Dickens va vindre una volta a Chelmsford. Es va estar una estoneta en un cantonet, i en veure que no passava res, afirmà que Chelmsford "era el poble més avorrit d'Anglaterra". I això, fa dos segles, té molt de mèrit. Després d'un temps ací, i sobretot després de l'episodi del dilluns a la nit, he de dir que discrepe profundament de l'opinió de Dickens. Almenys ací, a la meua residència, que no sé quin nom té -no com la Carme, que ha rebatejat la seua residència de Tolosa un parell de vegades, per raons freudianes-, però que jo anomene la Vil·la del Pingüí. I dilluns a la nit vam tindre festa grossa. Els convidats? Tota la residència. I va vindre de poc que no s'apuntara la policia local -que, no ens enganyem, ja s´ha autoconvidat algunes vegades, a les festes de la vil·la del Pingüí-.Quin haja seguit alguna volta el bloc, o qui em conega en persona, sabrà com valore el plaer de dormir, i com defense fins a la mort les meues hores de son. Doncs imagineu el meu estupor quan dilluns passat, pels volts de les 3 i mitja de la matinada (a les 3.27 a.m., si em pose britànica), uns energúmens em despertaren a crits. Al principi crec que cantaven algun himne futbolístic -podria ser que no, no hi entenc massa, de la lliga anglesa-. I els sentia com si estigueren a la meua habitació. Després, des de l'aparcament -que és on dóna la meua finestra-, un altre neandertal contestava. A aquelles hores i amb l'interruptor lingüístic apagat, vaig trigar encara uns minuts a ser capaç d'entendre alguna cosa. I quan ho vaig aconseguir, vaig sentir les paraules "absenta", i "baixa de la finestra abans no et mates" ben a prop de la meua orella. !Home! Però si eren els meus xics preferits, les tres perletes de Chelmsford, els tres reis mags de la vil·la del pingüí que no es mengen un rosco, carregats amb porros, alcohol i absenta per a tots: Els Tres Veïns de Dalt!!
A partir d'aquell moment tenia dues opcions: intentar tornar a adormir-me, entre aquells crits que despertaven els éssers d'ultratomba, o agafar una bossa de crispetes, una birra, i asseure'm a la finestra a veure l'espectacle. Amb un poc de sort encara acabaven matant-se els uns als altres.
La perleta de dalt, el gendre que totes les mares voldrien -i totes les dones desitjarien com a amant, mhh...-, baixà finalment a l'aparcament, a esbatussar-se contra un tio amb pereta i jersei a ratlles que molt probablement competiria amb ell d'ací a uns anys pel Nobel de Filosofia. Entre tant, intentava escoltar, atenta, què deien: però el dialecte d'Essex em resulta encara complicat, sobretot si el parlant s'embarbussa amb la llengua per raons etíl·liques.
Al cap d'una estona, la meitat de la residència havia baixat a mirar el pressing catch en directe, i l'altra meitat s'estava posant les monges al microones, per a vore-ho tot des de la finestra i no passar fred. Entre els assistents al combat es veia un japonès surrealista que semblava que li hagueren acabat de donar corda i tinguera molls als peus, perquè no parava de saltar. Els contrincants, a banda i banda, s'espitjaven, fent-se els gallets, per decidir qui dels dos era el cap de la tribu. Sí, sí. "Dime de lo que presumes,....".
En tot aquest temps -uns quaranta minuts degué durar l'espectacle- la policia, que té la caserna al costadet al costadet de la facultat, no es va apropar ni per error. Tantes alarmes de foc, tantes alarmes de foc, i les alarmes d'alcohol no les tenen posades... i mira que l'alcohol és inflamable... Finalment no va passar res. Tothom a sa casa i, aparentment, l'absenta en la de tots.
A partir d'aquell moment tenia dues opcions: intentar tornar a adormir-me, entre aquells crits que despertaven els éssers d'ultratomba, o agafar una bossa de crispetes, una birra, i asseure'm a la finestra a veure l'espectacle. Amb un poc de sort encara acabaven matant-se els uns als altres.
La perleta de dalt, el gendre que totes les mares voldrien -i totes les dones desitjarien com a amant, mhh...-, baixà finalment a l'aparcament, a esbatussar-se contra un tio amb pereta i jersei a ratlles que molt probablement competiria amb ell d'ací a uns anys pel Nobel de Filosofia. Entre tant, intentava escoltar, atenta, què deien: però el dialecte d'Essex em resulta encara complicat, sobretot si el parlant s'embarbussa amb la llengua per raons etíl·liques.
Al cap d'una estona, la meitat de la residència havia baixat a mirar el pressing catch en directe, i l'altra meitat s'estava posant les monges al microones, per a vore-ho tot des de la finestra i no passar fred. Entre els assistents al combat es veia un japonès surrealista que semblava que li hagueren acabat de donar corda i tinguera molls als peus, perquè no parava de saltar. Els contrincants, a banda i banda, s'espitjaven, fent-se els gallets, per decidir qui dels dos era el cap de la tribu. Sí, sí. "Dime de lo que presumes,....".
En tot aquest temps -uns quaranta minuts degué durar l'espectacle- la policia, que té la caserna al costadet al costadet de la facultat, no es va apropar ni per error. Tantes alarmes de foc, tantes alarmes de foc, i les alarmes d'alcohol no les tenen posades... i mira que l'alcohol és inflamable... Finalment no va passar res. Tothom a sa casa i, aparentment, l'absenta en la de tots.
