Si férem una antologia
cronològica dels millors discos de flamenc de tots els temps, hauríem de
tancar-la, provisionalment si més no, amb aquest superb enregistrament del 1997
que, amb molt bon criteri, es va reeditar en una edició de luxe (doble CD + DVD) el passat 2007.
Carmen Linares, en el punt més
alt de la seua projecció artística i sota la intel·ligent supervisió de José
Manuel Gamboa, fa un balanç rigorós i emocionant de l’aportació femenina al
cant flamenc —molt sovint discutida per un context desvergonyidament masclista. (continua)
Intèrpret i productor fan una
tria impol·luta on no manquen, ni els noms ineludibles amb alguns dels seus
números més celebrats —la suite de tangos de la Niña de los Peines,
reunitsamb el títol de “Banderas
republicanas”, per exemple—, ni els tresors mig ocults davall la voràgine de
les tendències i els mandarinats —com aqueixa insuperable granaïna, “Y doy suspiros al aire”, rescatada del repertori de la
Tia Marina Habichuela, a qui podem veure en el DVD que acompanya el doble CD
fent-ne una interpretació senzillament estremidora.
Després, la feina continua
tractant cada tema individualment i minuciosa, com un objecte artístic exempt,
i escollint el guitarrista que millor encaixe en el seu batec íntim. Hi són
tots, doncs: Vicente Amigo —sensacional en les cantiñas que obren el disc—, Juan Habichuela, Tomatito, Riqueni,
Moraíto Chico, Paco Cepero, Enrique de Melchor, Perico el del Lunar, etc.
I, finalment, només cal afegir-hi
el més important: l’ajustadíssima interpretació de Carmen, tothora valenta i
respectuosa, que busca l’essència de cada cantaora i l’amalgama amb la seua
immensa sensibilitat, ratificant-s’hi, una vegada més, com una de les veus
femenines més atractives de tota la Mediterrània.
La veritat és que n'hi ha hagut poquíssimes. Adela Cubas era bastant habitual als cafés-cantante de
Sevilla a principi de segle. Tant és així que Carmen de Burgos, Colombine, li
dedica un capítol al segon volum del seu llibre d'entrevistes Confesiones de artistas(1916): “—¿Trabaja usted sola?
—Eso es muy gracioso. Cuando salgo acompañada, el público pide que toque sola
—"sola","sola"— y, en cambio, si pretendo salir sola, los
empresarios me piden que salga con alguien... aunque sea con un guardia".
Altres noms que els estudiosos solen citar són Aniya la de Ronda, La
Golondrina, La Serneta, Tía Marina, La Antequerana, La Serrana, Enriqueta
la Macaca...
De les actuals, dues, Antonia Jiménez i Maria José Matos, han
tingut recentment una certa repercussió en acompanyar precisament a Carmen
Linares en un concert el 8 de març de l'any passat. Altres noms emergents
serien el de Laura González, una de les poques
concertistes en solitari a l'igual que Celia
Morales; Marta Robles i Isabelle Laundebach de Las Migas,
amb un disc bastant més fluixet del que prometia el seu directe —tot siga dit—;
i segurament algunes que se'ns escaparan.
Totes elles, tocaores joves minuciosament menystingudes per l'establishment
flamenc.
La veritat és que n'hi ha hagut poquíssimes.
Adela Cubas era bastant habitual als cafés-cantante de
Sevilla a principi de segle. Tant és així que Carmen de Burgos, Colombine, li
dedica un capítol al segon volum del seu llibre d'entrevistes Confesiones de artistas (1916):
“—¿Trabaja usted sola?
—Eso es muy gracioso. Cuando salgo acompañada, el público pide que toque sola
—"sola","sola"— y, en cambio, si pretendo salir sola, los
empresarios me piden que salga con alguien... aunque sea con un guardia".
Altres noms que els estudiosos solen citar són Aniya la de Ronda, La
Golondrina, La Serneta, Tía Marina, La Antequerana, La Serrana, Enriqueta
la Macaca...
Tanmateix, Norberto Torres, en la seua Historia de la guitarra flamenca. El surco, el ritmo y
el compás (2005) només en cita una: Maria Dolores Sanlúcar,
germana de Manolo Sanlúcar. Res més en un llibre de vora 250 pàgines.
De les actuals, dues, Antonia Jiménez i Maria José Matos, han
tingut recentment una certa repercussió en acompanyar precisament a Carmen
Linares en un concert el 8 de març de l'any passat. Altres noms emergents
serien el de Laura González, una de les poques
concertistes en solitari a l'igual que Celia
Morales; Marta Robles i Isabelle Laundebach de Las Migas,
amb un disc bastant més fluixet del que prometia el seu directe —tot siga dit—;
i segurament algunes que se'ns escaparan.
Totes elles, tocaores joves minuciosament menystingudes per l'establishment
flamenc.