Fa anys, deuria ser el 2001, vaig anar a presentar-me al llavors alcalde de Mataró, Manuel Mas, com a nou director d'El Punt del Maresme. Passat aquests anys crec que puc confessar l'escena que en aquell despatx d'alcaldia vam viure juntament amb el directiu de l'empresa editora que m'acompanyava. Lluny d'una trobada protocol·lària i educada de presentació, aquella reunió va esdevenir un autèntic malson. Manuel Mas estava indignat com una mala cosa per un article antic de Jordi Bilbeny en què l'escriptor i historiador independentista deuria expressar la seva discrepància sobre vés a saber quina actuació municipal de l'excel·lentíssima autoritat local. La qüestió és que Manuel Mas ens va etzibar una esbroncada monumental, inexplicable per a mi. Però aquest era l'estil de Mas; alcaldada rere alcaldada fins a la victòria final. En sortir de la reunió, vam haver d'ingressar d'urgència en el primer bar que vam trobar per consumir algun Gelocatil per l'insuportable maldecap que em va entrar i alguna beguda per refer-nos mínimament de la tortuosa recepció que ens havia (s)ofert l'alcalde socialista de la capital del Maresme.
Explico aquesta anècdota perquè des que Manuel Mas va abandonar forçadament l'alcaldia de Mataró i va obtenir la seva compensació al Congrés dels Diputats, la visceralitat amb la qual tracta determinats plantejaments ideològics —especialment els sobiranistes— s'ha agreujat preocupantment. És superior a les seves forces. El centralisme jacobí el domina fins al punt de malparlar i insultar suposats companys de viatge que en algun moment l'han votat com a alcalde a ell mateix o al seu successor Joan Antoni Baron, han fet President de Catalunya el seu primer secretari de partit José Montilla o el seu expresident de partit Pasqual Maragall, o han donat suport a la investidura com a president espanyol el secretari general del PSOE Rodríguez Zapatero.
El seu recent apunt al bloc titulat Un grapat de frikis (i també Ara i aquí. Segrestats) ha provocat la resposta del republicà Antoni Soy [bloc] amb l'escrit Tranquil Manel, tranquil. Si ho llegiu veureu com paeix Manuel Mas l'obtenció de 25 diputats del PSC a les eleccions del 9-M. Les ressaques són molt dolentes, sobretot quan tenim una certa edat.
(Per cert, una xafarderia que ve al cas. En la recta final de la campanya, un destacat dirigent socialista mataroní em va fer una broma que deia així: "Si tu no hi vas [a votar], ell [en Mas] torna [a Mataró]" I potser això explicaria l'extraordinari resultat del PSC a la capital del Maresme.)
Explico aquesta anècdota perquè des que Manuel Mas va abandonar forçadament l'alcaldia de Mataró i va obtenir la seva compensació al Congrés dels Diputats, la visceralitat amb la qual tracta determinats plantejaments ideològics —especialment els sobiranistes— s'ha agreujat preocupantment. És superior a les seves forces. El centralisme jacobí el domina fins al punt de malparlar i insultar suposats companys de viatge que en algun moment l'han votat com a alcalde a ell mateix o al seu successor Joan Antoni Baron, han fet President de Catalunya el seu primer secretari de partit José Montilla o el seu expresident de partit Pasqual Maragall, o han donat suport a la investidura com a president espanyol el secretari general del PSOE Rodríguez Zapatero.
El seu recent apunt al bloc titulat Un grapat de frikis (i també Ara i aquí. Segrestats) ha provocat la resposta del republicà Antoni Soy [bloc] amb l'escrit Tranquil Manel, tranquil. Si ho llegiu veureu com paeix Manuel Mas l'obtenció de 25 diputats del PSC a les eleccions del 9-M. Les ressaques són molt dolentes, sobretot quan tenim una certa edat.
(Per cert, una xafarderia que ve al cas. En la recta final de la campanya, un destacat dirigent socialista mataroní em va fer una broma que deia així: "Si tu no hi vas [a votar], ell [en Mas] torna [a Mataró]" I potser això explicaria l'extraordinari resultat del PSC a la capital del Maresme.)
"companys de viatge que en algun moment l'han votat com a alcalde a ell mateix o al seu successor Joan Antoni Baron, han fet President de Catalunya el seu primer secretari de partit José Montilla o el seu expresident de partit Pasqual Maragall, o han donat suport a la investidura com a president espanyol el secretari general del PSOE Rodríguez Zapatero."
Els catalans que no surten de l'armari tenen la mateixa tipologia i simptomatologia que els homosexuals de la dreta confesional.
Aquests darrers dies s´ha sabut del cas de l'ex-regidor del PP a Mallorca, Javier Rodrigo de Santos: españolista de pro, dretà sense fisures, membre dels legionarios de Cristo, contrari als matrimonis gais, participant als actes homòfobs organitzats per la lliberticida Conferencia Episcopal Española...i ara es fa públic que frequantava, compulsivament, locals de prostitució masculina , fins el punt de deixar-hi 50.804 euros a compte de les arques municipals. No hi ha res pitjor que aquells qui neguen la seva condició i la blasmen, de cara enfora, mentre la viuen de cara endins.
En Mas, com aquells catalans que han bastit la seva carrera de polítics professionals, al servei d'interessos forans, però que han viscut molt bé assumint aquest rol; prou saben que els successius governs centrals han ofegat el nostre país, que els únics bilingües som els catalano-parlants, que no publicar les balances fiscals ens perjudica, que no defensar els nostres drets fa mal a tots els que vivim a Catalunya. Però s'han d'autojustificar. La supèrbia els pot. Han de negar la major, a la manera de: jo no vaig contra els drets dels catalans, sino que els catalans no tenen drets. De puta pena.
PepMia