Ja sabem que les interpretacions sempre són interessades (digueu-ne subjectives). Les interpretacions dels resultats electorals, partidistes. Tàctiques. D'estratègia no en podem parlar perquè seria confondre la causa amb l'efecte. Escopir a la closca pelada dels cretins té un passi, escopir la veritat...
Podríem comentar el què ha dit qualsevol dels partits que han participat; de les valoracions dels seus prohoms i les seves prodons se'n podria treure molt de suc. Però el que vull dir va en una altra direcció.
En aquesta convocatòria ha caigut un tòpic: no han guanyat tots. Hi ha dos grups amb representació al Congrés de Diputats que s'estimben. L'un és la marca blanca del PSC-PSOE, l'altra fa mèrits per ser-ho. Si pel mateix preu podeu triar entre un original, robust i ben fet, i una còpia de llauna, quina serà la vostra elecció?
(...)
Hi ha un partit en el panorama polític català que ve de lluny. Durant la 2a República espanyola ERC va ocupar la presidència de la Generalitat, amb dues figures de primer ordre com foren Macià i Companys. La pèrdua de la guerra i l'exili van anar degradant aquesta formació històrica (només cal recordar noms com Josep Tarradellas, Joan Hortalà i Pilar Rahola).
Paral·lelament a les garçonades, a la repressió per part dels aparells de l'estat espanyol i als propis errors de l'independentisme revolucionari (quan aquest gaudia del seu moment àlgid); aleshores, alguns sectors d'aquest independentisme van fer entrisme a ERC.
Era gent que provenia d'una tradició assembleària, rupturista, alternativa. De la mateixa manera, també provenien d'una tradició rupturista, d'una esquerra anticapitalista amb vocació transformadora, molts militants d'aquell antic PSUC que avui no s'identifiquen amb l'actual ICV, i que han fet d'algunes AV, ONG o altres organitzacions el seu camp d'acció.
ERC i ICV. Dues forces polítiques amb conselleries a la Generalitat catalunyesa, amb cotxes oficials i centenars de militants fent d'alts càrrecs o d'assessors. Alcaldes i regidors que requalifiquen el sòl dels seus municipis amb la mateixa alegria que ho fan els edils del PP, del PSOE o de CiU.
Potser ja és hora de desfer camí i refer-lo. Si se t'ha fet un set a la camisa, no l'apedacis, acaba-la d'estripar. Els catalans no som espanyols, per tant no acatem la seva constitució. Les eleccions són una eina, no un objectiu, l'objectiu són uns Països Catalans lliures, reunificats i socialistes. Cal començar per l'entorn més proper: els barris, els pobles. Crec que, si comencem ara, hi ha prou temps per començar a pensar en una estratègia per a les eleccions catalanes del 2010 o les municipals del 2011. I tenir sempre present que la independència la guanyarem aquí, no a Madrid.
Finalment, crec que l'embrió de la força política que ha de menar aquesta estratègia ja existeix: són les CUP, les Candidatures d'Unitat Popular, i les diferents organitzacions de l'Esquerra Independentista. El camí i la fi és l’aprofundiment de
Nota. El dia que siguem independents a la Xarxa, estarà bé. El dia que siguem independents damunt la franja oriental de la Península Ibèrica, estarà molt, molt, molt millor...
Apuntar tant sols que l'actual estat d'ERC és fruit d'aquell entrisme de l'¡ndependentisme revolucionari. Resultes d'aquest eixamplament de la base en fou l'adopció de la tradició assembleària. I amb ella l'autofagocitosi que es reprodueix cíclicament.
M'agradaria poder creure en les CUP i veure-ho tan clar com tú ho manifestes.
Ben segur que podria ser una molt bona opció, però avui encara malauradament no deixa de ser un simple somni. La pròpia representativitat actual és fruit d'unes circunstàncies molt concretes i no pas símptoma d'un creixement contrastat. Caldrà però estar amatents per si de cas es donessin les condicionsts favorables.
De totes maneres, penso anar al carrer a fer la meva feina. No penso esperar-los. Ens hi trobarem o no?.
...
És curiós. Ahir vaig rebre un c/e d'un amic d'ERC de Sabadell que havia llegit aquest apunt: "No sabia que eres tan cupero...", m'escriu. Avui et retrobo aquí i també surten les CUP. Li responia a l'amic que de tant en tant va bé treure a passejar la nostàlgia i refrescar les conviccions, que són les mateixes des de fa 1/4 de segle. Li reconeixia el sectarisme dels grupuscles d'extrema esquerra, però li acabava dient que no són les idees les que maten i discriminen.
Jo no crec ni deixo de creure en les CUP. Si no són part del problema poden ser part de la solució, parlo de l'embrió d'una força política, d'una estratègia: promoure una democràcia participativa i fer política de proximitat, no jugar a la política institucional, no entrar en el parlamentarisme que desactiva persones i ideologies. En ICV mai he confiat, però amb ERC vaig pecar: volia creure i certament m'han decebut (com a molta gent) i no només per la seva pràctica política, també pel seu paper galdós en la quota d'administració de la Generalitat. Crec que hi ha d'haver una altra manera de fer les coses.