Fa temps que el vent no porta respostes i no trigarà en arribar el jorn que no porti ni tant sols preguntes.
Es desfan els núvols i malgrat tot segueix caient alguna gota despistada que mulla les vostres esquenes.
Es fa de nit, la darrera llum de la darrera finestra es tanca. Una turista observa aquesta abraçada eterna i vosaltres, companys de pedra eterna només deixeu d’acariciar-vos amb la mirada quan ella insisteix en preguntar als vianants que nassos significa el monument. Una dona, gran, (ens fem grans) es gira pacient i explica amb tendresa i ràbia continguda el passat i el present. No oblida detalls, no oblida. La violència dels fets, la unitat de la lluita, la violència jurídica que fa que els assassins passegin lliures i la unitat en l’oblit que alguns semblen imposar-se.
Mentre parla vehement el seu fill que acaba d’arribar amb una pilota la mira amb tots els sentits segrestats pel joc i li pren la ma amb força.
Finalment un tercer vianant que recomana als turistes una pel·lícula on podran conèixer els fets. Ells apunten el nom i disparen el flaixos. El cine interpreta la història. I la història interpreta el fets.
Bufa el vent en el marbre fred de les absències, bufa un vent que no porta respostes.
Hi ha qui quan ensenya -als turistes o amics defora- Madrid, i Atocha concretament, es queda en el petits carrers interiors que conformen la zona de "Huertas", la Plaza Santa Ana, la Plaza de Santo Domingo etc...
Però poca gent s'atura a explicar que va passar allà mateix, al mateix carrer Atocha, al número 55... i el per què del monument... el per què del "Abrazo" de Genovés com un tros de memòria viva a la plaza de Antón Martín...
Ens fem grans, dius, i jo que no em sento gaire gran (menys del que en sóc) si que sento que me'n vaig fent... mica en mica, però com més gran em faig em sembla tenir menys respostes per a aquest a mena de coses. Potser en tinc algunes més de petites... interiors... d'àmbit personal i particular... però d'aquestes... cada cop en tenim menys. Potser ens hem d'entossudir a buscar-les, però a vegades ja em sembla que no... i no pas perquè no n'hi hagi, sinó perquè tots plegats som incapaços de trobar-les.
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
Fa temps que el vent no porta respostes i no trigarà en arribar el jorn que no porti ni tant sols preguntes.
Hi ha qui quan ensenya -als turistes o amics defora- Madrid, i Atocha concretament, es queda en el petits carrers interiors que conformen la zona de "Huertas", la Plaza Santa Ana, la Plaza de Santo Domingo etc...
Però poca gent s'atura a explicar que va passar allà mateix, al mateix carrer Atocha, al número 55... i el per què del monument... el per què del "Abrazo" de Genovés com un tros de memòria viva a la plaza de Antón Martín...
Jo ja fa temps que quan faig de cicerone per les entranyes de "l'eppaña cañí" no deixo mai de mostrar i explicar aquest monument que ens recorda que -més enllà de tòpics i prejudicis- també hi va haver un altre Madriz... Solidari.
Salut.