Maleïda sigui la mort; la meva, la teva, qualsevol, totes.Maleïts siguin els absurds que acumules, la remor que multipliques.
Maleïda aquesta absència pressentida que desfà els ponts i buida els rius.
Maleït aquest hospital que t’acull i tanca el mons, els noms, els dies, les finestres.
Que s’encenguin els llums que tanquen les finestres i aleshores despullin els objectes de les seves disfresses, que les coses esdevinguin el que son, coses, i les llàgrimes intentin donar-nos un sentit impossible.
Ara, ell temps se’ns trenca com el vidre glaçat del gel que et precedeix. Maleïda siguis.
Crec que amb la mort, que actua totalment indiferent a nosaltres, als sentiments, al buit, a la fredor que ens amara, només tenim una poqueta cosa a fer. Omplir-ho tot dels records, els silencis i els buits i les llàgrimes. Saber que tenim la capacitat d'aturar la mort fora de nosaltres, dins de tot, encara viu aquella persona estimada. Una abraçada.
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
