Cada petit moviment de CiU cap a la independència és acollit per part d'aquest humil blocaire amb grans esperances i alegria. Els primers a trencar el gel van ser Lluís Rovira i Víctor Terradellas. Ara ha estat el conseller nacional Joan Fonollosa, qui avui publica un article a l'Avui. I l'article coincideix amb l'aniversari d'aquella trobada d'empresaris catalans a l'IESE, una trobada que sembla destinada a ser més simbòlica que res més. No tenen gaire pressa. Diuen que esperaran més de mig any a veure si Zapatero piula. Això, passat un any. Tal com us dic, sembla que no tinguin pressa. I la veritat és que no s'entén perquè els empresaris catalans han de patir el problema de la falta d'estat com els primers.
La notícia de Fonollosa ha arribat en plena Setmana Santa i amb mig país aparentment desconnectat del món virtual, però el ressò no ha estat pas poc: Racó Català ha obert fòrum, E-notícies s'hi ha abocat però amb menys interès que per altres temes, i un servidor ho ha enviat a La Tafanera, a veure si resulta d'interès. Si hi ha més militants i consellers nacionals de CDC que aposten clarament per la independència, ara és l'hora d'expressar-ho i d'assegurar-se que en el proper congrés del partit hi hagi el tomb històric que necessitem.
Entre els blocs de la XBS, El Mont hi dedica un apunt, en Jordi Garcia de Gafas de pasta també, i l'Albert Bardolet no es refereix a Fonollosa però sí al congrés del juliol vinent. Precisament Bardolet es refereix a l'apunt a un tema que CDC haurà de posar sobre la taula si vol obrir el debat. És allò que de la independència se n'ha de parlar poc i treballar-hi molt. Podia semblar un lema útil per als anys en què el nacionalisme de CiU va tenir majoria absoluta, però ara, al punt en què ens trobem, ara ja cal parlar-ne obertament i defensar-la com l'única sortida d'aquest país si vol continuar combinant la qualitat de vida amb un identitat diferenciada dins del context mundial. Estic d'acord amb Bardolet en essència tot i que pateixo una mica en llegir frases com aquesta: “Crec que haurem fracassat com a generació si en els propers 30 anys no hem portat Catalunya cap a unes quotes de sobirania equiparables a un país lliure i sobirà.” 30 anys? “quotes de sobirania”? Estem parlant del mateix, uns i altres? Independència vol dir que tot allò que no es decideixi a Europa ho decidim nosaltres. Tot. Sense intermediacions ni tuteles. I jo no penso esperar-me a tenir 65 anys. Ni parlar-ne!!!!!!
Tothom, totes i tots, ens esperarem el que calgui. El que faci falta. Perquè ningú té cap vareta màgica. I parlant i parlant no s'avança pel camí, com si s'avança amb menys xerrameca.
I quan estem a mitja escalada, i alguns han de romandre allà, sense seguir. No surten amb aquestes criaturades. I si cal fer més marrades, i si bé mal temps, i si al final no es pot atacar el cim, la responsabilitat de les escaladores i escaladors es tornar cap a baix.
Sempre hi ha temps per a noves oportunitats. Excepte si mors o fas morir a l'intent.
Cap nació de l'antiga Iugoslàvia tenia calendari previst d'independència, els anys titistes, ni a l'immediat postitisme.Era absurd. I la politica no té res a veure amb l'absurd.Amb la irrealitat. Per sort, o pes desgràcia, m'es igual, però es un fet, només fan política els polítics que estan a primera línia. I a Catalunya, i no diré noms, em sobren dits(de les dues mans, sense arribar als peus) per a comptarlos. La resta, amb menys o superior incidència, fan (fem) parapolítica, prepolítica o logística política. Siguin professionals de la política o no. La capacitat d'incidir directament en el futur immediat o a mig termini dels països recau en un nombre de persones molt limitat. Polítics, sens dubte. Polític full time. Ací i a la Xina.
I, per acabar amb alguna conyeta, en el pais de la conyeta, dir que el Sr. Fonollosa, a qui no tinc el gust de coneixer, no ha sortit de cap armari. Entre d'altres coses perque fa anys que està per CDC, va anar fins i tot a les llistes al Parlament del 2003, i no diu res de nou que no estigui escrit, assumit, comentat, i, sobretot, organitzat i realitzat en les seves primeres fases, pels fundadors i equips dirigents de CDC en aquests 34 anys. Abans d'atacar el cim, primer has de saber on es; segon muntar l'expedició i organitzar-la, i, tercer, i més important, anar-hi molta gent, molta, molta, molta, convençuts.
Parlar, sense caminar, es propi de mossens no excursionistes o xerraires de fira. Caminar, amb els fets de l'avenç, i quan el camí es llarg, en llibertat i democràcia, en pau i llibertat, i amb un sol pais en marxa cap a la llibertat, sense destrossar-lo econòmicament, ni linguísticament, ni malvendre'l, ni cedir el comandament de l'expedició als qui volen impedir que es faci el cim, porta temps. El que calgui. I si hi ha acceleracions històriques, vindran de fora.
(desintegració d'un estat, conflictes internacionals, succesions problemàtiques, etc.).
I si jo arribo a veure-ho als 80 anys em sentiré el mès feliç dels nacionalistes. On cal firmar?
I si estic cec i no ho puc veure, ho sentiré i m'arribarà per l'olfat o per altres sentits.
En definitiva, els qui creiem que un poble és una anella de generacions que es va anellant no tenim cap vanitat personal per explicar-ho o per fer-nos una foto al cim. Si no ho veiem, però els fills, filles i nets ho disfruten, serà un gran avenç històric. No sóm res, individualment, desconectats, o així ho crec.
I això de posar exigències de calendari em resulta ja grotesc. Sobretot si es fa des de la parapolítica. Perquè ningú dels polítics de debó campa per aquests fòrums. I n'hauriem de ser conscients, totes i tots.
Cordialment,
Andreu
Sembla que la teva missió en aquest bloc sigui posar en evidència els uns (llegeixi's CiU) i justificar acríticament els altres (la direcció d'Esquerra). Com ja deus saber un excés de partidisme resta credibilitat i rigorositat a tota anàlisi política.
Bona cosa que es plantegi, com dius, i se'n parli d'una vegada sense tant d'embuts, eufemismes, sentis canviants o el no fem soroll. I no sé com pot fer la sensació a Bardolet que declarar-se no independentista (Jordi Pujol) sigui seguir la màxima de parlar-ne poc.
Sobre els empresaris reunits també els terminis semblen més una escenificació (a què serviria?) que consciència dels problemes de la submissió i tractes a l'estat que semblen denunciar.