Aquest és l'article que avui he publicat a El Punt en el meu Diari de Campanya. L'escrit està dedicat a intentar esbrinar quina serà l'estratègia post electoral de CiU. Sembla difícil que governi a Madrid estant a l'oposició a Catalunya.
Dia 8. Fa temps que en Josep Antoni Duran i Lleida diu que no vol ser ministre. Discutible. Potser el que vol dir és que no li'n deixaran ser. Probable. Es fa molt difícil veure ministres convergents a Madrid amb el PSC governant Catalunya. És antinatural. És antiestètic. Diria que quasi irrisori. Els convergents deuen saber des de l'endemà que Montilla va ser President que o Zapatero és Pinotxo o que els socialistes catalans bé són capaços de desobeir Ferraz quan el que s'hi juguen són els interessos personals i els de partit. Tenir grup propi a Madrid és una collonada, governar la Generalitat és una altra cosa. CiU necessitava vendre a l'electorat que pot influir a Madrid més que mai, amagant la contradicció que com més fes per Catalunya des de la capital de l'Estat més estaria afavorint Montilla. Era un argument per mobilitzar els votants que, de resultes de les enquestes, ja es veu que no serveix per gaire res. Així, doncs, i amb qualsevol excusa, els convergents varien el rumb del seu discurs, i d'estar torejant a la plaça passen a dir que els toros els veuran des de la barrera. No volen ni esquitxar-se de sang ni rebre cornades. ZP els ho ha posat fàcil: el debat a dos, tot ignorant Convergència, i sobretot les declaracions que prefereix una aliança amb IC i Izquierda Unida, els ha servit en safata els motius per dir que d'aquesta aigua no en beuran. En beurien si governés Rajoy? Que no oblidin el mal de panxa que produeix sovint el que abans en deien canvi d'aigües...
