VilaWeb.cat
jordibrull | També tenim talibans, sectaris i aprofitats | dimarts, 25 de març de 2008 | 21:33h

Torno sobre aquest tema. Sobre l'ús i abús de la paraula "xarnego", amb tot el que significa. Lamento la insistència, però em preocupa enormement tornar a trobar en ús un mot que donava per desterrat i mort de les converses habituals entre catalans. I crec que no és admissible la passivitat davant aquest fet. Ni per ètica, ni per realisme polític ens podem permetre aquests factors que en comptes de sumar efectius a la causa nacional la desprestigien i la desgasten.

A la denominada "catosfera" on tantes  bones idees de ciutadans responsables conviuen amb tants frikis essencialistes, he trobat aquest article, escrit per una dona de 60 anys. Si us plau, no us el perdeu. Després, si voleu, les reflexions meves que segueixen són prescindibles.
(Continua)


El mot "xarnego" el recordo de ben petit i de la primera joventut, com mot d'ús molt habitual i no per això menys agressiu. Després va caure en desús, i així m'ho pensava, fins que fa uns mesos m'he ficat en això dels blocs, i veig que torna a fer-se servir sense cap prevenció, amb una frivolitat infinita. Ara estic a la ratlla dels 45 anys, perquè us situeu.

Les persones que solien fer anar aquesta paraula adreçada als immigrants, eren les persones "del poble de tota la vida", més o menys benestants. I aquesta paraula, "xarnego" era només un substantiu innocu si ho comparem dels adjectius que se solien acompanyar: lladres, bruts, incults, maleducats, curts de gambals...

Entre aquests catalans tan exemplars, recordo especialment membres de l'Ajuntament franquista i militants falangistes, gens sospitosos de catalanisme, si és que no entenem catalanisme com un conservadurisme regionalista i tradicionalista instintiu, i un estúpid sentiment de superioritat respecte a "la resta" d'espanyols —la resta de compatriotes per a ells—, i especialment dels que havien de venir a Catalunya a guanyar-se la vida.

Aquests mateixos que maleïen els "xarnegos", la "gentussa que viu a la muntanya" —ara diuen "al Baix Llobregat" (mai Sarià-Sant Gervasi, on hi ha molts anticatalans)— constituïen el grup de poder que aconseguia que l'Ajuntament fes la vista grossa pel que fa a l'urbanisme i els permisos d'obra per a poder vendre hectàrees i hectàrees de vinya i camps a aquests nouvinguts, que s'hi edificaven les cases amb les pròpies mans, sense projectes arquitectònics ni permisos de cap mena, sense ni un previ traçat de carrers ni qualificació urbanística, i no parlem de clavegueram o aigua corrent, i de vegades en uns desnivells més que considerables. Faveles en petit, amb "condescendència" municipal i benefici personal. Un desastre que va fer necessaris molts anys ja del període democràtic per a fer un poble que es pogués dir per aquest nom sense pecar d'optimisme infantil.  No, no es venia la terra a cap gran preu si ho veiem ara, però eren molts, molts, molts solars, moltes hectàrees de terrenys rurals fragmentades a petits trocets —més rendible proporcionalment— i venudes a preu de sòl urbà edificable.

L'estupidesa va arribar a tal punt que va afectar especialment  un honest comerç local. Ara us ho explico.

Suposo que convindreu amb mí que a Catalunya sempre s'han consumit menuts. Cap i pota, cor, pulmons, llengua, cervell...; de fet la nostra cuina tradicional té saboroses receptes amb aquesta base.

Doncs bé. Resulta que, com que els nouvinguts anaven ben escurats i els menuts són molt nutritius i econòmics —proteïnes barates—, les "xarnegues", dones i mares de "xarnegos", freqüentaven especialment la parada dels menuts del Mercat Municipal. Quan la quantitat de persones de fora va ser notable, perceptible, les "senyores-del-poble-de-tota-la-vida", en gradíssima proporció, van deixar de comprar aquestes menges a la corresponent parada del mercat per no barrejar-se amb segons qui, i moltes de les les "famílies-del-poble-de-tota-la-vida" es van abstenir, durant molts anys, de fotre's bons plats de cap i pota. No totes les famílies van deixar d'anar als menuts per causa dels "xarnegos", sinó que en molts casos era per "què diran", per la pressió social dels més veïns més agressius  —de les boques més verinoses de la població— , mig-parents, sovint.

I tota aquesta gentola, tant convençuts de la supremacia catalana com ua elit de l'espanya indiscutible; gent de missa, pastorets, coral i sardana; franquistes que s'emocionaven amb el Cant de la Senyera; catalanistes regionalistes més tard, classistes en realitat; tots aquests, igual de furiosos que eren amb els invasors de les maletes de cartró, igual d'irritables que es mostraven davant el desagradable accent andalús, així de dòcils i bavosament servils resultaven  amb el  govenador civil —parlant d'un castellà val·lisoletà de categoria—, o amb el jutge —aquest de Zamora—, o amb el policia, o amb secretatri de l'Ajuntament, encara que parléssin castellà. Acceptaven com a "normal" que el mestre o l'urbà li diguéssin al seu fill "habla en cristiano", i pensaven que oposar-se a això seria "ficar-se en política", una mena d'inconsciència predelinqüent

Després es va aturar el fluxe immigratori, va venir la mort de Franco, la democràcia, i aquests xenòfobs catalans es van fer votants simpatitzants o militants, sobretot,  d'Alianza Popular o de Convergència, o d'Unió, o es declaraven apolítics, o fins i tot es feien d'ERC, ha millorat el nivell de vida...

... i que consti que no generalitzo, que no dic que TOTS fossim així. Segurament ni tan sols una majoria. Però aquest era el clima, i, molt o poc, a molts ens afectava... i els "xarnegos" eren insultats i menyspreats. I tots, tots els de la nostra generació vam créixer en un clima de prejudicis —ni tan sols era consciència nacional— originats i basats en el mateix franquisme, en la manera franquista de veure i organitzar les coses, en la societat model·lada per anys i anys del règim opressor i classista. I us ben juro que ningú, ningú, va fer el mínim gest per a facilitar la integració social i cultural d'aquestes persones. Ni classes de català, ni escoles d'adults, res. Era el franquisme, també el franquisme dels franquistes catalans.

I ara veig amb forta desilusió, amb preocupació, que "xarnego", aquesta paraula filla del franquisme sociològic, tan plena de classisme encobert, torna a aparèixer a declaracions públiques, i als blocs, i a les converses... i lamento veure com es justifiquen aquestes posicions, i  s'empra amb evident voluntat pejorativa el terme "xarnego"  per part d'eloquents patriotes catalansi alguns prohoms de la catosfera que se senten, pel que es veu, més cofois com més sonorament expressen la seva lleialtat pàtria i com més restringeixen el cercle imaginari (amb el centre geomètric exactament a les coordenades dels seus culs) en el qual agrupen mentalment els autèntics, els catalans de veritat. I em nego a esdevenir còmplice per omissió d'aquestes posicions xenòfobes.

Aquesta paraula, "xarnego" i tot el que significa és filla de la mateixa societat franquista que permetia que el mestre, l'urbà o qualsevol espanyol que s'emprenyés amb un català estigués en disposició de dir-li "habla en crisitiano".

I abans que passem a etiquetar, ja m'ho faig jo. Si m'he de definir, us diré que sóc independentista, que Espanya no m'agrada perquè no ens respecta com a persones ni com  a ciutadans, que defenso la immersió ligüística a les escoles... Més que res ho aclareixo perquè no vull que els censors i auditors de la puresa de les conviccions pàtries se surtin de la trangent i em llancin a la foguera dels "botiflers" o dels "progres espanyolistes i leninistes" o dels "sociates", segons la mania més acusada de cadascun d'ells o la dèria de moda entre els carpetovetònics nostrats, que és el que solen fer dels que disenteixen, perquè estan convençuts que qualsevol dissidència de les seves opinions no pot ser res de bo ni prou català. És a dir, a la manera de l'Acebes, però al revés.

En un proper apunt, continuació d'aquest, intentaré escreiure on em porten aquestes reflexions...

Comentaris: 10
  • Invitació
    xevi bardolet | divendres, 6 de juny de 2008 | 22:18h

    Bona nit

    Sóc en Xevi Bardolet i aprofito el comentari per saludar-te i convidar-te, en nom de la naixent blogosfera d'Osona, a connectar-te a www.osonosfera.cat i fer cas del primer missatge que hi trobaràs: una invitació a l'estrena mundial de l'Osonosfera, amb ganes que t'hi sumis, una tertúlia i un sopar. Salut!
    P.D. T'hauria enviat un correu personal, però he sabut trobar cap contacte.

  • No sé si n'hi ha per tant...
    joseppuigvert | dimecres, 30 d'abril de 2008 | 16:42h

    Està bé que t'hagi marcat aquesta percepció que vas rebre de jove en aquest poble del Baix Llobregat. I està bé que ho critiquis. Però em penso que en fas un gra massa, més aviat que et passes tres pobles. Quanta gent pot quedar ara que pensi així? un 0,25 o un 0,50% de la gent?. El que es va fer en aquella època va estar mal fet, però no n'hem de fer una causa de redempció, d'expiació, com la que han fet, per exemple, els alemanys amb la seva època nacional-socialista. És més, crec que ara la situació s'ha girat com un mitjó i et pots trobar perfectament amb el cas contrari (o no t'han dit mai catalufo?).

    Sempre ens estem flagel.lant a nosaltres mateixos. Està bé que tinguem present aquesta reflexió, ja que va ser un error com a societat. Però li dónes més importància de la que té i, fins i tot, de la que ha tingut. Per cert, podries reflexionar sobre com rep la vella immigració (la dels 60-70) als nous immigrants. També donaria per una reflexió, no?: tant català és el del poble-de-tota-la-vida, com l'immigrant dels 60-70 com un que hagi arribat fa poc. Catalunya és tot això.

    • Potser són més dels que dius, i segur que en són més dels que haurien de ser.
      jordibrull | dilluns, 5 de maig de 2008 | 14:38h
      Estic d'acord amb tu en tots el que oposes al meu post, excepte en un punt que és que el em va motivar a escriure'l. Jo estava convençut que quedava ben poca gent amb aquest pensament negatiu, com tu dius. I el motiu d'escriure això va ser la percepció que potser m'equivoco, que potser hi ha més gent que pensa encara d'aquesta manera, i que creixen en nombre o, almneys, es manifesten amb més desvergonyiment.

      Tampoc no estic gens tranquil de la manera com moltes persones, catalans de tota mena si és que podem establir menes de catalans, estem encaixant la nova immigració. Plataforma per Catalunya de l'Anglada n'és un senyal. I també et diré que els catalans "de socarrel" els fills de la immigració dels 60-70 i els nuvinguts compartim tots els mateixos defectes i cometem errades similars. I els que ara són nouvinguts o els seus fills, segurament en unes dècades es comportaran de mala manera amb la gent que vingui darrera seu. No pretenc dir que ningú sigui millor o pitjor que ningú altre. La misèria humana no és patrimoni dels catalans que descric en l'article.

      Així que res d'autoflegelació. Els catalans tenim, ni més ni meys, la quantitat d'estupidesa i prejudicis que ens pertoca com a humans. És a dir, una gran quantitat. També de les millors virtuts de la mateixa humanitat. Mai no he sentit ni una mica d'autoodi ni cap recel a l'hora d'afirmar el nostre dret a ser lliures nacionalment. Ben al contrari, normalment exigeixo més i sóc especialment crític justament amb la manera com es porten a terme les causes de les que em sento més proper. Els adversaris polítics de Catalunya com a nació no són el meu problema, són com són, i cal asumir-ho, i de res serveix denunciar les obvietats una i una altra vegada. La nostra llibertat només pot venir del nostre esforç i de la qualitat dels nostres plantejaments polítics, nacionals i socials.

      El motiu d'aquest escrit s'orienta a reafirmar que Catalunya només pot reeixir en un procés d'alliberament nacional si aquest va acampanyat d'una ferma exigència ètica com a base i raó, de la capacitat de sumar voluntats, d'adaptar-se a la realitat i de proposar un model social avançat, tolerant, obert. I ho necessitem especialment perquè som on som. I per això m'amoïna si veig que ens podem equivocar.
  • Disculpa'm pel trollisme:
    josepblesa | dimarts, 1 d'abril de 2008 | 00:38h
    Gràcies pel correu que em vas enviar, Jordi.

    Un pèl exagerat en la valoració.

    Admetem polp per animal de companyia ! 

    Ja el vaig llegir però no vaig ficar-hi cullerada. Al segon lliurament que faces hi afegiré i explicaré allò del xurro que usaven els valencians de socarrel quan enraonaven amb els valencians-aragonesos i el desplaçament semàntic posterior vers els valencians catalanofons que desistien a usar el català passant-se al castellà a principis del segle XX.

    Cordialment.
    • Baix Llobregat, anys setanta
      jordibrull | dimarts, 1 d'abril de 2008 | 04:22h
      Et ben prometo que el retrat que he fet no és exagerat en el lloc i temps on em vaig criar. Vaig néixer i passar la meva infantesa i joventut a una vila del Baix Llobregat, que en poc temps va duplicar la seva població. Vaig començar a tenir vivència del que et parlo sobre els anys 70.

      No parlo només de la denominació "xarnego". Parlo d'un estès clima social de rebuig irracional, motivat per prejudicis que s'amagava darrera aquesta paraula. Existia, i no exagero.

      I fixa't que parlo en passat, i que penso —pensava— que aquesta mentalitat avui estava superada. I veure com revifa em sap molt greu, humanament, per conviccions ètiques, però també per conviccions politiques, perquè vull la independència de la meva nació i sé que aquestes actituds ens porten en direcció contrària.
  • El xarnego ve de lluny
    Llaudal | dijous, 27 de març de 2008 | 23:08h
    De petit a casa m'havien explicat que això de xarnego s'aplicava als fills d'un francès i una catalana. He anat a Viquipèdia i ho he vist confirmat.
    http://ca.wikipedia.org/wiki/Xarnego
    Tal com dius, Jordi, és una estupidesa titllar de xarnego a algú perquè això, a part de degradant, pot dificultar la seva integració. Ens hi juguem el país. Justament el que cal és visitar més sovint aquests barris on gairebé no se sent parlar el català. Creiem que no el parlen perquè no el volen parlar i és fals en la gran majoria. Els ho hem de facilitar fent-hi conferències, presentacions de llibres, teatre, colles de castells etc. Jo visc al barri de St. Pere i St. Pau de Tarragona i parlo amb coneixement del tema. Quan insisteixo, em contesten amb alguna paraula en català.
  • los de pueblo
    Jaume | dimecres, 26 de març de 2008 | 13:25h

    Xarnego és una paraula que surt al diccionari, tampoc m'agrada i em fan mal les orelles quan sento algú que la utilitza pejorativament, ara bé,  ser del poble de tota la vida tampoc és cap mal.

    • Exacte!
      jordibrull | dimecres, 26 de març de 2008 | 13:50h
      El que es tracta és de considerar les persones individualment, pel seu comportament i mèrits propis, i no segons si són d'un lloc o de l'altre. No critico els "del poble" (jo mateix en sóc un) en general o pel sol fet de ser-ho, sinó que reprodueixo la manera com s'autodefinien per a diferenciar-se dels nouvinguts. I també dic que possiblement els que es comportaven d'aquesta manera eren minoritaris, però influïen al generar el clima social.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Categories

Últims 40 canvis

Arxiu

« Maig 2013 »
dl dt dc dj dv ds dg
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  
RSS 2.0 RSS Comentaris