La Michelin verda classifica les ciutats en tres categories molt ben batejades: interéssant (1 estrella), mérite un détour (2 estrelles) i vaut le voyage (3 estrelles). Com és lògic, el que la Michelin avalua són els elements materials, sobretot els que tenen valor artístic o històric (monuments, museus). El problema és que, com més atractius materials té una ciutat, més turistes, o sigui ambient més artificiós i, al capdavall, menors atractius immaterials. (CONTINUA...)
A vegades la utilitat de la Michelin és que et permet evitar indrets de tres estrelles que intueixes saturats i descobrir els d'una (o cap) estrella. Perquè, en un viatge, aprecies sobretot l’immaterial: la llengua; el to i la gestualitat amb què parla la gent; la manera com vesteix, com menja; les olors, els sons del país. Sovint trobes la gràcia d'una ciutat a la perifèria, en una fonda senzilla, en una plaça on juga la canalla, al mercat, en una barberia de barri. Seure a dinar en un bar obrer, envoltat d’aborígens, demanar el mateix que menja el del costat, sentir que et deixen ser un d’ells per una estona.
Al final, a Istambul, un peix a la brasa menjat amb les mans, assegut a terra al carrer, et deixa més empremta que la mesquita blava, i, de Sicília, n’evoques més sovint una festa popular a Ibla que no pas els edificis barrocs de Noto (tot i que el molt “material” temple grec de Segesta, tot sol ja paga anar a Sicília nedant).
Com més petita és una població, més implacable és aquesta llei que fa que els atractius material i immaterial siguin inversament proporcionals. Al segle passat Proust va escriure que Santillana del Mar era el poble més bonic d’Espanya. Avui no és cap bajanada dir que és un indret horrorós.
Barcelona, tot i ser ciutat gran, sent els efectes d’aquesta llei. Se sap més guapa que fa trenta anys, però contempla impotent com se n’esvaeix la bellesa intangible.
"perdone, Voy a X ¿Se llega por esta calle ?"
Resposta més curta impossible però que plena de riquesa. Arronsant lleugerament l'espatlla esquerra al mateix temps que tombava el cap cap a la mateixa espatlla i amb un somrís dibuixat simplement va dir: Ea.