Tants avenços tècnics a vegades et juguen males passades. Aquest ha estat el meu cas, no he pogut actualitzar el bloc perquè en tots els llocs on hem pernoctat, estaven tant modernitzats, que només tenien accés a internet wifi, i jo no portava el portàtil, per tant amb un cert retard passo a explicar-vos la resta de la ruta per aquells que us animeu a fer-la
En aquesta etapa les botes Salomon, que em van costar un ull de la cara, em van trinxar les ungles dels dits grossos dels dos peus, i gairebé em deixen fora de joc per la resta de la setmana.
És una etapa amb un fort desnivell, baixes uns 1000 m en uns 12 quilòmetres. Surts de Rabanal del Camino que està situat a uns 1150 m d'altitud, puges amb certa tranquil.litat fins a Foncebadón (1400 m), avui és un lloc gairebé desèrtic i deshabitat, encara que les noves peregrinacions dels últims deu anys han fet sorgir un alberg i una bona taverna que rep als peregrins amb música sacra. El carrer principal de la població serveix de sirga per arribar a la mítica Cruz de Ferro(1500 m) que s'ha convertit en el monument més famós de tota la ruta des de l'Edat Mitjana. La Cruz de Ferro s'aixeca sobre una piràmide de pedres peregrines i exvots, damunt d'un altar primitiu dedicat a Mercuri, que també era el protector dels camins.
A partir d'aquí comença un fort descens, primer cap a Manjarín on en l'única casa del poble, que és també l'alberg, hi trobem a Tomás, ell diu que és l'últim Templer dels Montes de León; en dies de boira aquest singular personatge fa sonar una campana per orientar als peregrins. A 1100 m trobem la població de El Acebo, aquesta població va ser dispensada de pagar tributs reials , pels Reis Catòlics, a canvi de senyalitzar amb 800 estaques el camí de Sant Jaume des de Foncebadón. En aquesta població, i a pesar del botillo que em vaig menjar, no va ser suficient per recuperar les ungles malmeses, i vaig haver d'acabar la meva jornada peregrina.
Els meus companys a uns 9 quilòmetres i a 500 metres d'altitud van trobar Molina Seca, on va viure Doña Urraca; a partir d'aquí només s'ha de caminar uns 8 quilòmetres més, la majoria per l'asfalt, per arribar al final d'etapa Ponferrada, també a uns 500 m d'altitud.
Al vespre a l'hora del sopar en "Pitu" em va oferir unes botes de reserva que portava en el seu equipatge per si em podien fer servei i així continuar fent el camí de Sant Jaume.
