laiaaltarriba |
dimarts, 1 d'abril de 2008 | 23:48h
Arribem a Semdinli quan el sol s'està ponent. Som a l'últim municipi de l'extrem sud-est de Turquia, al cor del Kurdistan. Ens espera en Mehmet,
cosí d'un amic d'un amic, content d'acollir-nos. No veuen massa
forasters per aquestes terres.En Mehmet no viu al mateix Semdinli sinó en un llogarret una mica apartat, on no hi ha ni vint cases. Però està situat al costat d'una de les moltes bases militars que hi ha escampades pel municipi, i per tant cada cop que vol accedir al camí que condueix fins casa seva ha de passar per un control militar. I cada cop el fan aturar. Ens explica amb un mig somriure que lògicament ja el coneixen de sobres, però cada vegada li demanen de nou la identificació.
Ja és negra nit, però s'endevinen les siluetes de les muntanyes. N'assenyala una i diu: "Allà darrere hi ha l'Iran", n'assenyala una altra i explica: "I darrere d'aquella altra muntanya hi ha l'Iraq". La comunicació entre els kurds d'una banda i altra d'aquestes fronteres topa amb la paperassa legal i els controls militars, però això no significa que no trobin la manera de relacionar-se.
Li preguntem com veu la situació del Kurdistan, i assegura que ell té confiança en "el gran lider Barzani". És la primera persona del viatge que trobem que no es refereix a Ocalan com el líder dels kurds, sinó a l'actual president del govern autònom kurd de l'Iraq. Se'l veu entusiasmat quan parla del govern regional del Kurdistan sud. Tot i que es mostri més partidari de l'estratègia política dels kurds de l'Iraq que dels de Turquia, quan li preguntem quin és el partit de l'alcaldia de Semdinli exclama: "El DTP! Aquí el 99% som kurds!".
Al matí ens passegen per Semdinli. Està situat en un enclavament idíl·lic: en una vall estreta, encerclat per escarpades muntanyes, amb arbres fruiters aquí i allà que han començat a florir i rierols que no paren de brollar en tot l'any. Pels carrers molts homes vesteixen a la manera tradicional kurda: pantalons bombatxats i jaquetes de colors verdosos. Les dones grans porten els cabells recollits amb mocadors de coloraines; algunes joves prefereixen que els toqui el sol. Però enmig d'aquesta paratge, miris on miris topes amb una caserna militar, una tanqueta, un jeep de l'exèrcit o una residència pels soldats. És lògic: en aquest municipi els 14.000 habitants estan obligats a conviure amb 15.000 soldats. Això és el que assegura en Mehmet. I no sembla pas descabellada la xifra. Som en territori fronterer enmig d'una de les zones més calentes del planeta.
L'ambient als carrers no sembla tens, cadascú fa la seva rutina. Però ens asseiem a fer un te i quan els nostres companys de taula ens agafen confiança no es poden estar d'explicar-nos satisfets que de vegades baixen guerrillers del PKK de les muntanyes i s'enfronten amb els militars. També ens ensenyen les restes del que va ser un edifici situades al costat d'una caserna (inevitable en aquesta població): fa dos anys una bomba el va destruir, i també va afectar altres edificacions que hi havia al voltant. Ningú va resultar ferit, però l'estructura va quedar tant malmesa que no hi pot viure ningú. I a la mesquita que hi ha a unes desenes de metres no s'hi ha pogut tornar a celebrar cap cerimònia pels desperfectes de l'explosió. El govern va culpar-ne el PKK. Però els habitants de Semdinli estan convençuts que va ser obra del mateix exèrcit per tal d'enfrontar la població entre ella i amb la guerrilla. Per ara no ho han aconseguit.
Darrera l'aparença de tranquil·litat, però, hi trobem la por. Demanem de parlar amb algú que treballi la qüestió dels drets humans, però no ens en sortim. Presentar-nos qui s'ocupa d'aquests temes, en un municipi on l'Estat hi té tants ulls observant, significaria immediatament ser identificat com la persona que posa en contacte els forasters amb aquells del poble que els són més molestos. I això molts no s'ho volen permetre per por a perdre la feina o a ser molestats encara més sovint pels militars o la policia. Així que no insistim. I prenem tranquil·lament un çay (un te) amb en Mehmet, que lògicament té un altre nom però que no volem ser pas nosaltres qui li portem més problemes.
[Dissabte 29 de març de 2008]
Li preguntem com veu la situació del Kurdistan, i assegura que ell té confiança en "el gran lider Barzani". És la primera persona del viatge que trobem que no es refereix a Ocalan com el líder dels kurds, sinó a l'actual president del govern autònom kurd de l'Iraq. Se'l veu entusiasmat quan parla del govern regional del Kurdistan sud. Tot i que es mostri més partidari de l'estratègia política dels kurds de l'Iraq que dels de Turquia, quan li preguntem quin és el partit de l'alcaldia de Semdinli exclama: "El DTP! Aquí el 99% som kurds!".
Al matí ens passegen per Semdinli. Està situat en un enclavament idíl·lic: en una vall estreta, encerclat per escarpades muntanyes, amb arbres fruiters aquí i allà que han començat a florir i rierols que no paren de brollar en tot l'any. Pels carrers molts homes vesteixen a la manera tradicional kurda: pantalons bombatxats i jaquetes de colors verdosos. Les dones grans porten els cabells recollits amb mocadors de coloraines; algunes joves prefereixen que els toqui el sol. Però enmig d'aquesta paratge, miris on miris topes amb una caserna militar, una tanqueta, un jeep de l'exèrcit o una residència pels soldats. És lògic: en aquest municipi els 14.000 habitants estan obligats a conviure amb 15.000 soldats. Això és el que assegura en Mehmet. I no sembla pas descabellada la xifra. Som en territori fronterer enmig d'una de les zones més calentes del planeta.
L'ambient als carrers no sembla tens, cadascú fa la seva rutina. Però ens asseiem a fer un te i quan els nostres companys de taula ens agafen confiança no es poden estar d'explicar-nos satisfets que de vegades baixen guerrillers del PKK de les muntanyes i s'enfronten amb els militars. També ens ensenyen les restes del que va ser un edifici situades al costat d'una caserna (inevitable en aquesta població): fa dos anys una bomba el va destruir, i també va afectar altres edificacions que hi havia al voltant. Ningú va resultar ferit, però l'estructura va quedar tant malmesa que no hi pot viure ningú. I a la mesquita que hi ha a unes desenes de metres no s'hi ha pogut tornar a celebrar cap cerimònia pels desperfectes de l'explosió. El govern va culpar-ne el PKK. Però els habitants de Semdinli estan convençuts que va ser obra del mateix exèrcit per tal d'enfrontar la població entre ella i amb la guerrilla. Per ara no ho han aconseguit.
Darrera l'aparença de tranquil·litat, però, hi trobem la por. Demanem de parlar amb algú que treballi la qüestió dels drets humans, però no ens en sortim. Presentar-nos qui s'ocupa d'aquests temes, en un municipi on l'Estat hi té tants ulls observant, significaria immediatament ser identificat com la persona que posa en contacte els forasters amb aquells del poble que els són més molestos. I això molts no s'ho volen permetre per por a perdre la feina o a ser molestats encara més sovint pels militars o la policia. Així que no insistim. I prenem tranquil·lament un çay (un te) amb en Mehmet, que lògicament té un altre nom però que no volem ser pas nosaltres qui li portem més problemes.
[Dissabte 29 de març de 2008]
The third Kurd shot by Turks lost his life:
http://www.kurdmedia.com/article.aspx?id=14707
per cert aquestes fotos de pintades turques a les muntanyes recorden aquelles que feien els franquistes per aqui
I també ens han explicat que el noi de 15 anys a qui li van trencar el braç uns policies secretes sense amagar-se'n davant de les càmeres de televisió l'han enviat a la presó. També en parla aquesta notícia que enllaces.
Sobre les lletres a les muntanyes (si no m'equivoco les fan amb pedres blanques), n'hi ha al costat de cada poble, i ens han explicat que a moltes hi ve a dir: "Feliç de ser turc".
laia