Article a l'AVUI d'ahir de Jordi Coca: Escriptors i escriptorets. El remata dient: "...en el conjunt del que s'ha fet per la cultura catalana durant els darrers 25 anys, sigui poc o sigui molt, la literatura ha estat i continua sent la germana pobra. Els escriptors catalans continuem vivint de l'autoexplotació, continuem veient com se'ns regategen els mèrits més evidents, i assistim a una discriminació incomprensible en la projecció internacional i, a més, sempre hem d'estar agraïts a certs mitjans de comunicació, la majoria dels quals consideren que la nostra feina és completament prescindible. Perquè una cosa són els escriptors castellans, i una altra els escriptorets catalans. Oi?"
Estic d'acord en gairebé tot el que diu l'article. Tanmateix, mirat des de la trinxera valenciana hi afegiríem que la literatureta dels escriptorets també fot amb el mateix garrot, i hauríem de reconèixer l'existència d'un altre escaló inferior: la majoria dels escriptors valencians en llengua catalana: els escriptorets valencians. Al País Valencià som considerats un cantal enmig del camí espanyol que cal anar picant i badant. Si existim públicament en alguna ocasió massa sovint és de cos present, i a tall d'exemple cal recordar les exèquies de Fuster, Estellés o Valor: semblava que havien traspassat grans prohoms de la cultura, si més no algun passavolant vingut a festes hauria pogut arribar a pensar que, amb aquells minuts de glòria in articulo mortis, el país plorava desonsoladament la pèrdua d'uns referents culturals insubstituïbles. I en realitat més aviat els escarnien oferint-los en la mort l'atenció pública que els havien negat en vida.
Tot ho teníem, només ens faltava que el Principat ens girara l'esquena
com si encomanàrem alguna pesta porcina. Quan crítics, comentaristes de llibres, redactors de notícies i etcètera fan referència -si en fan- de la literatura
catalana del País Valencià continuen escudellant els mateixos noms que fa quinze
o vint anys. Potser la batalla lingüística plantejada pels espanyols al País
Valencià, i que ha comptat amb un ampli consens incomprensible, ha fet estralls
fragmentadors també al Principat. Corre la brama que algunes editorials del
nord rebutgen obra del sud per tenir "coberta la quota de valencians". ¿Qui
coneix, del nord estant -dic "conèixer" i no dic de nom, dic de lectura-, la
narrativa de Francesc Bodí, Josep Franco, Salvador Company, Vicent Usó o Vicent
Pallarés, posem per cas? I qui la valora com cal? Els llibres del País Valencià no tenen lectors al Principat.
Al País Valencià, als qui defensem la catalanitat de la llengua dels valencians
sense embuts ens miren com als fesols de careta, i al Principat no distingeixen
bou de bèstia grossa, parlen d'oïda i sovint rellisquen amb els seus propis càrrecs de consciència. Des
del Principat miren la literatura catalana del País Valencià massa per damunt
del muscle. Com a molt, se'ns valora "el llenguatge", postal idílica d'un
paisatge llunyà i desconegut; tanmateix se'ns nega -per menyspreu o incapacitat crítica-
l'aportació literària. Som, doncs, en el millor dels casos, la quota exòtica de la literatura catalana,
perifèria de la perifèria, o, encara pitjor, coartada per dir que existeix una
literatura catalana que, com la pàtria tan petita de Pere Quart, somiàvem
completa. Permeteu-me una metàfora: amb la literatura catalana fem com aquell que,
perseguit i assetjat pels lleons famolencs -espanyols-, decideix entretenir-los
tallant-se ara un braç, ara l'altre, ara una cama, ara l'altra, i al final, és
clar, sense braços per defensar-se ni cames per fugir-se'n acaba sent devorat per
les feres. D'uns anys ençà la literatura catalana es desintegra renúncia rere
renúncia. La literatura catalana en l'España
de las Autonomías s'ha aplicat, de motu proprio, l'infame article 145 de la
Constitución.
Qui va editar a Joan Fuster? Edicions 62
Qui edita Ferran Torrent? Primer en Climent, però de seguida en Vallcorba i després Planeta...
i en Mira...
Tinc la sensació que és com si es fes una muralla. He mirat quants llibres tinc a casa de Bromera o de .... I la veritattat ben pocs. És com si amb la territorialització de l'edició s'hagués dividit el mercat. No ho justifico, només intento mirar. I em sembla que el que veig és que els autors que només publiquen en editorials valencianes no acaben de ser valorats.
i si les editorials valencianes comencen a publicar autors del Principat?
No ho sé, però alguna cosa passa perque com més normalitat hi ha al País Valencià els mercats menus s'interralacionen.......
A veure si ho trenquem.....
La meua experiència és interessant de conèixer -em sembla-. Jo vaig començar a publicar a l'editorial Columna. Un autor valencià que, en el moment de la primera novel·la, Cool:fresc, va gaudir d'una bona inversió publicitària. La meua desgràcia va ser que no vaig voler continuar amb Cool:fresc II. He publicat en Columna-Planeta bona part de la meua producció literària, i em consta que no han perdut diners. A tall d'exemple, mai no em va organitzar cap roda de premsa de presentació d'un llibre. La inversió publicitària s'esmerça en altres autors més "comercials". Avui en dia hi ha molta indústria editorial però poca literatura. En els anys vuitanta, "molàvem" els valencians en les editorials del Principat. En quinze anys hem passat de ser la guinda que no pot faltar en el pastís a no pintar fava. Què ha passat? Això és llarg de contar, i manlleve el títol a la darrera novel·la de Josep Franco. En qualsevol cas, al Principat hi ha molta "iconofília": El popular Torrent, l'erudit Mira, i poca cosa més. Corralito. Al meu parer -marginal parer-, el millor autor del País Valencià és Francesc Bodí -Volves i olives, Guerres perdudes, L'infidel-. Mira i Torrent són les icones, i fins que no moriran no tindrem "fumata blanca" que diga que ja han escollit substituts. Puta pena de literatura catalana. La majoria dels qui pontifiquen no saben si els llibres són quadrat o redons.
El present no és més que un reflex del passat. Quants lectors catalans coneixen, per exemple, a Enric Valor, que va entestar-se a publicar tota la vida en el País Valencià... I així, anem posant exemples.
Ja ho va dir Fuster -collons, quantes coses ha deixat dites Fuster!-, que al País Valencià hi havia "blaveros" i al Principat ho eren la majoria. Però recomane la lectura d'un llibre que en el seu moment ja va tocar el pelendengues de l'oficialitat política i cultural: El català del Futur. El Principat potser es pensa autosuficient, i el País Valencià es pensa que pot sobreviure seguint el full de ruta marcat pel PP i el PSOE, la ruta de l'España de las autonomias, o "el País Valencià és la meua nació" de Joan Francesc Mira, pontífex del neoblaverisme valencià. Al meu marginal parer, dues equivocacions. Els valencians hauran -haurem- d'endentre que som el que som perquè formen part de la catalanitat, i els principatins o catalans estrictes hauran de fer l'esforç d'entendre la pluralitat dels Països Catalans. Enric Valor va dedicar la seua vida a tapar forats. Dissortadament. En la seua novel·la Sense la terra promesa deixa ratlles fetes del gran novel·lista que era, i que la circumstància política del franquisme va fer malbé. Ja n'hi ha prou de tapar forats: fem tabics, alcem parets: construïm la casa comuna dels Països Catalans. A la casa dels espanyols som i serem el que ells en diuen "felpudo".
... o almenys això és el que sembla ara, que haurem de passar-se als departaments d'altres llengües modernes, compartint amb l'anglés, l'alemany i altres, la llengua catalana a les facultats de filologia. Com sempre, a l'apartat d'altres. De moment tans sols el DURSI del socarrat Solà a dit alguna cosa. Ni els partits progres, ni l'esquerreta del País, ni l'IEC (massa preocupat en les seues eleccions i en veure com fragmenta la llengua, i el País, pactant amb l'AVLL) han dit ni pruna.
Suposse que haure de buscar-me un futur filològic més adhient amb l'anglés, l'alemany...
Però tornat a la discussió d'aquest article, el problema és que molts poquets s'han (ens hem) cregut els Països Catalans, ni tan sols aquells partits que ho propaguen als 4 vents i fan bandera d'això mateix, mai ha hagut una editorial nacional. Com mai ha hagut un diari nacional. Com mai ha hagut un IEC nacional.... I de polítics, editors, periodistes, filòlegs... blavers, mesells, còmplices, botilers, peus negres, col·laboracionistes... o digueu-li com més us agrade, hem tingut a cabaços ! Precissament el diari on escriu en Coca és un exemple, amb director i durant molts anys caps d'opinió i sots directors valencians, mai ha segut un referent periodístic nacional. Alhora els crítics, editors, professors... mai han tingut cap interés en escudrinyar la literatura de la resta del territori, sobretot, que no fos Barcelona: 3 de la Franja, 2 Valencianets, 4 de les Illes, 1 de la Catalunya Nord... com si fora un repartiment per percentatges del pes dels escriptors dels Països Catalans.
No he cregut mai massa en les quotes, ni femenines ni nacionals, però a aquest pas, hem veig reclamant-ne per veure que es fa fora de Barcelona i les seues editorials mediàtiques, que sembla que tan sols editen novetats en Sant Jordi.
Per últim, les editorials valencianes no alçaran mai el cap mentre no hi haja una política institucional d'ajudes a l'edició, la promoció i l'incentivament de la lectura als centres educatius, i l'assolimet d'una política cultural "normal" als mitjans de comunicació. Mentre no deixen d'actuar com si la Llei d'Ús i Ensenyament l'acabaren d'aprovar ahir i li donen totes les ajudes i el suport institucional a una sola editorial (ja sabem quina és, no ?...) amb la complicitat de l'AVLL i alguns il·lustres professors de les nostre facultats de filologia, d'aci 20 anys hi hauran mensy llicenciats en filologia catalana al País Valencià que llicenciats en Clàssiques.