Em veig amb cor de proposar que els militants d'ERC centrem el debat en el projecte de partit i no tant en els noms que l'han de dirigir. Segur que gairebé tots hi estarem d'acord.
Això és així, amb una reserva: cal exigir responsabilitats polítiques per la tendència a la baixa del nostre partit en el present cicle electoral. Carod-Rovira, en primera persona, ha assumit responsabilitats polítiques, i per tant queda exonerat a partir d'ara de les crítiques a l'estratègia de la direcció. Però la direcció era bicèfala, i per tant cal exigir responsabilitats igualment a l'altre sector de la direcció. Això és una mesura d'higiene democràtica mínima. Com vaig dir en un altre post, cal exigir responsabilitats (polítiques) en cas que es cometi un error (polític).
Més enllà d'això, m'agradaria centrar, com dic, el debat en l'estratègia que (confiem-hi) amb el temps ens retornarà la confiança ara perduda del nostre electorat, i (esperem-ho), continuarà atraient cap al moviment sobiranista capes cada cop més àmplies de la ciutadania.
(continua...)
El problema és que els mitjans de comunicació, que, com sabem, són hostils pràcticament en la seva totalitat al sobiranisme, contínuament emeten soroll de fons (titulars tendenciosos). A mi personalment m'importa ben poc quines siguin les cares públiques del nostre partit després del congrés de juny (amb la reserva anteriorment esmentada). Això és així tot i el meu suport formal (que mantinc) al corrent Reagrupament.cat (el qual en boca de Carretero va ser el primer a criticar públicament la follia de l'estratègia que estàvem seguint). I estic convençut que la gran majoria dels militants i dels simpatitzants del nostre projecte sobiranista posen igualment el projecte per damunt de les cares visibles.
Ens interessa més el partit que els dirigents del partit, molt més el projecte que les cares públiques del projecte, infinitament més el país que els càrrecs representatius del país.
Amb tot això, però, els titulars als mitjans de comunicació se centren sempre en les disputes pels càrrecs i, com una derivada, en la possible política de pactes com a conseqüència de les persones que ocupin els càrrecs.
Deixeu-me que ho digui clarament (sempre provo de parlar clarament, que consti, eh?): a ERC no ens agraden ni els tiris ni els troians. ERC no pot centrar la seva estratègia de futur en cap política de pactes que representi la nostra identificació exclusiva amb el PSC-PSOE (el centre-esquerra unionista) ni amb CiU (el centre-dreta regionalista). L'únic pacte que ens faria realment feliços, aquell per iniciar un procés de retorn de la nostra sobirania, és el que ells, indistintament, no estan disposats a signar (amb tot això, entenc que a CiU hi ha certament molts sobiranistes, però la formació política com a tal no és sobiranista, ni ho serà després del proper congrés. Continuarà sent molt suaument nacionalista i ben fermament unionista). Quan critico el pacte amb el PSC-PSOE (especialment per situar Montilla de President de la Generalitat), no estic proposant com a corol·lari un pacte per situar Mas com a President.
L'alternativa és, simplement, oferir el nostre producte al millor postor. Al final, és això la política, no? Es tracta d'anar al mercat i mirar de col·locar-hi la nostra mercaderia. Qui vulgui els vots dels nostres diputats, doncs, només cal que els compri. I amb quina moneda els pot pagar? Només n'hi pot haver una: amb elements del nostre projecte que facin avançar el procés de recuperació de la nostra sobirania. S'ha de pactar, només, per avançar cap a la independència. I si (com és molt probable) ni el PSC-PSOE ni CiU no estan disposats a comprar les peces bàsiques del nostre programa, no cal patir gens ni mica: ens mantenim en una oposició constructiva i col·laboradora quan s'escau, però també dura ben sovint: criticant la submissió de la política catalana a les moltes misèries predemocràtiques del sistema polític de la Transició espanyola.
Aquest sistema, fer oposició, ja s'ha provat efectiu, quan s'ha posat a treballar tranquil·lament, sense presses però sense pausa: mentre no tinguem majoria hem d'entendre que la responsabilitat principal de formar govern no és nostra. Evidentment, preferim estar al govern que a l'oposició, perquè és des del govern que es poden aplicar les polítiques que proposem. Però si l'alternativa és estar al govern per haver aplicar en exclusiva les polítiques de les altres forces, és molt millor fer oposició i esperar que el nostre discurs de regeneració democràtica com a via cap a la independència acabi amarant la societat catalana. Així va ser en el passat i així acabarà sent un altre cop en el futur. I és que Espanya no ens pot oferir absolutament res que no puguem tenir, i millor, si anem pel nostre compte. Simplement cal continuar repetint-ho, amb honestedat, amb convicció i amb paciència. La força de l'argument a poc a poc anirà calant.
La societat catalana ja és prou madura per assumir el llenguatge de la dignitat i els valors republicans, només cal que hi hagi un partit que pugui identificar-se de forma creïble amb aquests valors. En essència, hem de tornar a ser el que vam ser: hem de recuperar la credibilitat republicana. Llavors els vots independentistes retornaran, i amb escreix.
Next, figure mens burberry belt out your child's income. This replica hermes enamel bracelet includes any income from a louis vuitton keychain school job, financial aid, scholarships, juicy bracelet student loans, and any support replica juicy jewelry or monthly allowances from parents. links earrings
Parents should make it clear mens gucci jewelry that income
La puresa de les idees no pot triomfar mai enlloc del món,perquè la societat és enormement complexe i cada persona pensem diferent,afortunadament.
Molts militants d'ERC són per a ERC el mateix que Losantos i la Cope pel PP : són la garantia de que MAI podran guanyar.
Es aquesta la clau de tot: si es vol guanyar o no es vol guanyar.
No pot ser ERC exactament com TOTS els partits de l'esquerra europea?? Com es pot portar la independència democràtica des de la radicalitat??
L'independentisme ha de saber SUMAR i SUMAR a través de complicitats socials,sobretot entre les quals l'independentisme és un tema que no els treu la son i no és la prioritat de la seva vida.....
A Catalunya,fins i tot a Ciutadans, hi ha catalans que són no-nacionalistes "de veritat",i que no els importaria un referèndum i acceptar la independència. No ho consideren un tema vital per les seves vides i...perquè no?
Aquesta resposta "perquè no?" va ser la que va motivar el triomf relatiu de l'independentisme escocès.
Però,és clar, a Escòcia parlem de gent més seriosa, que no són anti-anglesos,i que no pateixen de sectors radicals que cada dia embruten la imatge de la idea independentista....
A Escòcia segurament hi ha molta gent seriosa, no ho dubto, però n'hi ha moltíssima més d'antianglesa. Pràcticament les úniques dues coses en què hi ha unanimitat entre els escocesos és que Escòcia és una nació i Anglaterra és el país més antipàtic del planeta (i ja et dic jo que ja voldria que els espanyols tinguessin el tarannà demòcrata dels anglesos).
Tu vés creient que els que tu anomenes "no-nacionalistes de veritat" votaran a favor de la independència de Catalunya, que ja diuen que s'han de tenir il·lusions a la vida. Però per si de cas, més val que no hi apostis la teva fortuna, que viure sota un pont és molt dolent pel reuma.
a part que trobo molt encertat el teu article, voldría fer-te saber que Reagrupament.Cat hem obert una causa al Facebook.
La causa Renovem
ERC. Ara podem!, és per donar suport a la candidatura renovadora RCat.
RCat està format per militants, simpatitzants
i amics d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), i té com a objectiu la
renovació estratègia i ètica de la política independentista.
Per això us demanem el vostre suport per
aconseguir la total renovació d'ERC per fer-la de nou el partit referent i
majoritari que lideri el moviment polític per la independència dels Països
Catalans!
http://apps.facebook.com/causes/75642?recruiter_id=12293054
Salut i independència!
Dècades, evidentment. Des que es va fundar fins a les últimes eleccions al Parlament escocès.
Escòcia partia (de manera semblant a Catalunya) d'un sistema polític on molts simpatitzants del moviment sobiranista tendien al vot útil cap al Partit Laborista, ja que el Partit Conservador és clarament nacionalista britànic, igual que el PP és nacionalista espanyol.
De totes maneres, en benefici també de la comparació, no ha hagut d'esperar tant des del moment que s'ha restablert el Parlament escocès (1999).
En essència, l'exemple de l'SNP ens indica una possible via per arribar a la majoria parlamentària. El cas és que si sempre pactem ser al govern com a força minoritària ens convertim en un partit frontissa. Però aquests partits no tenen una ideologia trencadora amb el sistema i mai no són majoritaris, encara que sovint tenen quotes de poder polític, cert. Però no crec que sigui possible impulsar un procés autodeterminista com a soci minoritari d'una força unionista.