Passeig del Prado, fa fred, i , tot sembla indicar, que vol ploure. He deixat de caminar pel pas central, que utilitzo per fugir del tràfec dels que descobreixen el passeig per primer cop per la dreta i dels que s’aturen, en filera, a fer la foto de rigor de la façana del caixaforum.
M’aturo de cop, veig de lluny un noi fa una copia d’un dels meus quadres més estimats. Mira el cel, presagi de pluja, i pinta. Creuo el pas de vianants intrigat i en quatre passes ja el tinc al meu davant. Pinta en fusta i ho fa de memòria a pinzellades entre furioses i càlides com ho faria el mateix Munch. Em relaxa aquest gest pausat i enèrgic, la veritat és que estic saturat d’art empresonat en parets de museu, desordenat, excessiu.
No triga en vendre’m el producte, em demana 45 € per la taula pintada. La veritat (això encara no ho comento) és que esta fent una copia excepcional. Li responc que no arribo al preu ni de conya i el seu somriure sembla entendre que n’estic dient la veritat. Sense marc, la fusta pintada i prou, pot quedar-se en 35 €.
N’estic d’acord, i em convida a fumar. Em moro de ganes de comentar la meva emoció al davant d’aquesta obra, de com en mig de una obsessió en l’explicació de la pintura alguns han intentat incorpora-hi la llum jugant amb totes les seves formes, i d’altres ens han fet emocionar amb les formes sense llums. Em moro de ganes de parlar de com el so entra en aquest quadre amb les seves pinzellades i ens arriba a nosaltres. Tinc una bona amiga que afirma que pots sentir la musica sense les orelles, Munch, mentre fumem omple de so aquest quadre.
Fins i tot, si en dona temps, penso, podríem parlar de l’obsessió malaltissa de Picasso amb la tridimensionalitat de les seves dones. Ara, em comenta, cal fixar-ho amb una capa de laca. Com que el paio sembla que només parla amb els pinzells i em fa un bon preu el convido a una xocolata calenta del Starbucks mentre s’asseca la laca i , per fi!, encetem la conversa. Per penjar-lo em recomana utilitzar una silicona especial que tenen a qualsevol ferreteria. Com que no entra al drap de la conversa decideixo ensarronar-lo amb la qüestió següent. Esta be això que em dius de penjar el quadre però tenint en compte les seves característiques ( i aprofito el moment per fotre-li tot rollo de l’art a l’espera de les seves respostes...) quin lloc creus que és el correcte per penjar-ho. El problema serà trobar un bon lloc a casa. No t’atabalis, respon, breu i concís, jo empre he pensat que aquest és un quadre perfecte per un bany.
Pago, el convido al darrer cigarret i, maaaarxo.
Avui he llegit en un blog l'expressió "literatura dels sons" o sigui textos que expliquen sons, sorolls i ara veig la pintura dels sons, els colors. és curió tot al matix dia, a mi no se' m'havia acudir mai relacionar-ho d'aquest a manera.
Una història divertid a i interessant. Ben explicada. Una abraçada