Una colla de fotògrafs decidits. Ganes de menjar-se el món (...)Voluntat d’independència. Barrija-barreja de reporters i artistes... Vet aquí l’Agència Magnum que enguany fa anys, seixanta.
Us sonen els noms d’en Robert Capa, de l’Henri Cartier-Bresson, d’en George Rodger, d’en David Seymour, d’en Bill Vandivert, de l’Eve Arnold, d’en Marc Riboud, d’en Werner Bischof... doncs això. Ja mos entenem.
Tot va començar amb cinc amics. Corria l’any 1942. Pura postguerra dura i frenètica. I del no res, i amb idees clares, alçaren una cooperativa: Magnum Photos inc. I foren els primers, poca broma, en aconseguir que les seves fotografies, el copyright, els pertanyessin. Els fotògrafs, doncs, conservaren els negatius i així podien vendre la pròpia feina a diverses publicacions. Tot plegat els impedia ser depenents. Els feia, curt, independents.
A més, esdevingueren editors i amos de les imatges, amb decisió plena sobre l’ús i destí.
Finalment, dugueren a la pràctica una concepció determinada del fotògraf: la fotografia, per elles i ells, era el fruit d’una visió personal del fotògraf sobre els aconteixements. Més: si la fotografia no és art, pitjor per a l’art.
Tu. I n’han fet 60. I segueixen tan joves. I ferms. I trempats.
Que en féu molts més –i que nosaltres ho veiem, que se’n diu-!
Qui som: Em dic Ming. Wu Ming.cat
Ara en el seu llibre 'Agent Orange - Collateral damages', un llibre imprescindible per entendre l'horror de les armes químiques que van fer servir els americans durant la guerra, les fotografíes de Philip Jones Griffiths i el text en cada pàgina, són la evidència de la crueltat i la hipocresia d'un país els EE.UU. Magnum ha estat i serà sempre el bressol de les denúncies, però també de captar la bellesa d'aquest món.