carme.laura |
dilluns, 10 de març de 2008 | 08:15h
Les eleccions espanyoles no m'emocionen, m'hi sento lluny, estranya, estrangera. Els resultats d'ahir ni em sorprenen ni em preocupen, em preocupa el nostre futur col·lectiu.
L'espanyolització de Catalunya és un fet , no ho han dit els resultats de les eleccions, no ho ha dit Espanya, ho diem els catalans cada dia, en tot allò que veiem, llegim, escoltem, cantem o pensem. I aquí radica el problema.
Espanya no ens ha seduït, puix és tan sols la geografia propera. Ens sedueix la suposada esquerra socialista. Ens hem acomodat, ens agrada jeure en un sofà davant de la pantalla com més gran millor, menjant fruits secs ecològics, veure programes espanyols (de producció catalana ens fan sentir millors) o riure'ns de nosaltres mateixos, dels nacionalistes catalans a "Polònia" i caure en la tendresa en veure un Montilla desvalgut i innocent maltractador de la llengua o somriure amb la resurrecció eqüestre del dictador que intentà anonerrar la nostra cultura i llengua. Això ens fa sentir "progressistes", d'"esquerres", catalans moderns. Discursegem d'esquerres i vivim de dretes. Som el retrat fidedigne del PSOE.
Es diu que "tenim el que mereixem", però serà més adient dir que som el que acceptem ser.
En aquests últims quatre anys Catalunya ha estat enganyada, maltractada i segueix imperturbable, mesella.A les eleccions espanyoles els partits espanyols han crescut en vots , els nacionalistes han perdut força. I ni tan sols ens hi resignem, ho trobem natural.
Hem oblidat que si no escrivim el nostre futur nacional ens l'inscriuran uns altres en una nació que no és la nostra?. Les eleccions espanyoles en són una prova. Catalunya vota Espanya. CiU, cultura de resistència. ERC i IC fagocitats pel PSOE. CiU i ERC despertaran?... Despertarem tots?...
CIu = Vot de resistència, d'acord.
CIu= Cultura de resistència, NO!
Salutacions
CIu = Vot de resistència, d'acord.
CIu= Cultura de resistència, NO!
Salutacions
Abans de res, vull expressar-li que el meu dissentiment respecte al que vostè exposa en aquest apunt el formulo des del màxims dels respectes i amb el reconeixment que en moltes altres osasions he estat plenament d'acord amb vostè. M'expresaré amb franquesa, i fins i tot amb duresa, però si ho faig, si em prenc el temps, no és per ofendre, sinó per pura necessitat de fer arribar als qui teniu presència política la meva veu de ciutadà.
Crec que aquest plantejament un xic abrandat i tan taxatiu que vostè fa és una mica esbiaixat. No crec que els partits polítics catalans puguin exigir lleialtat electoral als ciutadans només per la seva obediència nacional. Cal veure altres aspectes programàtics, i, sobretot, si la pràxis política portada a terme ha estat de la qualitat exigible, amb una veritable orientació de servei al país, amb una visió generosa o partidista, amb sinceritat i honestedat o demagògica, amb projecte de país o només ambició de poder, amb horitzons amplis o només a base de picabaralles per nicieses i màrqueting electoral.
I li he de dir que estic profundament decebut per com s'han comportat els nostres partits nacionals mitjanament seriosos com són Convergència i Esquerra, per no parlar d'Unió, que ja no té remei.
Sóc independentista. I em fa emprenyar que menysprei el president de la Generalitat només perquè no domina el català. Tinc molts companys que comparteixen el meu independentisme i també són molt lluny de Pompeu Fabra. El senyor Montilla, i el meu veí que ha vingut de l'Uruguay fa dos anys, senyora, són tan catalans com vostè i com jo. I si no entenem això, anem malament. Que jo sàpiga, "Polònia" se'n riu de tots els partits, i ho fan força bé, i les seves sàtires solen ser encertades, amb fons molt atinat. És que preten que els polítrics catalans estiguin especialment protegits de la sàtira política?. Que no s'enfoten de ningú? Veure tendenciosa Polònia em sembla el summum de la pell fina. Jo sóc independentista, però no dec cap lleialtat a cap partit perquè no crec que cap d'ells sigui la solució absoluta ni sigui el paradigma i representació legítima de Catalunya. Potser per això m'agrada Polònia i a vostè no.
Em fa enfadar que la coalició CiU tracti amb lleugeresa i inconsciència el tema de la immigració amb finalitats electorals. Em molesta profundament les insinuacions de trencar el tripartit des de Madrid, i aquesta falera amb això de la llista més votada, una falsetat antidemocràtica en un règim parlamentari.
Em molesta profundament que Esquerra descarregui els neulers de les seves pròpies contradiccions al governar amb qui governa contra l'oposició, contra Convergència per mirar de salvar la cara quan van maldades. Em sap molt greu el menyspreu insultant amb què sovint es parla dels socialistes des de les files nacionalistes, sense comptar que dins aquest partit hi ha gent que realment creu que és possible la Espanya plurinacional on Catalunya hi pugui encaixar. Jo els dic que això no pot ser, que Espanya sempre serà opressora, i els defenso que només la independència és una via adequada. I ells em poden contestar que tan difícil és assolir la independència com canviar Espanya. I callo, i entenc que si podem viatjar alguns trams junts, tot això que avançarem.
Sí. Hi ha espanyolistes al PSC. També tenim talibans xonòfobs entre nosaltres. I què?. Això desqualifica la nostra causa?.
I la por del PP, que es veu que només Duran i Lleida no comparteix a Catalunya, no és un altre factor?. Quina confiança podíem tenir en CiU, per exemple, per a aturar al PP?. Aquesta vegada ni al notari, no van anar.
Em molesta, en definitiva, que uns i altres, dirigents i seguidors acrítics, estiguin fomentant la divisió i l'enemistat entre catalans per interessos de partit. No vull que em "salvin" del tripartit els veritables patriotes convergents. Ni vull que em "salvin" dels botiflers convergents els independentistes de saló d'Esquerra Republicana. Ni que els socialistes ens dónin lliçons de catalanisme i després no tinguin ni grup parlamentari propi i s'apleguin a les consignes del seu amo espanyol. Ni que sota la lleialtat al país em demanin el vot per a un reaccionari com en Duran i Lleida. Ni que m'emboliquin en un independentisme "pur" aïllat i allunyat de la realitat política.
Vull nivell polític, lleialtat institucional i entre els partits, arguments i no demagògia, projectes i no picabaralles, honestedat i no postures de cara a la galeria. Qualitat democràtica i líders de nivell. I tot això falta, i tots els partits hi estan implicats.
I llavors, a partir de la ineptitud dels catalans i els nostres líders per a trobar força en la transversalitat i la unió, és molt fàcil donar la culpa al PSOE, sempre als altres. Ells fan els seus deures. Som nosaltres qui no els sabem fer. I si no la culpa és dels votants, per dolents, per mesells, per traïdors, per espanyolitzats. Fa com l'Heribert Barrera, que davant una derrota electoral va doir que el poble català s'havia equivocat. Quina vergonya.
Senyora Carme-Laura. Sóc un ciutadà anònim i entengui que l'escric des de la impotència de qui no hi pot fer gran cosa davant la progressiva degradació del catalanisme polític, de la seva creixent insubstancialitat, de la manca de rigor dels seus líders, de la mercantilització del discurs polític, de les estratègies de pati d'escola. Només em queda el vot. I en faig el que vull quan toca. I voti el que voti, pels pensaments que em vinguin al cap, ni sóc mesell, ni anticatalà, ni espanyolitzat.
Això que vostè ha escrit no suma, resta i divideix entre bons i dolents, entre lleials i traïdors, sempre segons el seu criteri. I cal sumar i sumar. Dialogar i no sentenciar, respectar totes les posicions i no repartir carnets de lleilatat nacional. Volem fer la Casa Gran, però comencem per penjar el cartell que reivindica el dret d'admissió.
CAl presentar arguments i conduir-se amb generositat i serietat. I ni CiU ni Esquerra ho han fet en la legislatura, i ara han volgut fer els deures en la campanya, a correcuita, i demanen lleialtats que no mereixen. I no va així.
Per cert, finalment, he descartat la butlleta blanca, he deixat de banda el vot útil contra el PP i he votat, novament, un d'aquests partits que es diuen "nacionals". Però, igualment, aquest seu escrit m'ofèn com a català i com a ciutadà. Ni vostè ni Carod, per dir-ne dos de diferents partits per a evitar temptacions d'etiquetar-me, poden atribuir-se el dret determinar quin és el comportament correcte d'un "bon català".
I no pateixi, molts dels vots que té el PSC són manllevats. I si no té un comportament de defensa del país, el poble els hi reclamarà tard o d'hora.
Tu tens tant d'independentista com jo de torero.
Una altra cosa és que militi o no, que sigui molt critic o no amb els partits que es diuen nacionalistes. No crec que els hagi de defensar acríticament només per patriotisme quan considero que són ells els primers que s'estan passant el país pel forro. I una altra cosa és que consideri que s'arribarà a la independència només amb formulacions més socials i obertes, comptant amb tots els ciutadans indepentdentment de la seva procedència. I crec que el primer pas és trobar elements fonamentals dins una visió àmplia del catalanisme.
I, en tot cas, et desitjo que tallis moltes orelles i moltes cues a la Feria de Abril, si et toca torejar (ei, de bon rotllo :-))
Jo m'alegro profundament del resultat d'aquestes eleccions. Em sento còmode en un estat que opta per unes idees com les de Zapatero: més enllà d'una qüestió de partits, hem dibuixat una majoria sociològica que diu quina mena de marc social vol.
Els resultats a Catalunya (i a Euskadi, per cert), insinuen que el nacionalisme està massa escorat a plantejaments conservadors que a poc a poc anem superant. Goso intuir que ara, el març del 2008, l'estat espanyol ha acabat la transició.
Estic content i satisfet. He votat el PSC no tan sols per frenar la dreta (motiu que ja seria prou vàlid, d'altra banda, i que no entenc perquè es considera motiu de segona categoria) sinó perquè no farem res sense el marc d'una Espanya oberta i progressista i valenta.
Les ofertes del nacionalisme distaven molt de tot això: de Duran no cal ni comentar-ho (les seves idees socials cauen en el conservadorisme profun i catòlic), i ERC sembla incapaç d'articular cap idea potent i engrescadora en cap camp.
Suposo que és en aquesta clau que cal veure les coses: CiU té onze diputats, i confirma per tant la seva lenta caiguda, segura i imparable.
La bombolla "sobiranista" es desinfla tot d'una quan algú és capaç d'aglutinar la gent sota una bandera que no té colors de patriotisme sinó de progressos palpables.
Estic content i espero molt de Zapatero (i dic Zapatero més que PSOE).
Alhora, estic molt d'acord amb tu, amb el matís que em falta molt per a sentir-me còmode a Espanya, i que mentre el PP sigui com és, la transició no haurà estat superada. Al marge d'això, comparteixo plenament la teva anàlisi.
No em poden demanar lleialtat de vot per conviccions patriòtiques per la simple raó que cap partit representa intrínsecament el país, sinó que ha de demostrar la seva voluntat d'estar-ne al servei. Incondicionalment, només puc ser del Barça
Doncs, jo crec que tenen un pa a l'ull!
I després diuen degenerats als que els agrada que els peguin amb el fuet ;-)
En aquestes hores... més val prendre-s'ho amb humor...
Alemenys me n'alegro que CiU hagi salvat els mobles... o mantingut un ja pobre resultat.
Els d'ERC han tingut el que es mereixien, encara que jo els vaig votar... potser així espavilaran...
En qualsevol cas, "Vox populi, vox Dei". O no? Som o no som demòcrates? S'equivoca tothom menys vosaltres? Home!
Deien que hi havia un català emprenyat que passaria factura als socialistes per les seves malifetes. Doncs no, el que hi ha és un català escagarrinat que té por que les malifetes del PP siguin encara pitjors que les dels socialistes. A banda d'un grapat de somniatruites que com que Convergència i Esquerra no fan el que a ells els agradaria es queden a casa per poder dir que ells ja ho havien advertit.
No pot estar ningú content amb aquests resultats, a excepció de la fàbrica de vot socialista que treballa dia i nit. I és ben cert, és hora de despertar ja, però fen un bon bot de llit.
El blocaire que parlà del llop?. En qualsevol cas, gràcies pel comentari. Fins aviat!
Bon dia.
Si ha d'existir aquest Obama potser ara és el moment...
Salut!
Crònica Negra
Detingut un home acabat de casar per apallissar la dona a ca seva de Palma
La Policia Local va trobar flocs de cabells de la víctima al dormitori del matrimoni
La Policia Local va arrestar ahir el presumpte maltractador del carrer Aragó.
J.J. Palma.
Un veí de Palma acabat de casar fou detingut ahir per propinar una pallissa a la seva dona. La Policia Local trobà flocs de cabells de la víctima al dormitori conjugal. L’agressió es produí de matinada, però la senyora, que té 40 anys i és de nacionalitat espanyola, no explicà el que havia succeït fins ahir al matí. La parella discutí al seu pis del carrer Aragó i l’home, segons el relat d’ella, l’agafà fortament pels cabells i l’arrossegà. Després li torçà una mà i la colpejà en diferents parts, mentre la insultava i vexava.
Quan la víctima es va posar en contacte amb els agents del quarter de Sant Ferran presentava lesions i un fort mal de cap. El seu estat anímic era preocupant.
La dona explicà als funcionaris que no era la primera vegada que rebia una pallissa de qui ara era el seu espòs, però va afegir que mai no l’havia denunciat perquè pensava que ell canviaria.
L’agredida no volgué interposar una denúncia i comunicà al 092 que se n’anava a un hotel, perquè no volia tornar al domicili. Hores després, tanmateix, canvià d’opinió i es presentà al jutjat de guàrdia, on va denunciar el seu marit.
Els policies es van personar a la casa del carrer Aragó i els va obrir la porta l’acusat. Va reconèixer que havien discutit de manera acalorada, però va negar que l’hagués apallissada. No obstant això, a l’habitació es van trobar flocs de cabells arrencats de la cabellera de la dona durant la brega. L’home, un espanyol de 44 anys, va quedar detingut.
Versió per imprimir
Adreça: www.diaridebalears.com/segona.shtml?3460+3+199262
a construir l'Estat Català, un Estat autènticament democràtic, un Estat
amb tots els ets i els uts. Si no som prou vius com per assolir aquesta
fita, voldrà dir que no tenim res a fer. La primera resistència haurà
d'ésser a l'ordenament jurídic espanyol, altrament ens collaran com és
natural. L'Estat és un instrument que no es construeix mitjançant les
urnes espanyoles, car aquestes són eina d'aquell altre Estat al servei
sempre espanyol. No, no és el tot i res, és començar a fer. Construir
el nostre futur honestament. Sí, serà molt dur, i pel camí restaran
potser els millor, fins i tot potser, haurem de dibuixar plànols nous,
menys ambiciosos, potser en serem dos i no quatre, però, per fi serem
lliures La lluita, el compromís, la veritat és l'únic camí.