro és que això del destí no funciona.

Bé, representa que  estic a la nova casa i avui faig vint-i-sis anys. Se’m presenta la família i em munta  una festa sorpresa i quan les busques del rellotge marquen les deu de la nit i ells canten “per molts anys, per molts anys”, desig que  els agraeixo,   no puc evitar  un atac de  pànic amb caguetes i tot, els faig fora de casa i em retiro amb la meva por.
 

Feia anys que prenia mesures. Des dels tretze, els meus invents eren molt celebrats, primer en família i ben aviat  en el camp professional, que com es pot imaginar era el de protecció civil,  l’exèrcit i la seguretat. A la casa porto un vestit  que jo mateix  he  fet i patentat i em van darrera,  per fabricar-lo,  tres  multinacionals i la NASA. No acumula escalfor. Repel  líquids amb el doble de força amb què arriben. Porto també guants i mitjons del mateix material, que és lleuger, isotèrmic i molt adaptable.   Per a la cara i cabells he inventat un ungüent protector. Cada dia, em preparo físicament, amb  dues hores d’excercicis per mantenir desperts els reflexos i el to muscular.

Vaig comprar una enorme finca que té un bosquet d’alzines,  a la part alta de la ciutat, i m’hi vaig construir la casa. És d’una sola  planta, semi-soterrada. La part emergent està rodejada d’un canal d’aigua corrent, que va a parar a diversos estancs entre arbres, pedres i arena.   Com un jardí zen, fred i  serè.  La casa està revistida amb pannells de terra de diatomea. Té  sensors de fum i temperatura. Té  aspersors en sostres, parets  i terra. La pintura és ignífuga. Els mobles de fusta compacta i tractada. La il.luminació i la calefacció són solars. Arreu hi ha termostats. No hi ha ni una espelma, ni un misto, ni un encenedor en mil metres a la rodona.  No em cal netejar perquè arreu hi ha micro-filtres que succionen  la pols. Cada setmana la meva mare em porta roba neta.  Per menjar -això mereix capítol apart perquè sóc un refotut i malaguanyat sibarita-   m’he proveït de viandes exquisides per fer dos àpats freds cada dia, durant un any. Ara, per sopar, m’agrada bufar cullera i encarrego a un establiment de molta anomenada que me’l portin  recén fet, cada dia a  les nou, sempre  el mateix empleat, un de confiança i no fumador

He rebut ofertes milionaris  per la casa, però si reeixís,  no  em caldria vendre-la perquè els invents que conté, ja m’han fet ric.  Que no em puc queixar? Benefici econòmic  i pari de comptar¡  Es pot imaginar com passa les hores un comdemnat al corredor de la mort?  Doncs,  jo igual. Tinc  tots els senyals inventariats i sé que qualsevol  pot ser l’anunci  del final. Un clic desconegut –potser una branca que es trenca sota l’ocell-  i penso, ara. Un resplendor -potser d’un coët o un llamp llunyà- i dic, ara. Una veu –potser la veïna que crida els nens a sopar- i m’esgarrifo. Un truc a la porta a deshora – potser un testimoni de Jehovà- i m’espanto. Els avisos de risc d’incendi a mil quilòmetres de distància  em fan  estremir i  dir,  ara, ara. A tota hora i per qualsevol conducte temo que arribi et l’ ara fatal.

Però  l'ara,   no arribava.

No passa res, és a dir, només passa el temps  i poc a poc  em vaig acostumant a la situació de risc i a l’estat de perill. Al cap d’un mes aconsegueixo llegir, escoltar música i perfeccionar invents amb una certa concentració. Sempre atent al meu voltant i amb les orelles enrera, com els gats.

Ara, li juro, doctor, no sap com  envejo els que no coneixen el seu destí i, amb la bena posada,  van directes  a fotre-se-la,  feliços i confiats.
Ja s'ha acabat el temps?
Fins demà, doctor.