No convé fer anàlisis precipitades ni categòriques. Crec que no es pot afirmar que la pèrdua de suport d'Esquerra es degui sobretot o exclusivament a haver pactat amb el PSC o haver fet Montilla president. I encara menys deduir, a partir d'això, que convé no pactar mai més amb el PSC. En un comentari a l'apunt d'ahir, i a propòsit del votant de l'àrea metropolitana que sintetitzem en el perfil del Baix Llobregat, en Miquel ens donava una pista important que hem de tenir en compte:
“Sóc i visc al Baix Llobregat, sóc igual que la resta de classe treballadora, i una cosa sí que he notat: ERC no provoca el rebuig que provocava fa anys,quan l'independentisme era associat a antiespanyolisme i fin si tot racisme. El pacte amb el PSC ha ajudat -i molt- a canviar aquesta imatge, i malgrat que molta gent gran sent animaversió cap a l'independentisme, els seus fills que ja són catalans no s'hi posicionen en contra sinó més aviat amb un silenci sense manifestar-se a favor. En termes de "comunicació" i marqueting, doncs, l'independentisme ha pujat molts punts aquests darrers anys. No vol pas dir que s'hagin convertit en independentistes, però en un referèndum hi hauria més votants aquí que no pas a Sarrià o als despatxos de la Diagonal que tradicionalment voten a CiU.”
És evident que l'acord amb el PSC no només ha permès consolidar la imatge d'Esquerra com a partit de govern, sinó que ha desactivat una animadversió considerable per part d'aquests perfils que comentàvem. No sabem com haurien anat les coses si el 2003 o el 2006 Esquerra hagués format govern amb CiU, però és molt probable que tota aquesta població de l'àrea metropolitana hagués estat molt més sensible al rebuig tant del nacionalisme com de l'independentisme. Ara no hi ha aquest rebuig visceral. L'independentisme ha pres carta de normalitat i és una opció més. I aquest és un pas necessari.
Crec que seria un error treure conclusions precipitades del rendiment que ha donat aquest acord de govern. Potser no ens han comprat el producte massivament, però ara ja no creuen que la marca sigui de mala qualitat i la seva predisposició és més bona. El problema és que els nostres comercials, cansats de no tenir vendes a la zona, vulguin canviar d'estratègia quan encara no s'ha consolidat aquesta. I perdoneu que continuï amb la metàfora del màrqueting.
En tot cas, també voldria deixar clar un cop més que aquesta estratègia té sentit en la mesura que al Parlament de Catalunya encara no hi ha el nombre de diputats necessari per impulsar un referèndum independentista, perquè sabem que algunes persones de CiU hi votarien a favor, però no tenim garantit el suport del partit. El dia que això passi, evidentment caldrà fer un canvi d'estratègia.
Sóc en Miquel,i em sembla que he provocat una baralla que considero enormement positiva. Positiva perquè es debaten idees i estratègies (amb més o menys encert) i estic SEGUR que de tot això en sorgirà una nova onada de força independentista.
Certament, jo comentava l'aspecte positiu que m'havia semblat en el meu entorn el pacte amb el PSC, i se m'ha contestat potser encertadament que era simplement pel canvi generacional. Es possible,però en quaslevol cas la percepció d'ERC ha millorat lleugerament en el global malgrat que la demonització de l'independentisme és encara prou vigent,i ERC és comença a veure com a partit d'esquerres a l'estil dels socialistes.
Això no vol pas dir que hagi defensat que el pacte amb el PSC sigui de sang. No. Això ja està fet. I ha anat com anat.
Defenso l'estratègia d'ERC d'haver fet President a Maragall amb l'objectiu de l'Estatut. Defenso l'estratègia d'ERC d'haver fet President a Montilla per evitar l'ús demagògic del cinturó de Barcelona i que mediàticament potser ens hagués esclafat.
I ?
Doncs que ha anat bé,i ara toca passar pàgina.
I passar pàgina vol dir NOVA DIRECCIÓ i NOU IMPULS.
Carod ha estat genial per ERC i l'independentisme. Puigcercós ha treballat de valent....però Carod ja està completament "cremat" (l'han cremat i no hi podem fer res), i Puigcercós mai tindrà el nivell intel.lectual que la gent d'ERC exigim per créixer i guanyar. Nosaltres no som el PSC.
Carod i Puigcercós ,espero, haurien d'incorporar la seva experiència i la seva visió estratègica (que és parcialment fracassada,però que no es pot despatxar sense valorar-la i prendre'n nota de les virtuts),en el marc d'un nou lideratge i noves estratègies.
L'estratègia independentista ha de ser clara i retornada a l'eix nacional un cop ja hem demostrat que podem pactar amb la resta de les esquerres i que no pactarem amb CiU (amb qui exclusivament podem arribar a acords en els temes de país,nacionals).
Un nou lideratge i un projecte clar: ERC anirà a la oposició el 2010, es presentarà amb l'objectiu d'un referèndum pel 2014, i deixarà que governin CiU i el PSC.
Des de l'oposició, no només es podran guanyar els votants independentistes que pugui tenir CiU,sinó també els d'esquerres davant la inutilitat de ICV....
En fi,tot són hipòtesis,ganes o somnis.
Però en qualsevol cas, jo no sóc militant d'ERC, segueixo amb interès l'actual "crisi",i estic segur que el 2010 podrem gaudir tots plegats de veure una remuntada d'ERC que ens acosti més a allò que ens és comú : l'independentisme, amb un discurs de canvi que vagi més enllà de nosaltres mateixos i s'eixampli també a Europa. Europa és, per a mi, la deficiència més gran que tenim avui. Volem ser un Estat a Europa, però no hem preparat un model nou d'Estat Europeu al Món (si és que volem que la UE sigui una nova casa de veritat).
Que hi hagi debat,sisplau! Que corrin les idees! I que ningú abandoni el vaixell per no saber perdre ! Aquesta vegada ERC hauria de donar una lliçó de democràcia i ampliar i ampliar la pinya que ens ha de dur a on volem anar tots plegats.
( Nota: les crítiques no podrien ser una mica més amables per part de tots plegats? Si hi han hagut errors es poden indicar amb més normalitat democràtica i sense insults? Si els que s'han o ens hem equivocat no podem ser més modestos i participar en les noves orientacions?...)
Anims a tots plegats, que al Juny tenim una nova oportunitat.
Que us foteu palles mentals pensant que això pot canviar em sembla molt bé, però la realitat és la que és.
I mentrestant amb aquesta colla d'incompetents al govern, Catalunya se'n va a la merda.
Malauradament, els xarnegos com López Tena són molt minoritaris.
b)- Per a ERC, com a partit inequivocament sobiranista, sense dependències externes?
c)- Per al pais, per a Catalunya?
El pais, Catalunya, està millor o pitjor, ara, el 2008, que el 2003?
a)- econòmicament
b)- dependència creixent o no de Madrid?
c)- tenim més o menys empreses catalanes importants?
d)- tenim més o menys industria que fa 5 anys?
e)- la llengua, el català, es perla més o menys, socialment, que fa 5 anys?
f)- els diaris, les revistes: augmenta o disminueix la proporció de ls publicades en català, i comprades per la ciutadania?
g)- radio i televisió en català o en espanyol: qui guanya a qui? en relació al 2003, qui ha avançat i qui s'ha endarrerit?
h)- infrastructures: s'ha avançat molt més el periode 2003/2008 que el periode 1998/2003? O a l'inrevès.
-autovies - rodalies - peatges - aeroports - ports
-residus - carreteres -problema aigua -gas arreu pais
-energia electrica -energia eòlica
-Més o menys dependents d'energia rebuda altres zones no catalanes?
-interconnexió de xarxes amb l'exterior o tancament àmbit espanyol
i)- llistes d'espera a la sanitat publica per a operacions "petites". Mes o menys?
j)- Temps d'atenció a malalts als CAP? 10 minuts, 3 minuts?
k)-Més o menys funcionaris de la Generalitat? Quants més?
l)- sector públic català i sector privat català. Importància.
m)-Deute Public de la Generalitat. Més o menys que el 2003?
n)- barracons a l'ensenyament public. Més o menys?
o)- Nivell assolit en acabar l'ESO. Notes tall . Pitjor o millor que el 2003?
p)- Universitats catalanes publiques: Més o menys, de noves, el periode 2003/2008 que el periode 1998/2003?
q)- més seguretat ciutadana o més inseguretat ciutadana?
r)- Nombre policies treballant a Catalunya. Més o menys que el 2003?
s)- Pobresa - Nivell de probresa. Més o menys població catalana que el 2003?
t)- Noves estacions i km. de metro: més o menys que en el 1998-2003?
u)- Víctimes d'accidents de transit. Mes o menys que el 1998-2003?
v)- Nous llocs de treball al sector privat consolidats: (indefinits). Més o menys que el quinquenni anterior.
w)- Prestigi i lideratge de Catalunya i del seu President als països europeus. Més o menys?
x)-Prestigi, respecte a Catalunya i al seu President, a l'estat espanyol? Mes o menys.
y)- Expulsió dels joves de les grans ciutats, pel problema de l'habitatge, no assolible. Més o menys que el quinquenni anterior?
z)-Sobreexplotació de sectors marginals o nouvinguts(immigrants en pisos/cases patera, ..) Més o menys
aa)- Ciutats i pobles m´s nets i endreçats o més bruts i caòtics?
ab)..
No val la pena seguir.
Entenc que en parlar d'avantatges nomes ens haurien d'importar els avantatges per al conjunt de Catalunya, per a la població catalana, per a Catalunya com a nació institucionalizada, per al benestar, per al progrés, i per a la riquesa dels ciutadans catalans.
A mi, els avantages per als membres de la Direcció d'ERC, o per a uns quants professionalitzats de la política, no compten. Només hauria de comptar, crec, el benestar i progrès, o no, de la població. I la consolidació de la reconstrucció nacional catalana.
Hem anat millor o pitjor que els cinc anys anteriors?
Per a mí, clarament, pitjor.
I és l'únic que em preocupa i, en la mesura dels possibles, ocupa.
Vint-i-tres anys de govern conservador no es resolen en quatre anys més. El mal que ha fet a les classes populars de Catalunya l'aplicació del neoliberalisme de CiU necessita un temps per ser esmenat. De fet si comparem els pressupostos dels darrers governs de CiU-PP amb els del catalanisme d'esquerres ja podrem començar aveure per on van les coses.
La desconvergència social que van protagonitzar els catalanistes conservadors és gairebé de denúncia al tribunal dels drets humans. I tot per beneficiar a l'oligarquia econòmica que els va dinar suport.
AI LAS!
Per tant, menys intents de passar per historiadors, i anem al que a tots els països civilitzats es discuteix a les urnes: els representants populars per a fer uines polítiques en 4 anys. (no en més). Només els dictadors comuniquen que faran coses en molts anys..(com no fan eleccions..).
O sia que, menys amagar el cap sota l'ala i a comparar legislatura amb legislatura, 4 anys amb 4 anys, i punt.
Sortosament la democràcia ens permet renovar o no la confiança en els nostres representants cada 4 anys.
El Sr. Salmond, per exemple, no anuncia res per a una etapa més enllà de la legislatura per a la qual ha estat elegit. Es demòcrata i responsable. Naturalment.
El Sr. Ibarretxe no anuncia res per a la legislatura seguent. Seria absurd. Ho fa, nomes, per ala legislatura en la que està.
Els Senyors i Senyores del Partit Quebecois mai han anunciat un referèndum per a una legislatura posterior a la que s'inicia. Seria de cafres, i enganyapobles.
Aci, si, un partit que governa, a la campanya no, més tard, es permet dir, de boquilla, una cosa per al cap de 7 anys, quan ni ell sap si estarà viu, o si estarà retirat, o a l'oposició o governant a Madrid. Saltant-se els criteris de tots els polítics del mon mondial responsables.
Senyal que alguns politics tripartit no són d'aquests món, o són totalment irresponsables. I alguns corifeus de la blogosfera, el mateix, of course.
Vint-i-tres anys de govern conservador no es resolen en quatre anys més. El mal que ha fet a les classes populars de Catalunya l'aplicació del neoliberalisme de CiU necessita un temps per ser esmenat. De fet si comparem els pressupostos dels darrers governs de CiU-PP amb els del catalanisme d'esquerres ja podrem començar aveure per on van les coses.
La desconvergència social que van protagonitzar els catalanistes conservadors és gairebé de denúncia al tribunal dels drets humans. I tot per beneficiar a l'oligarquia econòmica que els va dinar suport.
AI LAS!
Crec que el canvi d'animadversió cap a silenci es deu més avit a un canvi generacional i que no tés res a veure amb el pacte amb el PSC. En tot cas les possibles noves complicitats van molt lligades al nou eix dreta-esquerra que s'ha establert sobretot des del segon tripartit i que té, ara per ara, un rendiment negatiu. Penso també que no es hora de ficar-se medalles precisament.
Salut.
Xavier,
D'acord en diversos punts excepte un: "El problema és que els nostres comercials, cansats de no tenir vendes a la zona, vulguin canviar d'estratègia quan encara no s'ha consolidat aquesta." Si això vol dir que s'ha de persistir en el pacte amb el PSC, crec que no necessàriament. L'estratègia potser no s'ha consolidat del tot, però això que l'independentisme ja no sigui vist com "el papu" a certs sectors de la societat catalana ja s'ha aconseguit prou. A partir d'ara, i com a norma, Esquerra hauria de negociar tenint en compte coincidències programàtiques, i sí, també, com indiques en aquest article, possibles efectes socials dels pactes.
Molts dels beneficis socials del pacte amb el PSC, des del meu punt de vista, ja estan aconseguits. Un que no esmentes és el de fer Montilla president: es va desactivar de forma contundent el mite del "català racista", aplicat especialment als independentistes, que consistia a dir que només famílies amb cognoms catalans podien tenir accés a la Presidència. No ho hem sentit més, oi? És clar, perquè seria absurd dir-ho ara. Ha quedat clar que dir-se José Montilla i ser nascut a Iznájar no és cap impediment per ser president del nostre país, i això quedarà en la ment del que sovint anomeno "la Catalunya espanyola" (o simplement la castellanoparlant, que no és exactament el mateix); ara bé, és evident que aquesta no és raó suficient per pactar amb algú, tot i que un cop s'ha fet cal no perdre de vista els efectes positius que això té, com tu indiques.
En el seu moment em va semblar bé que el Carod digués que no li agradava allò de CiU + ERC = Catalunya, en primer lloc perquè no és veritat i en segon lloc perquè el pacta amb el PSC desactivava la formació de dos blocs (catalanista vs. espanyolista) a l'estil del País Basc en l'època del Pla Ibarretxe. Ara bé, això no vol dir que Esquerra hagi de persistir tant sí com no en aquesta estartègia. Això seria limitar-se com ho ha fet fins ara Iniciativa. El bloc espanyolista a Catalunya pot estar entenent la idea (o absorvint-la de mica en mica) que en una Catalunya independent podran sentir-se tan espanyols com vulguin, però que com a catalans el negoci que Espanya els ofereix els és tant ruïnós com als que ens sentim només catalans.
Tal com vaig dir en comentaris anteriors, al pacte amb el PSC en sí no li veig un problema, sinó al canvi d'actitud d'Esquerra, a la pèrdua de perfil, de claredat en les premisses de què es parteix. Partint de la claredat dels propis plantejaments, a negociar amb qui faci falta, i continuaré votant Esquerra si mantenen el perfil propi i molt clars els objectius finals, igual que votaria CiU si m'oferissin un projecte amb cara i ulls que creiés que ens portarà a la independència abans que qualsevol altre. Sóc optimista i crec que venen temps millors tan per a un partit com per a l'altre. Em nego a creure que siguem tan curts de vista com hem estat fins ara.
Convergent caçacadires, que ets ben conegut en aquests verals!
No pateixis, d'aquí no gaire temps justificaràs el pacte de CiU amb el PSC a l'ajuntament de Barcelona, pel bé de la pàtria, és clar.
Si això del nacionalisme és una bicoca. Convergents i esquerres barallant-se per pactar amb nosaltres, que monus que son. Perquè, Anònim, ara seriosament, tu també ets dels nostres, és clar. Qui ets? L'Iceta? La Manuela de Madre? El Corbacho? Bueno, pues nos vemos en la próxima ejecutiva, que nos jartaremos de la risa con la ostia que san pegao ellos solitos. Cordialment. José Zaragoza
I el Sabatero, no va ser el que es feia abraçades amb el Mas quan allò de l'estatutet?
Doncs potser no seran tan dolents.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/85888
Ara bé, no el fas complet.
La part que et saltes és aquella en què s'han d'analitzar els efectes dels canvis que s'han fet en el producte per tal d'adaptar-lo a nous consumidors potencials, en els consumidors de tota la vida.
I aquest anàlisi hauria de dir que els efectes han estat negatius. Una part molt important dels consumidors de sempre han deixat de comprar, i aquesta part no ha estat substituïda per nous consumidors. El resultat ha estat, doncs, una baixada de vendes.
El que és important és que el producte ERC, anomenat dèficit fiscal, està penetrant, i com!. Donem temps. No passa res.
L'aposta d'ERC per penetrar en aquests cinturons vermells s'ha demostrat com un fracàs (o bé com una mentida), i em faig creus que algú com tu encara ho defensi. Això del catalanisme del PSC és una ficció política que s'acabarà menjant ERC i, de retruc, tot el catalanisme en general.
Dius que no hi ha alternativa mentre CiU no "surti de l'armari": tan poc creieu en la vostra pròpia capacitat per a forçar pactes que us semblin satisfactoris amb CiU? Per què a CiU se li exigeix ser independentista i a Montilla se li perdona ser espanyolista? Ja no us creu ningú, i jo estic a punt d'abandonar per sempre la XBS de tan partidista que em sembla el teu blog. I quan dic partidista no em refereixo a ERC, sinó a la seva acomodatícia direcció.
ja he aclarit en altres ocasions que el que expresso en aquest bloc és la meva opinió personal i no la de la XBS. Les opinions de la XBS les formen els 648 blocs que hi pots trobar. La resta del teu comentari em sembla una opinió personal legítima, però que no comparteixo.
Benvolgut Xavier,
M'agrada l'anàlisi que fas en aquest apunt. Crec que és hora de reflexions serenes, que no vol dir evitar l'autocrítica. El que segur que cal evitar és la lluita fratricida dins el partit, i que per interessos personals, per l'afany, legítim d'accedir a la seva direcció alguns magnifiqun tant els èxit com els fracassos.
No crec que el pacte de govern amb el PSC hagi estat dolent per al país. I dic per al país, perquè Esquerra només m'importa en funció d'això, mai per ella mateixa.
Per una banda, el procés de redacció del nou Estatut, amb un PSC a la contra, podria haver generat una real fractura del país. En canvi, tots hem de reconèixer que amb aquesta estratègia s'ha aconseguit un PSC moderadament més catalanista, que com a mínim ha hagut d'acceptar i també afirmar la injustícia de la situació catalana en aspectes com el finançament, el dèficit fiscal i les infrastructures. També destacaria la seva posició clara i ferma pel que fa a la immersió lingüística a les escoles. Vull dir que l'accés del PSC al govern de la Generalitat, amb la necessitat de demostrar capacitat de fer avançar el país l'ha obligat a enfrontar-se amb contradiccions profundes derivades de la seva federació (crec que amb excessiva submissió) al PSOE i amb la realitat tan poc federalista i poc oberta a una Espanya plurinacional que es pot reconèixer en aquets partit. Per bé que cal ser just, i, malgrat els paral·lelismes, considero totalment demagògic dir que, avui, el PP i el PSOE són iguals per a Catalunya. Això seria així si el PP fos una dreta equiparable a la dreta europea (no a la ultradreta) i no una romanalla nostàlgica del franquisme, tant pel fons com per les formes.
Pel que fa al "desastre" electoral d'ERC, jo crec que s'exagera. No indica que hi hagi menys votants potencials d'ERC en un futur. Pensem que els vuit diputats es van obtenir en unes circumstàncies molt especials. El llinxament mediàtic de Carod, l'èczema irritant produït per quatre anys d'aznarisme desbocat, no s'esperava el triomf socialista i per tant no hi havia lloc al vot útil, inexistència encara del desgast de governar que ara sí té ERC, la il·lusió col·lectiva pel desenvolupament de l'Estatut, l'emprenyamenta per les mentides de l'11M, van alliberar un vot més sincer, menys condicionat a estratègies, fet amb el ventre i el cor, i no a partir la por al PP o el càlcul. I abans d'això, a la legislatura immediatament anterior ERC tenia un diputat, ara en té 3, de manera que el balanç, mirat amb perspectiva, no és tan dolent
En tot cas, dono per bons aquests diputats perduts (segur que si es treballa bé es recuperaran posicions a les autonòmiques), pel servei prestat al país.
Continuant amb el pacte, amb el tripartit, jo no retrec tant aquesta estratègia d'aliances (no sóc un purista que cregui en l'autoaïllament en ghettos polítics de les opcions sobiranistes) com la gestió que s'ha fet de les inevitables contradiccions que s'han trobat en el camí, contradiccions —de diferent naturalesa, segons el cas— que tot governant s'ha de trobar necessàriament.
Per exemple, quan es va presentar l'Estatut a Madrid i va començar la passada del ribot, els primers que van "baixar del ruc", que van acceptar les retallades van ser, llògicament, el PSC. Després, va venir la maniobra infantil de CiU amb aquella mena de pacte amb en Zapatero, una rucada feta només per l'absurda necessitat de demostrar que es té alguna influència i per l'estupidesa de fer això per les vies equivocades.
La reacció d'ERC va ser acusar CiU d'haver venut l'Estatut, de no resistir prou, d'haver cedit a les propostes socialistes massa aviat... però continuar al govern amb uns (el PSC) que s'havien rendit molt abans i sense fer-los un retret... i això no és un bon servei al projecte sobiranista, perquè crea confusió i desunió. Ni es bo per ERC, perquè es mostren incoherents i demagògics, i desconcerten els votants.
No dic que necessàriament haguéssin de trencar el govern. Només dic que haurien d'haver estat sincers i valents i no resoldre el seu pànic infantil amb cortines de fum i excuses de mal pagador. Hi havia dues opcions: continuar al govern i explicar-ne els motius, evidenciar que estem en un carrera de fons, perservarar en l'estratègia i fer-la entendre, o bé trencar el govern i forçar noves eleccions. Però no es podia nedar amb el PSC i desar la roba carregant els neulers a uns que al capdevall estaven a l'oposició, i per tant, molt menys obligats a res que els seus propis socis.
No calibrem els resultats d'una estratègia per uns resultats electorals circumstancials, que depenen de molts factors difícils d'analitzar en conjunt. Calibrem l'executòria del partit pel seu servei al país. Perquè la funció d'ERC és servir Catalunya.
Al capdavall, no sempre el frontisme nacionalista (CiU + ERC) assegura més avenços per al país. Pot resultar, segons les circumstàncies, fins i tot contraproduent, satisfactori només per als convençuts, és a dir, sense possibilitats d'engruixir la massa social oberta al sobiranisme.
El que és important és que, siguin quines siguin les circumstancials aliances de govern, sota la tasca dels partits sobiranistes hi hagi un corrent de lleialtat, àmbits transversals en què es deixin de banda les diferències per a treballar en allò que es comparteix. Els líders dels partits han de deixar de fomentar un sectarisme messiànic que ens llança els uns contra els altres, i renunciar a titulars, a màrqueting electoral, a intentar assegurar lleialtats de vot a base de demagògia i actituds que en comptes de sumar, fraccionen, divideixen i debiliten.
Crec que l'estancament a la baixa de CiU i el teòric retrocés d'ERC (més que retrocés la pèrdua de l'oportunitat de consolidar part d'uns vots que no li tocaven) s'han d'analitzar des d'aquest punt de vista més ampli i menys partidista si volem progressar cap a una situació millor per a Catalunya, i no en termes d'estratègies limitades a un hortizó de quatre anys, o dos anys si atenem que les eleccions espanyoles i les catalanes s'alternen.
Voldria acabar dient que, després de molts anys, després de moltes eleccions, en aquestes darreres jo he estat a punt de no votar a ERC per primera vegada. La presència de Duran m'impedeix ni considerar el vot a CiU (a veure quan es trenca aquesta Federació i CDC arriba a ser el que en potència pot arribar a ser).
El meu vot era blanc. Per castigar aquestes dues forces que em són més properes.
Crec que el primer pacte amb Maragall, es podría dónar per bó en el sentit d'impedir que el PSC-PSOE es blindés cap a un total nacionalisme espanyolista, com a passat a Euskadi. Era per donar l'oportunitat de que el PSC demostrés si realment esta treballant per Catalunya o per el PSOE. I també de poder definir un nou ambiciós Estatut amb el màxim consens possible.
Però una vegada s'ha demostrat que com tu diu, l'Estatut ha estat una presa de pel per part del PSC-PSOE i com a regal extra, CiU també la caga amb el pacte amb ZP. A les hores perquè es torna a repetir el pacte del tripartit, fins i tot quan la ciutadania majoritàriament estava en contra de l'actuació del PSC-PSO i del seu candidat en Montilla que havia esta el responsable dels recursos contra l'Estatut?. Aquest segon pacte, no ha estat en absolut beneficiós per ERCi encara menys per al país si tenim en compte els nuls avanços sobiranistes, que es l'únic que pot ser beneficiós realment per Catalunya.
Un dels problemes que crec que els dirigents d'ERC no han valorat prou, és que si no tens clar que la maquinaria mediàtica del PSC-PSOE junt amb els poders fàctics de suport que tenen, faran tot el possible per dissimular que el PSC és un partit sucursalista, a les hores tot el que volies demostrar que el PSC mai defendrà els interessos dels catalans, malgrat que tens raó, no serà prou visualitzar als ciutadans.
Però si a més a més , els hi dónes tota la maquinaria mediàtica de la Generalitat (TV3 i CatRadio), dels principals Ajuntaments i Diputacions, com ho pot fer ERC per demostrar que el PSCno defensa realment a Catalunya sinó al PSOE?
I encara més, ERC pel fet d'estar lligada de mans per al pacte de govern, ERC no ha pogut o volgut aixecar la veu i protestar contra el PSC per totes les accions contra els interessos dels catalans.
Qui ho ha de fer?, CiU?, que està tant obsesionada en tornar a la Generalitat que s'ho oblida de fer oposició i és deixa enrredar amb els cants de sirena del PSOE?
Al final tenim que malgrat inicialment el primer pacte podia ser bó, ara després potser perquè no s´ha sabut gestionar-lo ni tampoc s´ha sabut preveure les conseqüencies, tenim que en aquesta darrera votació, que malgrat que en els darrers dos anys han estat els pitjors anys amb més problemes a Catalunya, i problemes que realment afecten al ciutadà, aquests els ha tornat a votar massivament, com mai ho havien fet!.
Els resultats canten, el tripartit, sobretot el segon ha estat un desastre per al independéntisme polític. A mi el catalanismes regionalista o l'espanyolisme d'esquerra o el federalisme català però sense correspondència espanyola, s'em en fot!
b) Però encara hi ha una cosa més important a remarcar sobre la teva anàlisi:
Quan dius "Pel que fa al "desastre" electoral d'ERC, jo crec que s'exagera."..."ara en té 3, de manera que el balanç, mirat amb perspectiva, no és tan dolent".
Demostrés que tens assimilat que mai ERC podrà ser un partit majoritari com ho va ser en la República, demostres una mentalitat de perdedor i així mai podrem pensar que ERC pot obtenir els mateixos diputats que ha obtingut CiU i si seguim així segut que trobaràs bó que en les properes eleccions al parlament ERC baixi dels 21 al 10 o 11, ja que aquest seran més que els que teníem el 2000!.
Així mai podrem guanyar el que és més importat per al país: La indepedència.
ERC ha de tenir voluntat de guanyar per aconseguir la independència de Catalunya i no podem anar a fer política sense l'ambició per guanyar-la, per això ja tenim a CiU o el PSC.
Per cert recomano l'article de Sergi Pascual en el seu bloc com a contraposició als arguments que Xavier Mir i tu heu exposat en aquest article.
Tres punts per demostrar una fal·làcia
També recomano l'article de Daniel Solano
Més tard o més aviat, Carretero
Manel des de Karlsruhe
Militant des de el 1991
Com t´hem dit altres companys i jo mateix en resposta al teu darrer article sobre respecte el que en Carretero diu que s'ha d'entrar al Baix Llobregat amb l'estelada i Lluis Llach, als fills dels immigrants espanyols només es tornaran independentistes si l'alternativa que els hi oferim és autèntica i no una barreja entre la nostra i la de els seus pares. Si detectes que el que et donen per alternativa és una amalgama de conceptes poc sòlids fet nomès per intentar quedar be amb tu, automàticament saps que el que et volen vendre és falç.
I així ens ha anat, al Baix Llobregat i en l'area metropolitana és aon ERC ha tingut més mals resultats!.
Cal donar sempre credibilitat amb el que tu creus, el que tu dius i sobretot amb el que tu fas!.
Respecte si hauria estat millor pactar amb CiU, la resposta Xavier és que l'alternativa no passa necessàriament en pactar amb CiU, sobretot si és amb les mateixes condicions que s'ha fet amb el PSC-PSOE. Perquè aixó ja va passar amb el Barrera i tothom sap el que va passar.
ERC si vol arribar a ser el partit que lidera el cada dia més gran moviment per la independència, cal que marqui el seu propi full de ruta, amb els objectius ben definits i pactar amb qui calgui i quan calgui, sempre que els objectius siguin assumits. Si no, doncs a l'oposició que moltés vegades és millor que estar en un mal govern en minoria com ens passa ara. Mireu el que ha passat a Escòcia, fins que el partit independentista escocès no ha tingut majoria no ha entrat al govern.
Per acabar, com sempre m'agrada barrejar altres situacions per trobar analogies, crec que el que tu diusa mb aquest article i el que han dit fins ara en Carod, que continuen sense reconèixer que l'estratègia de la "pluja fina" de pactar a qualsevol preu amb el PSC-PSOE per aconseguir convençer els fills dels immigrats de l'àrea metropolitana, es podria semblar a l'autoengany que sent aquell noi o noia que no vol reconèixer que la seva parella l'hi esta fotent el salt. Sempre serà el últim d'adonar-se perquè està tant enamorat i convençut que ha encertat amb la seva parella, que no farà cas de les evidències fins que un dia es trobarà que l'hi ha pres els quartos i es trobarà al carrer més sol que mai.
Compte que si ERC continua cegament sense fer cas a les evidències de que el pacte amb el PSC no l'hi convè i que a més a més no és lleial amb ERC sinò que ho és només al PSOE, al final un dia és trobarà al carrer amb només una fulla al davant i una altre al darrera.
Carod entén molt malament això de "governar seriosament" o "partit de govern". A Carod li ha passat el que a molta gent que no controla les flamarades. La reacció a aquestes és emmudir per por de fotre la pota una altra vegada. Reaccionen anant a parar a l'extrem contrari del que senten al seu interior. No sap trobar el punt exacte. A més de governar bé han de treballar per a la independència de forma que es noti, es vegi, es palesi.
La militància està molt acomodada, potser com els manaires. La campanya era freda. La manca de recursos no ha estat substituïda per treball i suor de la militància. A Tarragona, per exemple, no es van posar pancartes al meu barri fins dimarts de la darrera setmana. Sobre l' AP7 estaven col.locades a l'interior del pont de forma que els barrots la feien il.legible, etc.
Es tracta d'un objectiu estratègic de gran importància, alhora incomprès per una part important dels electors d'ERC.
En aquestes eleccions la permeabilitat s'ha donat d'ERC en direcció al PSC. Però venen temps moguts de crisi econòmica. Si no es fa cap estrall, aquesta permeabilitat tan treballosament guanyada pot anar en sentit invers. En algun moment, a més el PP hi ajudarà.
Així que calma. Les coses no estan tan malament.
Xavi defensar un pacte d'ERC amb el PSC és demagògic, un partit com ERC que el seu objectiu ha de ser l'independentisme no pot fer govern amb un partit antagònic que només contempla la possibilitat d'Espanya com a única formula valida.
ERC viu sota la manipulació socialista i es dona a la subiugació espanyola, i ja veiem com els hi va, no?
Si ERC i CiU no ens posem d'acord per fer un pacte hermètic de país no anirem bé i cada vegada l'espanyolisme del PSC dominarà més clarament al nostre país.
Una abraçada
David
I en qualsevol cas, el que deia en aquest apunt és que el pacte té alguns avantatges. Si tens algun argument que rebati el que hi exposo o el que han comentat alguns companys, t'ho agrairé.
Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi.
Xavi em sembla que aquesta definició s'adapta bastant bé al que he argumentat.
Una abraçada
David
Just s'ha d'anar en sentit contrari, com es fa ara. Amb el catalanisme a una banda i altra del Govern. Amb el PSC fent de catalanista. Això cal, i força en l'electorat dels barris. De fet si un no és cec (jo visc a la conurbació de Barcelona) el discurs sobre el dèficit fiscal d'ERC ja se l'ha fet seu pràcticament tota la població.
Veig molts nervis. Calma.
Salut
David
Donar possibilitat a un espanyolisme PP-Psoe en front a només un catalanisme de CiU i ERC, és cremar opcions abans d'hora. El pacte CiU - ERC ha de ser per portar el país a la independència, no per governar plegats. Seria infumable: no avançaríem en cap mena de polítiques perquè ni els conservadors podrien desenvolupar el seus programes privatitzadors de tot el que es pugui, ni els d'esquerres avançarien en l'estructuració de polítiques públiques al servei de les persones.
El pacte Sobiranista ha de ser per convocar el referèndum i desempallegar-nos d'Espanya, no per anar a esgarrapar misèries. Mentres cadascú que vagi teixint complicitats en els entorns que tingui a l'abast per assolir aquest objectiu, si és que es volen assolir.
Tomeu, coincideixo plenament amb tu. Cal sumar sensibilitats, no alçar barricades. Segons quines posicions frontistes només se sustenten a partir de no voler acceptar la realitat del país, amb la qual cosa es perd l'oportunitat d'influir-hi.
Això de tancar-se en ghettos de correligionaris a llepar-se les ferides amb autocomplaença (per no fer servir la cèlebre i malsonant frase de Harvey Kietel a Pulp Ficction), a renegar contra Espanya en agradable companyonia i amb la plena satisfacció del que se sent en estat de puresa, no m'ha convençut mai.
L'altre dia, vaig agafar el tren, com sovint faig. Rodalies. Un quart d'hora de retard, aquella setmana, cada dia, sistemàticament. Davant meu, un home que després vaig saber que era nascut a Extremadura, i calculo, pel que vam parlar, que duria aterrar per Catalunya ja en ple ús de raó. El seu nivell de consciència respecte al robatori constant d'Espanya era tan elevat que emprava paraules molt més gruixudes de les que jo m'hauria atrevit per qualificar l'espoli fiscal. Es considerava català i espanyol, però cada vegada més català, perquè ja li tocaven massa la pera a base de fer-lo treballar més i rebre menys. Losantos el feia vomitar i el PP li sembalven una colla de mentiders, en especial per la seva catalanofòbia. Ell em parlava en castellà, i jo en català.
Per aquí hem d'anar.
Totalment d'acord. Hem de fer que la llengua no sigui un impediment per la independència. S'ha d'explotar encara aquest terreny.
Però és cert que no ha canviat de marca, i segueix anant a can PSC.
Temps al temps. Ara vé una crisi econòmica. Això farà aguditzar les contradiccions, sobretot pel que fa referència al dèficit fiscal. El terreny està adobat; caldrà veure si hi creix alguna cosa.
D'altra banda quant als electors d'ERC que marxen, pel que sembla ho fan cap CiU. On és el problema?
La importància és l'espai conjunt. I ERC ha de créixer, si ho ha de fer, pel centre esquerra. Obviament això de cap manera es pot fer mai pactant amb el centre dreta. ÉS tan obvi, que no caldria ni dir-ho.
Per tant calma, repiteixo.