L'altre dia vaig llegir que un infant no podia combregar perquè és celíac i l'hòstia porta gluten.
Davant aquest problema, l'església va autoritzar els que estaven en aquest cas a combregar només amb vi. El pare d'aquest nano, però, es veu que no vol que el seu fill prengui gens d'alcohol —podria ser il·legal donar alcohol a un nen encara que sigui poc i un dia a la setmana, però amb l'agreujant que se sol fer a mig matí? — i reclama que pugui combregar com tots els creients però amb una hòstia sense gluten.
(Continua)
Li han denegat aquesta possibilitat. Es veu que la composició de les formes a consagrar està fixada i ben fixada per l'Església, i deu ser una cosa obligatòria i inamovible. Suposo que el "cos de crist" no es pot transformar en hòsties no homologades i el ritus sortiria malament, amb una encarnació divina un xic esbravada, amb deficiències de recepció, o alguna cosa així.
Després, alguns de missa diària se n'en foten o s'escandalitzen perquè els islàmics volen consumir carn d'animals sacrificats segons un determinat ritus, o perquè volen ser enterrats de determinada manera, o perquè preguen de cara a la meca unes quantes vegades al dia. A la meva amiga Marta Ferrussola, per exemple, li fa mania la convivència de les esglésies amb les mesquites al nostre territori. A Duran i altres els preocupa molt això del vel, encara que sigui acceptat de bon grat per algunes dones que no el consideren una imposició sinó un complement tan innocent com pugui ser una corbata —ridícul i inútil invent, per cert—, que de vegades sí que és obligatòria.
Tots són iguals, si fa o no fa. La diferència no està en la religió mateixa, sinó en la intensitat del seu poder sobre la societat. I a nivell individual, hi ha fanàtics de totes les creences. I també moltes persones que viuen la seva fe amb tolerància, flexibilitat i intel·ligència, amb adapatbilitat als canvis i no agafant-se a la conservació a mort de trets anecdòtics, i sense intentar una imposició per la força de la seva moral.
Però insitucionalment és una altra cosa. Si Rouco Varela i els seus amics tiguéssin un règim tan afí i fanàtic com el franquisme, si poguéssin tornar a un nacionalcatolicisme ranci, no dubtarien en fer-ho, i estarien encantats de col·laborar amb qualsevol dictador a canvi d'oblidar aquesta mania del laïcisme i de la separació entre l'Església i l'Estat. I imposarien la seva moral a cop de decret. De cap manera mourien un dit per la justícia i la llibertat si poguéssin tenir el monopoli de la moralitat. El mateix que volen els integristes islàmics.
L'Islam és diferent: té una vocació totalitària ben viva no solament on és majoritari sinó també on no ho és. Només cal veure els passos enrere que està fent Turquia.
Avui —repeteixo, avui— el cristianisme no es pot imposar com ha fet sempre històricament. Però això no vol dir que no vulguin fer-ho ni que de fet ho estigui intentant, almenys a Espanya.
D'entrada, a Espanya, si Rouco i els seus amics trobéssin un règim semblant al de Franco, repetirien exactament el mateix paper que durant el franquisme en què sí s'imposava el cristianisme i l'Església catòlica feia costat a la dictadura que, recordem, va arribar després d'una Croada, per cert amb màrtirs convenientment beatificats fa ara uns pocs mesos. I no fa tants anys, del franquisme. És més, estic convençut que l'actual cúpula de la Conferència Episcopal Espanyola beneïria una nova dictadura si els fos propícia, a la vista de la seva reacció furibunda i totalitària perquè la moral de l'estat laic s'allunya de la seva moral catòlica, romana i apostòlica.
I els integristes cirstians nordamericans?. No és veritat que intenten imposar el creacionisme a les escoles dels EEUU? I demanen o no demanen fer obligatòria l'oració a les escoles?. I si no van més enllà és perquè no poden.
A Turquia creix l'Islam perquè augmenten els creients i els que hi ha es fanatitzen. Digues si l'Església Catòlica, Rouco Varela, l'Opus Dei i els Guerreros de Cristo no farien el mateix a Espanya si poguéssin. Que no mirarien d'incrementar el seu nombre cada vegada més minso de vocacions?. I no intentarien que quants més fidels millors seguíssin amb devoció i amb un alt compromís les normes i preceptes de la seva creença?. Si a les manifestacions hi poguéssin fer anar 10 milions de persones en comptes de dues-centes ml per a dir que eren un milió, no ho farien?. El prosselitisme és tan indestriable del cristianisme com n'és de l'Islam. El que passa és que els catòlics no poden perquè el moment històric d'occident no li ho permet, i l'Islam sí que pot. Aquesta és la única diferència.
Només fes un exercici. Dedica't a cercar els continguts més punyents de la revista Alfa y Omega, editada directament per l'Arxidiòcesi de Madrid... et semblarà tornar a allò que et pensaves mort i ben mort... el nacionalcatolicisme del franquisme intacte!. Mira les seccions, especialment una que es diu "No es verdad" (dins de "desde la fe"), però també les altres... pots trobar els històrics de la publicació, tota accessible en xarxa. Veuràs una ofensiva descarada i demagògica per acabar amb la separació de l'Església i l'Estat, i imposar a la societat la moral catòlica i romana, a banda de decantar-se claríssimament per un partit polític anomenat PP, avui pràcticament d'extrema dreta. Com sempre han volgut fer i han fet així que han pogut, ens volen fer passar a tots pel seu adreçador.