L'article del meu Diari de Campanya a El Punt està dedicat al duel que van mantenir José Luís Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy dilluns a Televisió Espanyola. Més que parlar de guanyadors i derrotats, l'escrit fa referència a la falta de dades contrastables que van fer servir un i altre.
Aquest cop Wyatt Earp i Doc Holliday no estaven de la mateixa banda. L'Acadèmia de la Televisió (que pocs il·lustrats tenim amb tantes acadèmies com hi ha...) els va enfrontar. Quan Campo Vidal va fer que se saludessin davant de les càmeres vaig pensar que baixaria del sostre un micròfon Sennheiser com el dels combats de boxa: «A l'esquerra, amb corbata blava, Zapatero, José Luis, àlies ZP; a la dreta, amb corbata vermella, Rajoy, Mariano, cap sobrenom conegut.» Decepció. Micròfons de corbata.
El millor del debat va ser l'entusiasme que hi van posar els periodistes de Televisió Espanyola, que anaven fent comptes enrere que no quadraven amb el senyal televisiu. Déjà vu. Semblaven unes campanades de cap d'any retransmeses per Carmen Sevilla. No n'encertaven ni una.
Qui va guanyar el debat? No importa. Retòrica per a convençuts. Res de nou sota els focus. Curiositats: les celles de Zapatero s'assemblen cada cop més a les de Jack Nicholson; Mariano Rajoy no sap què és un bonobús i cap dels dos sap fer una presentació en Power Point. Cap dels dos tenia interès a mostrar amb claredat les dades que exposaven i que eren contradictòries. Socialistes i populars tenien gràfiques divergents dels mateixos temes. Campo Vidal no es va cansar de repetir que som a l'era de la informació; doncs ja la podrien haver donat bé! Si s'hagués projectat un Power Point comparant les dades d'un i l'altre el debat hauria estat més rigorós i hauríem sabut, o intuït, qui mentia.
Aquestes coses de les estadístiques són especials per a dir els coses a mitges.
Algunes gràfiques per exemple en habitatge.
el PP mostrava una cosa que podria ser certa, que a Madrid s'han construït més pisos -no em va quedar clar si públics o què- que a Catalunya i a Andalusia per separat. I no és d'estranyar perquè a Madrid el lobby de la construcció és descarat (recordem els trànsfugues que bgen untats van facilitar el govern del PP a Madrid) i que menys que fer pisos públics.
El PSOE mostrava una gràfica que no deu ser falsa. El % d'increment dels preus dels pisos respecte l'any anterior va arribar a un màxim històric del 8% amb el PP, mentre que en l'actualitat és del 4%.
Això no deu ser fals. Mentida és dir que els preus dels pisos han baixat. No cal ser un doctor en astronomia per veure que el preu de l'habitatge puja cada any -com el transport públic, les taxes universitàries, els aliments- per damunt de l'IPC. Puja tot per damunt de l'IPC -que és una mena de mitjana-, tret dels sous.
Vet aquí la pèrdua de poder adquisitiu dels i les treballadores dels Països Catalans (i dels treballadors d'Espanya). I per això s'incrementa la pobresa segons els informes de Càritas diocesana i altres gens sospitosos de ser d'esquerres i independentistes.