(Queden 234 dies)Ahir vaig fer una introducció en què distingia conceptualment els delegats electes o promesos dels superdelegats. Ens vam quedar amb la dada que a la Convenció Nacional Demòcrata hi haurà 4.048 delegats amb dret a vot, 3.253 dels quals seran delegats electes i 795 superdelegats. Amb 4.048 delegats totals, la xifra màgica, la de la majoria absoluta, la que necessiten Barack Obama o Hillary Clinton per ser proclamats candidat a la Presidència, és 2.025. [Apunt: Per als Republicans, que tindran 2.380 delegats amb dret a vot a la seva convenció, la xifra màgica és 1.191, i com és sabut John McCain ja l’ha superada.]
Si fem “una senzilla regla de tres” (com deia la gran Maria Costey) ens adonarem que els superdelegats són gairebé el 20% del total de delegats demòcrates. Una pregunta molt pertinent és, doncs: qui són i per què existeixen els superdelegats?
Qui són?
La Convenció Nacional Demòcrata es refereix oficialment als superdelegats com a “Party Leaders and Elected Official delegates”, és a dir, líders del partit i càrrecs electes. Concretament, poden ser membres del Comitè Nacional Demòcrata, membres del Congrés (representants o senadors), governadors i antics líders del Partit Demòcrata (per exemple, expresidents com Jimmy Carter i Bill Clinton). Addicionalment, comitès o convencions estatals poden triar altres superdelegats, normalment alcaldes de grans ciutats, diputats de les cambres legislatives estatals o altres càrrecs electes i líders de partit en els àmbits estatal, comtal o municipal.
Els superdelegats, al contrari que els delegats electes, tenen les mans lliures per votar qui considerin més ben preparat per competir amb el presidenciable republicà. Tot i que són assignats per Estat (és a dir, un és superdelegat de l’Estat tal o de l’Estat qual), el seu vot no depèn de qui hagi guanyat la primària del seu Estat. Això vol dir que un de cada cinc vots a la Convenció Nacional Demòcrata no ve del poble sinó de l’aristocràcia, per entendre’ns.
Per què hi ha superdelegats?
Un dels principals problemes del sistema de primàries als Estats Units és l’extremisme del procés. M’explico: els candidats són escollits per les bases més mobilitzades del seu partit —en altres paraules, els que participen a les primàries solen ser els votants més actius i “radicals”— i hi ha el perill que surtin escollits candidats que no representin el centre del partit, sinó els seus extrems. El sistema dels superdelegats es va establir el 1982 precisament per “moderar” el procés, per assegurar-se que a la convenció hi hauria més delegats moderats i no tants representants de les postures extremes.
[Una reflexió semblant és la que va portar els ponents constitucionals a dissenyar un sistema bicameral als Estats Units: en termes futbolístics, la Cambra de Representants són els hooligans de general i el Senat els senyors de la tribuna. Clar i català, se suposa que el Senat és el seny i la Cambra de Representants la rauxa. D’aquí que els senadors siguin escollits per períodes de 6 anys i els representants per períodes de 2.]
La primera vegada que els superdelegats van ser decisius va ser el 1984, en què Walter Mondale va arribar a la Convenció Nacional Demòcrata amb un avantatge insuficient per assegurar-se la nominació davant de Gary Hart i Jesse Jackson. Com és sabut, Mondale va aconseguir la nominació i va triar com a companya de tàndem Geraldine Ferraro, tristament notícia aquesta setmana.
