No feu cas de la denominació que he fet servir per presentar-me. És massa llarga i només la usen uns quants estirats.  “Pamfont”, és més curta,  però si preguntessiu per mi amb aquest nom, poca gent us en donarien raó. Per contra, des de Barcelona a Tarragona,  fent marrada per les Balears, als peixos que tenen una forma semblant a la meva,  se’ns coneix per pixota, en general i  pixota blanca i pixota vermella, en particular.  Ep, i jo no em puc  queixar, què  al meu  parent, Fierasfer imberbis, li  han plantificat pixota de llanguet o carall de jan i a un cogombre  de mar, ja fora de la família,  li diuen  pixota negra. Noms que tenen més tradició que els científics. Noms què  fa més de quatre segles ja es podien llegir a la  Historia general de les Indias, posats en boca d’un tal Colom, que ara mateix no recordo si era pescador, galeot  o navegant.

Jo trobo que aquest repertori de malnoms, tots ells paraules sexuals, t’indica una disposició tendenciosa, una inclinació a projectar dèries. A mi,   la qüestió del sexe,  ni fu, ni fa, però es veu que els meus costums són molt excitants per a  la imaginació del gènere  homes,  de l’espècie humans , sobretot, el nostre costum de viure estones a la cloaca de la Stichopis realis, també dita espardenya.

I que té de particular el meu viure a dispesa dins de l'espardenya, si en les vísceres dels humans també hi poden viure tènies?  Ras i curt: que jo li entro pel cul, a   la meva dispesera.   Si. Aprofitant els moments que l'espardenya té els esfinters oberts, li poso el morro a l’anus,   em doblego cap avall i amb la cua per davant, m’esllavisso per un túnel d’aigua carregada de restes.  Sóc petitíssim, sóc prim,  no tinc escames, no rasco.  De la cloaca  no passo.   Allí descanso i allí em sento protegit. Hi entro quan vull i en surto de nit  per caçar  i mai se m’ha negat el pas.

Diuen de mi que,  un cop instal.lat, devoro les gònades de l’espardenya. És  una mentida podrida, però encara que fos veritat,  no seria  l’únic. Estic tip de veure peixos  amb espardenyes a la boca, sacsejant-les a consciència  fins que elles deixen anar el budellam, les gònades i, si cal, l’arbre de respirar, com aquella que digués,  "foteu-vos-ho  i que us aprofiti".  Ni que jo  m’afartés d’aquests aparells sexuals no sé a què ve tant d’enrenou si això mateix és el que es menja als bons i cars restaurants. 

L’espardenya és una femella que, ves-li al darrera. Ella juga amb una gran avantatge:   tot el que se li desprèn,   tot el que expulsa de sí, li creix en un parell de setmanes i torna a començar.  La  Maria del Mar està enamorada d’aquesta habilitat per eviscerar-se i regenerar-se que,  ben mirat,  no és altra que la de treure’t de damunt allò que t’emprenya - faig un parèntesi per dir que a la Maria del Mar li emprenya alguna cosa de dintre seu que no sap expulsar. Ella defensa la tesi que si les espardenyes, i en general  tots els cogombres,  són capaçes de reproduir una individua sencera a partir d’una meitat,  no els cal el negoci  sexual.  
 

Tot això em serveix  per explicar-vos que tenen a veure els Exputs amb nosaltres,  els carapus o pixotes i amb els cogombres de mar. Doncs, res, si ho mirem des del punt de vista de la classificació d’espècies i molt, si ho mirem del costat que aquestes espècies puguin restar. 

Crec que la Diatomea ja us ha explicat coses sobre els Inputs, que pul.lulen per  aigües somes, ara jo us parlaré de com  els Exputs afecten el bentos.  Abans però, heu de saber que els fons sorrencs i de llot contenen partícules orgàniques de les què s’alimenta l’amiga espardenya. Ella s’ho empassa tot. Ho trasllada amb els seus tentacles cap a la boca,  el que li agrada ho assimila, el que no, ho excreta per l’anus: sorra, fang i altres parts no digerides. Són dignes de veure, les espardenyes.  Una mena de bioturbines que et  poden moure quaranta quilos de materials del fons a l’any.  Cada individua¡   I   ves comptant les desenes de milers  que pots trobar-hi en una hectàrea de mar. T’escombren el fons i et mouen  d’una a tres  tones de sediments anuals, afegint-hi nutrients i evitant  que  s’estratifiquin.  Sense sorolls, sense publicitat. Unes cuques de misèria es passen tot un fons de mar pel tracte digestiu¡

I aquí comença  el problema: Darrerament el fons està encatifat d'unes restes de naturalesa corrosiva que l'espardenya  processa barrejades amb el llot i la sorra. Diu la Maria del Mar que això són Exputs, o sigui oblits volguts, records expulsats conscientment de la memòria humana.   Fins aquí res que no es pugui arreglar,  em direu, l’espardenya pot detectar les partícules  que no li convinguin, les excreta i tot arreglat.  Però no és tan fàcil com sembla, perquè hi ha tal  fotimer de restes indigestes que els sucs de l’espardenya no donen l’abast. Els Exputs en remull d'àcid acaben petant i provoquen violentíssims còlics a  l’espardenaya  que els acaba soltant  per l’anus amb la força d’una canonada. Amb els Exputs surten vents, restes de tota mena,  budells,  i -aquí és on em fa mal- el peix dispeser  si és que en el precís moment de la tempesta intestinal s’hi trobava. Us puc ben assegurar que, tant si surtís sol com acompanyat de vísceres,  un rotlle de depredadors m’ estaria esperant. Comtpant què  és una caça senzilla per a ells: no han de fer re més   que obrir la boca, atinar  la trajectòria del tret, posar-se a una distància prudencial per no prendre mal i entomar-nos de ple.

Hi ha milions d’espardenyes amb còlic i  eviscerades. A l'espera de la regeneració  el fons del mar resta per llaurar. Amb tot,  les espardenyes, rai,   la meva espècie,  sí que està amenaçada. No dramatitzo si dic, que podria ser  el nostre final, i estem pensant seriosament   pujar   a les aigües litorals i instal.lar-nos als  rectes del banyistes humans.