Vaig ser responsable de coordinar l'acció del Govern de la Generalitat a les Terres de l'Ebre durant els temps del PHN. Això vol dir que vaig tenir l'oportunitat de conèixer a fons i des de molts punts de vista diferents, tot el que afectava aquelles comarques, les implicacions del transvasament, els actors polítics, socials i econòmics i les conseqüències d'aplicar els tres models que hi havia al damunt de la taula: el model PP, que era el de sobre-extreure aigua de l'Ebre per motius de solidaritat interterritorial; el de CiU, que era el d'aprofitar l'aigua que ja havia sortit del riu i anava pels canals (amb un límit ecològic, i sempre del sobrant dels regants), a més de la interconnexió de la xarxa de Tarragona amb la del Ter, amb la finalitat d'enxarxar i rendibilitzar raonablement un recurs tan limitat a Catalunya com és el de l'aigua; i la de la resta de grups (ERC, ICV i socialistes), que era la de no fer res que no fos insistir en la necessitat d'aprofundir en una nova cultura de l'aigua, basada en l'estalvi i en la reutilització.
El cert és que mai no va ser possible discutir de debò sobre cap dels tres models. No hi va haver voluntat de fer-ho i tot va ser portat al límit dels sentiments. Una part del món polític va voler aprofitar la vehemència de la reivindicació d'alguns per treure'n rèdit electoral. Alguns de nosaltres vam rebre'n les conseqüències físicament. Era comprensible en algunes persones poc informades i pressionades emocionalment amb el discurs de la por (recordeu que era l'època en la que alguns polítics també dèien que les centrals de cicle combinat produïen càncer i farien morir les vinyes del Priorat!!).
No ho era tant trobar ciutadans ben informats cridant contra el que mai no havia estat possible ni començar a discutir. Hi ha anècdotes sucosíssimes sobre alcaldes teòricament antitrasvasistes que veníen a veure'ns al Palau de la Generalitat i que a porta tancada s'avergonyien... del que havíen dit en públic! Directors d'insitut que negaven haver excitat la gent i els alumnes i que eren enganxats amb el megàfon a la mà cridant "Pujol feixista", encapçalant manifestacions amb creus gamades igualades a partits i polítics de marcada tradició democràtica. Aquell va ser l'ambient generat, i val a dir que és cert que el rèdit electoral que en van treure va ser significatiu. També ho va ser el dolor personal de molts de nosaltres, tot i que aquella prova ens va fer forts en les conviccions i en la necessitat de reivindicar permanentment la política com a espai d'enteniment, conversa i concertació.
En una festa de la comarca del Montsià l'any 2002 vaig tenir l'oportunitat d'adreçar-me a polítics (alcaldes, regidors, membres de la diputació i fins i tot futurs consellers en Governs socialistes) de tots els colors i a periodistes dels mitjans de comunicació locals (per cert, valdria la pena analitzar i valorar la gran quantitat i qualitat dels mitjans ebrencs). Tinc anotat el que els vaig dir. Us n'extrec alguna frase: "El NO A TOT, no pot formar part de l'arsenal argumental dels polítics catalans. La política ha d'aspirar a proposar i a contra-proposar i, sobre aquesta base, arribar a conclusions transformables en propostes de llarg abast. Mentre nosaltres no parlem de res, mentre la propsta rep la pedrada o l'insult com a resposta, a Aragó s'està fent un dels regadius més importants d'Europa, el dels Monegros, a costa d'aigua que també podria regar els nostres camps o anar a les nostres ciutats, i ningú no en parla". I encara vaig afegir, "la interconnexió de les xarxes nord i sud de Catalunya, i alguna mena de transvasament que asseguri el proveïment d'aigua al conjunt del país, serà defensat per tots el polítics que avui us hi oposeu per motius tàctics." Em van dir de tot...
Tot el que en aquell moment eren soflames de "dignitat", tot el que eren acusacions de "venda al PP", tot el que era incapacitat per comprendre que calia fer alguna cosa i que calia fer-la a temps, sobre tot amb la perspectiva d'un PHN popular o dels regadius mastodòntics socialistes a l'Aragó, tot allò ha quedat en no res.
Ara és més aviat trist veure el Govern, format per persones que fèien veure que militaven en els espais més durs de la nova cultura de l'aigua i l'antitrasvasisme de les Plataformes, pidolant el que no té capacitat moral per defensar. Quina lliçó!
El cert és que mai no va ser possible discutir de debò sobre cap dels tres models. No hi va haver voluntat de fer-ho i tot va ser portat al límit dels sentiments. Una part del món polític va voler aprofitar la vehemència de la reivindicació d'alguns per treure'n rèdit electoral. Alguns de nosaltres vam rebre'n les conseqüències físicament. Era comprensible en algunes persones poc informades i pressionades emocionalment amb el discurs de la por (recordeu que era l'època en la que alguns polítics també dèien que les centrals de cicle combinat produïen càncer i farien morir les vinyes del Priorat!!).
No ho era tant trobar ciutadans ben informats cridant contra el que mai no havia estat possible ni començar a discutir. Hi ha anècdotes sucosíssimes sobre alcaldes teòricament antitrasvasistes que veníen a veure'ns al Palau de la Generalitat i que a porta tancada s'avergonyien... del que havíen dit en públic! Directors d'insitut que negaven haver excitat la gent i els alumnes i que eren enganxats amb el megàfon a la mà cridant "Pujol feixista", encapçalant manifestacions amb creus gamades igualades a partits i polítics de marcada tradició democràtica. Aquell va ser l'ambient generat, i val a dir que és cert que el rèdit electoral que en van treure va ser significatiu. També ho va ser el dolor personal de molts de nosaltres, tot i que aquella prova ens va fer forts en les conviccions i en la necessitat de reivindicar permanentment la política com a espai d'enteniment, conversa i concertació.
En una festa de la comarca del Montsià l'any 2002 vaig tenir l'oportunitat d'adreçar-me a polítics (alcaldes, regidors, membres de la diputació i fins i tot futurs consellers en Governs socialistes) de tots els colors i a periodistes dels mitjans de comunicació locals (per cert, valdria la pena analitzar i valorar la gran quantitat i qualitat dels mitjans ebrencs). Tinc anotat el que els vaig dir. Us n'extrec alguna frase: "El NO A TOT, no pot formar part de l'arsenal argumental dels polítics catalans. La política ha d'aspirar a proposar i a contra-proposar i, sobre aquesta base, arribar a conclusions transformables en propostes de llarg abast. Mentre nosaltres no parlem de res, mentre la propsta rep la pedrada o l'insult com a resposta, a Aragó s'està fent un dels regadius més importants d'Europa, el dels Monegros, a costa d'aigua que també podria regar els nostres camps o anar a les nostres ciutats, i ningú no en parla". I encara vaig afegir, "la interconnexió de les xarxes nord i sud de Catalunya, i alguna mena de transvasament que asseguri el proveïment d'aigua al conjunt del país, serà defensat per tots el polítics que avui us hi oposeu per motius tàctics." Em van dir de tot...
Tot el que en aquell moment eren soflames de "dignitat", tot el que eren acusacions de "venda al PP", tot el que era incapacitat per comprendre que calia fer alguna cosa i que calia fer-la a temps, sobre tot amb la perspectiva d'un PHN popular o dels regadius mastodòntics socialistes a l'Aragó, tot allò ha quedat en no res.
Ara és més aviat trist veure el Govern, format per persones que fèien veure que militaven en els espais més durs de la nova cultura de l'aigua i l'antitrasvasisme de les Plataformes, pidolant el que no té capacitat moral per defensar. Quina lliçó!
Toni amic com diu l’últim comentari estem en un país desballestat. Ofegats
per l’utòpia Com deia Unamuno, ens perd l’estètica
. I ara també l'èpica : El NO , té una èpica potent i precisa, l’esquerra irredenta
va voler aquella reivindicació de “la sang abans que l’aigua” Aquell “NO NO i NO,
ni una gota, ni una gota més” . Èpica potent per desgastar governs. Ara , com
dius no tenen ni l’autoritat moral ni l’atreviment ètic, per confessar la seva
vergonya i el seu error. És més , no hi
ha govern. Montilla s’amaga preocupat més per no desgastar-se que per donar solucions.
El vice-president?? Més atent en assumptes interns i en fixar la data de la
seva jubilació al 2014 que en resoldre les contradiccions de l’aigua.
Ens equivocaríem si ens quedéssim 5
anys enrera , com ells s’equivoquen en no mirar endavant, en no voler garantir allò
que ells mateixos reivindicaven. Recordes?? Tu i jo vam participar en les al·legacions
al PHN , molt garantistes pel riu i la gent. Part de la solució és troba allí. Un
Nou model agronomic que estalvia aigua amb millores finançades pels receptors
d’aigua. Recuperació d’aqüifers , reintroduint -los a les xarxes existents amb gestió publica. No en venda privada. Revisió del Pacte d’Aigua d’Aragó
d’acord amb la nova cultura de l’aigua . Creació de consorcis amb participació
del territori per tal de gestionar l’aigua i les conques dels rius. Des-saladores i més
des-saladores. “Al nostre país no sap ploure”, anem a buscar on si sap ploure,
al Roine. Aigua com saps en hi ha. El que no hi ha és govern.
Toni mirem al futur i recordem: Res
del que vam patir va ser inútil , defensàvem un país que és el nostre i teníem
un President i un conseller en cap que
donaven la cara al mateix Ebre , ara no tenim govern, però tenim pais.Fem el que feiem defensem-lo.
Una forta abraçada des de l'Ebre, casa teva.
F Sancho
Toni amic com diu l’últim comentari estem en un país desballestat. Ofegats
per l’utòpia Com deia Unamuno, ens perd l’estètica
. I ara també l'èpica : El NO , té una èpica potent i precisa, l’esquerra irredenta
va voler aquella reivindicació de “la sang abans que l’aigua” Aquell “NO NO i NO,
ni una gota, ni una gota més” . Èpica potent per desgastar governs. Ara , com
dius no tenen ni l’autoritat moral ni l’atreviment ètic, per confessar la seva
vergonya i el seu error. És més , no hi
ha govern. Montilla s’amaga preocupat més per no desgastar-se que per donar solucions.
El vice-president?? Més atent en assumptes interns i en fixar la data de la
seva jubilació al 2014 que en resoldre les contradiccions de l’aigua.
Ens equivocaríem si ens quedéssim 5
anys enrera , com ells s’equivoquen en no mirar endavant, en no voler garantir allò
que ells mateixos reivindicaven. Recordes?? Tu i jo vam participar en les al·legacions
al PHN , molt garantistes pel riu i la gent. Part de la solució és troba allí. Un
Nou model agronomic que estalvia aigua amb millores finançades pels receptors
d’aigua. Recuperació d’aqüifers , reintroduint -los a les xarxes existents amb gestió publica. No en venda privada. Revisió del Pacte d’Aigua d’Aragó
d’acord amb la nova cultura de l’aigua . Creació de consorcis amb participació
del territori per tal de gestionar l’aigua i les conques dels rius. Des-saladores i més
des-saladores. “Al nostre país no sap ploure”, anem a buscar on si sap ploure,
al Roine. Aigua com saps en hi ha. El que no hi ha és govern.
Toni mirem al futur i recordem: Res
del que vam patir va ser inútil , defensàvem un país que és el nostre i teníem
un President i un conseller en cap que
donaven la cara al mateix Ebre , ara no tenim govern, però tenim pais.Fem el que feiem defensem-lo.
Una forta abraçada des de l'Ebre, casa teva.
F Sancho
Jo em sento fora de lloc, sense saber ni què pensar. Tot i això, segueixo orgullós d'haver lluitat contra el PHN, i ara continuarem lluitant contra aquest nou transvàs, que malauradament vol tirar endavant el govern català actual.
salut des de l'Ebre.
Ningú després de caure a braços i a la falda del PP podia creure açò que expliques. Tanmateix, hi ha una dada positiva: va sevir per a que la gent de les comarques centrals prenguern consciència del secular abandó. Allò els va travar. Ara, poser, es sentiran traïts. Però en aquesta traïció tots som culplables. No assitits ni per BCN, ni per VLC. Diràs què pintava la segona ? jo et diré molt. M'explicaré: l'aigua tenia una doble funció, la de fer les infrastructures per empreses, com és usual españolísimes i la segona, la desregularització posterior. Quin control tenim des d'ací? quan dic ací és del país que compartim tu i jo. L'encertes quan dius que no hem fet res per a impulsar noves regles, noves maneres que sí preveuen la "nova cultua de l'aigua". En certes reunions vaig comentar que com a país ens interssava el trasvasament de l'Ebre, sempre i quan el Principat (BCN tinguera l'aixeta) però si l'aixeta està en mans de MADRID estàvem ben collats. I això de passada ajudava a resoldre d'altres conflictes més ficticis, però, també de desllorigador de moltes altres qüestions estratègiques i tàctiques que estem desant passar durant massa temps i sense reacció.
I això dit per un ciutadà de València, aleshores, també sonava a xinès.
Cordialment.
Tradiciaonalment la Generalitat Valenciana nivell agrari ha funcionat infinítament millor que la de Dalt. Per tant tota aquesta gent de les comarques centrals té la dèria a radicar el seu negoci agrari a aquesta banda de la Sénia. Això va durar fins el boom immobiliari en que les directirus del turisme han embolcallat les de la indústria alimentària. Greu error valencià, que pagarem si no diversisifiquem i tranformem més !
No és casualitat que Alcanar siga la primera productora MUNDIAL de plançons cítrics. A VLC ciutat els camions i furgons de Dalmau, Reverter, etc, passen tothora amunt i avall.
Disculpa la meua insistència però hem d'ajuntar i redibilitzar esforços Toni.
Felicitats i endavant, per a quan et presentes per a elegible?
Lluís Mª Bassas