Más valdria que hagués callat. Recullo de El Periódico un fragment d'una entrevista que li van fer a Marta Ferrussola fa pocs dies:
"¿La molesta que el president de la Generalitat sigui andalús?", pregunta l'entrevistador. La dona de Pujol respon: "Un andalús que té el nom en castellà, sí, molt. I, a més, penso que el president de la Generalitat ha de parlar bé el català".
(continua)
No és la primera vegada que la vessa. Fa uns mesos es va referir despectivament als nouviguts en termes que freguen la crueltat inhumana. Abans ja s'havia mostrat amoïnada per una suposada pèrdua de la identitat catalana i lamentava que apareguessin mesquites, tot assegurant que al final n'hi hauria més que esglésies. I s'oblidava que a molts catalans tant se'ns enfot el catolicisme com l'Islam, segons el nostre criteri dues supersticions equiparables.
Lamentablement, no és ella sola que pensa així. Per sort, no crec que sigui la posició majoritària en el catalanisme, nacionalisme, sobiranisme o com li volgueu dir. O espero que no ho sigui.
Per desgràcia, al freaki pocasolta i oportunista de Salvador Sostres
—professional de incorrecció política eixelebrada i buida, la provocació per la provocació a l'estil de les teleescobraries en què habia participat, clown de capçalera dels convergents més corcats—, li ha faltat temps per a donar suport a aquestes declaracions tan brillants de la nostra ex primera dama.
A casa nostra resten encara importants bosses, espero que residuals, de catalanisme primitiu i aspre, de catalanisme basat en la reacció visceral i l'odi, i no en el treball en positiu per al progrés del país i el benestar dels catalans. Aquest catalanisme amargat i agressiu, aquest catalanisme de gent que es permet la frivolitat d'arrufar el nas davant segons quins conciutadans i de determinar amb un gest despectiu que determinats compatriotes no són bons catalans.
És un catalanisme conservador tirant a ranci i amb marcades tendències folclòriques, que no enten la pluralitat ni acepta les diferències, que enyora el passat i s'espanta dels canvis. També en algunes branques del suposat independentisme més extrem, en la recerca imparable cap a la màxima radicalitat formal i purament estètica, hi podem trobar elements amb aquestes idees podrides.
Si aquesta és la manera de treballar per la sobirania, segregant els catalans segons la seva procedència o competència lingüística, vomitant bestieses que freguen la xenofòbia i poden ofendre justament no pocs conciutadans, identificant allò català amb relíquies intocables arnades i per tant inútils, què faria la Marta si volgués enfonsar el país a la misèria.
Molt oportuns també els mitjans de comunicació donant tanta importància a les declaracions de qui no és ni ha estat ningú a la política. Que jo sàpiga, aquesta senyora mai no ha desenvolupat cap càrrec polìtic. Aquesta dona seria millor que se la considerés una ciutadana més. I, per cert, ja seria hora que ella també es comportés com a tal i deixés d'atendre periodistes i concedir entrevistes per un mínim de sentit del ridícul, per la dignitat de no aporfitar una notorietat social que ni mereix ni s'ha guanyat.
Justament, el que ens molesta d'Espanya és la seva intolerància per acceptar la nostra diferència, el seu caràcter uniformitzant, la seva incapacitat per a metabolitar la diversitat que hi ha en el seu si. Ens lamentem que un català difícilment pugui arribar a ser president de govern. També ens queixem de la catalanofòbia que hi ha arreu d'Espanya.
Josep Lluís Carod Rovira es diu Josep Lluís "aquí i a la Xina". José Montilla es diu José "a la Xina i a Catalunya", i parla el català com pot. I és el president de la Generalitat legítimament elegit pel Parlament de Catalunya i en nom del poble català i en virtut de la poca sobriania que ens deixen exercir. Al no respectar tot això, la Marta Ferrussola està actuant exactament igual que els nostres amics del PP espanyol, només que canalizant la seva fel en una altra direcció. Uns contra els altres, però igual d'intolerants i antidemocràtics.
No hem d'actuar igual que el nacionalisme uniformitzador espanyol. No podem ser iguals. El nacionalisme català no ha de ser com el nacionalisme espanyol de la dreta reaccionària.
Cal que més enllà de l'enfrontament entre Catalunya i Espanya, en el fons d'aquesta història d'opressió, hem de saber identificar una causa ètica que acompanya, enriqueix i diria que fa justa la causa nacional.
No ens hem de limitar a pensar en clau d'enfrontament de nacionalismes oposats però simètrics, igualment uniformistes i intolerants. Hem d'anar al fons de la nostra causa, i aquesta no crec que sigui reproduir el model espanyol al nostre territori, perquè per això, ja m'estaria bé ser espanyol.
Per això, la nostra lluita contra la catalanofòbia s'hauria de correspondre amb una identificació individual i col·lectiva amb la tolerància i el respecte a la diferència. La nostra amargor contra el sentit uniformista del nacionalisme espanyol del que som víctimes hauria de ser una lliçó per a perseverar en la construcció d'una societat cohesionada —la llengua catalana, el benestar, les oportunitats, l'educació o la cultura com a alguns dels puntals d'aquesta cohesió— però alhora rica en matisos, tan diversa com diversa és la ciutadania i basada en el reconeixement, gaudi i incorporació a la pròpia identitat de tot el que ens aportarà gent arribada de tants i tants països. La nostra resposta als prejudicis hauria de ser la raó, la intel·ligència, la igualtat i la justícia, la germandat amb els compatriotes sigui quin sigui el seu origen ètnic o cultural.
Si reproduïm a Catalunya tot allò que ens fa estar incòmodes a Espanya haurem perdut. Perquè mai no tindem una societat cohesionada, perquè molts catalans, no es podran identificar amb el projecte de país, i, sobretot, perquè haurem caigut en el parany de repetir tot allò que ens molesta i contra el que lluitem. Haurem regenerat a casa nostra els que ara són els nostres enemics i els vicis ancestrals: la intolerància, la ignorància, els prejudicis, l'extrem conservadurisme covard, la por a la diversitat... Aquests són els nostres enemics, no Espanya per ser Espanya, no el nacionalisme espanyol per ser espanyol. I ser catalans no ens farà ni millors ni més feliços pel fet de ser-ho, sinó només si podem construir un país amb unes bases radicalment diferents a les que constitueixen el nacionalisme espanyol més tancat.
No compteu amb mi per construir el país de Marta Ferrussola i Salvador Sostres.
"Cal que més enllà de l'enfrontament entre Catalunya i Espanya, en
el fons d'aquesta història d'opressió, hem de saber identificar una
causa ètica que acompanya, enriqueix i diria que fa justa la causa
nacional."
Vas molt errat. La nostra causa és justa per ella mateixa, som un poble oprimit pel Regne d'Espanya, que és l'actual nom del passat Regne de Castella. Tampoc la nostra causa no precisa d'acompanyaments ni de causes ètiques alienes, amb la que patim per part dels espanyols i els francesos en tenim prou i ens en sobra.
Convindràs amb mi (o no?) que un mosso de l'escaire que et multa per dur el cat a la matrícula i que t'exigeix que li parlis en ejpanol, no és pas un "pobre" immigrant, oi que és un ocupant?
També convindràs amb mi, perquè suposo que ets un demòcrata (o no?), que un català pot ser conservador, oi? Un català té tot el dret de ser conservador, o progressista, o el que li passi pels collons de ser a seua casa, és a dir, a Catalunya. Altra cosa és que hi siguem en desacord amb tal o qual pensament o ideologia, però els catalans tenim els mateixos drets i deures, encara que molts cops els ocupants com el senyor José Montilla (altrament dit el Mut de Cornellà) només ens deixin exercir els deures i no pas els drets.
La resta de les teues opinions no les vull discutir ara, em semblen pròpies del voluntarisme i de la inexperiència vital, però no per això les menystinc; trobo il·lusionant que encara hi hagi gent que combregui amb allò tan castís de "to er mundo e gûeno".
Fins a l'altra
El que dic, simplificant, és que perdrem la raó si construim un país basant-nos en un nacionalisme tan rígidament essencialista com l'espanyol. Que no val la pena fugir de la presó d'altri per a tornar a fer-ne una per tu sol. Que maleir uns determinats vicis per a reproduir-los és una errada. Que crirticar el que fan els altres però actuar de la mateixa manera encara que sigui en sentit contrari, llavors és quan s'actua amb la mateixa injustícia que aquell contra el que et queixes, perquè és el valor ètic que t'impulsa allò que fa justa una causa, no en nom de què o de qui s'impulsa una determinada lluita.
Vull dir que no es pot lluirat per la tolerància sense lluitar per la tolerància amb tothom. Que no es pot combatre per la llibertat i no fer-ho per la llibertat de tots. Són els valors que acompanyen una causa els que la una lluita fan justa i constructiva o simplement un peissodi més de rancúnies estúpides entre veïns tallats pel mateix patró.
I, mira, això del voluntarisme i que el món és bo i tot això... bé ja ho he sentit massa vegades. I tampoc no em ve massa de gust discutir, així que ho tocaré breument.
Només et diré que l'aparent excessiva bona fe no sempre és sinònim d'imbecil·litat, sinó exponent d'una convicció ètica que es pot formular en un àmbit de reflexió amb l'ànim que es comparteixi per altres ciutadans. Pel que fa a "la inexperiència vital" potser no és el que has viscut, sinó la manera com t'ho agafes i els instruments intel·ectuals que empres per a analitzar aquestes vivències. En aquest cas ha estat aquesta esperiència vital el que, acompanyada del procés racional necessari per a interpretar-la, m'ha portat a aquestes conviccions ètiques. Per entendre'ns, abans de vire el que he viscut —ja tinc una edat— i de reflexionar el que he reflexionat— pensava més o menys en els mateixos termes que tu. Vull dir que la meva experiència vital m'ha portat just en direcció contrària a la que tu creus que és indefectible.
Afegire que de vegades darrera el realisme descarnat, aquest posat d'estar de tornada de tot, només s'hi refugia l'amargor i la necessitat de justificar allò que seria inaceptable si no s'hi interposen excuses, normalment badases, si t'hi fixes, en què (ens) fan els altres, com si les malifetes d'altri féssin bones les nostres errades.
Potser sí que hi ha racisme en el meu pensament, però ep!, és per una qüestió ètica i estètica: no m'agraden ni els espanyols ni els francesos per la supèrbia amb què es miren la resta de la Humanitat, i en particular, amb què ens menyspreen a nosaltres els catalans; aquest racisme --autodefensa-- no va ni de lluny contra negres, ni grocs, ni gitanos, per posar-ne unes mostres del típic racisme (espanyol), però sí contra tot allò que s'assimila a espanyol. Qui es comporta com a ocupant, repeteixo, és ocupant.
Que hi ha determinats catalanistes de boqueta, botiflers i malparits, cert, no m'estic gens de blasmar-los. El que reclamo és que me'ls deixin (ens els deixin) posar al seu lloc sense intervenció de potències estrangeres que ens tenen sotmesos.
Mentres no ens deixin fer la nostra, decidir per nosaltres mateixos com i de quina manera podem o no acollir a qui ens plagui, solidaritzar-nos amb els nostres diners amb qui ens doni la gana, mentres no sigui així, estem abocant les nostres energies i esforços en una direcció contrària als nostres interessos.
Per exemple, ahir es féu una manifestació contra l'ocupació de l'Iraq i de Palestina per exèrcits d'altres països, i em van demanar de signar un manifest (del Raval o cosa així es diu). Un cop llegit dit manifest vaig renunciar a signar-lo per la senzilla raó que enlloc s'esmenta l'ocupació militar i policial que patim els catalans.
Solidaritat, sí si puc, i si és recíproca millor (no tinc notícia de cap manifestació de palestins, a Gaza per exemple, solidaritzant-se amb els catalans en lluita per la nostra independència); idiotisme i ximpleria, no.
A això és al que em referia. Sí. Hi ha catalanofòbia a Espanya i hi ha qui es dedica a fomentar-ho. Molts espanyols han estat educats en una visió excloent i uniformista de la seva nació i en un patriotisme gens respectuós amb les diferències que no vol reconèixer més que com a fets folclòrics o manies de pesats regionalistes. És la seva percepció del seu país tal com els han fotuda al cap des de petitons.
Tanmateix, no tots els espanyols participen d'aquest odi. I t'asseguro que no tots els espanyols es miren la humanitat amb supèrbia.
Sí que hi ha espanyols que menyspreen els catalans globalment considerats. I tu menysprees els espanyols globalment considerats. Simplement, estàs a la seva alçada. Actues amb els mateixos prejudicis, et regeixen els mateixos mecanismes mentals rudimentaris i acrítics i et mous en el mateix simplisme en l'anàlisi de la realitat. Les raons dels uns i els altres, simples picabaralles d'enzes, diàlegs entre sords voluntaris.
Hi ha alguns espanyols que accepten el joc democràtic i altres que no, per més que perjurin que sí. Igual que tu quan negues el dret a un compatrriota a presideir el nostre país pel seu origen, el seu nom no traduït i el seu accent al parlar la nostra llengua. Pèrquè és de fora i no se n'amaga ni se n'avergonyeix, en definitiva. No acceptes el joc democràtic, ni acceptes que la dignitat d'aquest senyor i la dels altres que venen de fora, siguin d'on siguin, parlin com parlin, és exactament la mateixa, i que el judici s'ha de sobre les seves accions, i no pel seu origen (Andalús), pel seu nom (José o Pepe) o la manera com parla la llengua (rematadament malament tot i que millora). I això és el que ha fet la Marta de Pujol, i el que tu defenses. Si no t'agrada la seva política, critica'l tant com vulguis, si pot ser amb objectivitat, i partint de la complexitat de la vida social i el joc polític, sense pressuposicons ni judicis d'intencions... és a dir, el que haurien de fer els nostres partits i no fan mai, sinó que actén just al revés.
De la mateixa manera que els espanyols que ens menyspreen nomñes pel fet de ser catalans estan malmetent en realitat el seu projecte propi nacional, perquè provoquen la nostra animadversió, desconfiança i ganes de fotre el camp d'aquest Estat opressiu, els qui sou capaços d'expressar-vos com Marta Ferrussola esteu posant pals a les rodes a la creació d'un projecte nacional que compti amb un ampli suport popular, que no ofengui ni espanti, sinó que il·lusioni i sedueixi a quants més catalans millor; i catalans som tots, sense exclusió, encara que q tu no t'agradi. I és que, en definitiva, els prejudicis són prejudicis i els talibans són talibans. I actuant així doneu raó als més demagògics dels nostres adversaris, que ofereixen una visió esbiaixada del nacionalisme català com una ideologia xenòfoba i potencialment opressora de minories. Els ho poseu en safata.
Només alliberats d'odi i rancúnies generalitzades, només amb una análisi clara i constructiva de la realitat social i la situació política, només des de la cerca de complicitats i elements de transversalitat des del federalisme ambiciós fins l'independentisme estrcuturat, només amb un projecte on hi càpiga tothom podrem arribar, algun dia, a ser independents o a forçar una situació en què es pugui conviure amb dignitat i llibertat dins Espanya. I sobretot, fent tot això des de la màxima exigència de qualitat democràtica a tots els nostres partits i tots els ciutadans.
Amic Vedrà, has tocat el moll de l'os
Sí senyor. Així són. El seu catalanisme només és un element més de suposada superioritat respecte als altres, no de reals aspiracions col·lectives, ni un projecte nacional. Només és per a poder dir: "jo no sóc d'aquests" quan es troben davant d'algú a qui consideren inferior, amb qui no es volen barrejar. Classisme disfressat de patriotisme. Prejudicis xenòfobs vestits de causa nacional. Són els que dónen la raó als enemics de la nostra llibertat.
I pel que fa al nom, jo recordo que quan era alcalde de Cornellà es feia dir Josep (fins i tot sortia amb aquest nom a les llistes electorals, on representa que ha de constar el nom real suposo) Imagino que va canviar a José per intentar captar vot xarnego (segons la definició del socialista Jordi Sevilla) amb la qual cosa demostraria que ells també estan interessats en la divisió social per raó d'origen...Vull dir que a mi se me'n fot d'on sigui aquest senyor, però a ells (vull dir el PSC) no.
I la Ferrusola? Que digui el que vulgui. Ja sabem com és de covarda la burgesia nostrada quan es tracta d'arriscar i apostar realment pel país. Ni cas.