ERC pacta amb el PSC. CiU pacta amb el PSC i el PP
ERC acusa a CiU de vendre el país. CiU acusa ERC de vendre el país. Els dos s'acusen de les mateixes coses perquè fan coses molt semblants, tot i que cadascun només reconeix les que fa l'altre i no veu les pròpies accions.
ERC acusa a CiU de vendre el país. CiU acusa ERC de vendre el país. Els dos s'acusen de les mateixes coses perquè fan coses molt semblants, tot i que cadascun només reconeix les que fa l'altre i no veu les pròpies accions.
(CONTINUA)
CiU vol que el PSOE l'ajudi a arribar a governar a Catalunya. ERC es manté al govern a Catalunya amb el PSC.
CiU diu que ERC s'ha venut el país als socialistes, però també voldria la sociovergència. ERC demana que CiU es manifesti a favor de l'autodeterminació si vol la presidència per a Mas, però no demana el mateix a Montilla i al PSC per continuar donant-li el mateix suport. A tots dos, qualsevol pacte amb els socialistes els sembla una traïció, tret que siguin ells mateixos els que hi pactin.
CiU pacta amb el PSOE l'Estatut a darrera hora i acusa els d'ERC d'haver-se conformat molt abans. ERC va acusar CiU de rendir-se massa aviat i de trair el país, però va continuar formant govern amb el PSC tot i que era el primer que s'havia conformat amb un Estatut molt pitjor de bones a primeres.
ERC es pensen ser els únics catalanistes de veritat i creuen que salvaran el país. CiU es pensen ser els únics catalanistes de veritat i creuen que salvaran el país. Tots dos justifiquen d'aquesta manera el seu desfici per a ocupar el poder i desplaçar-ne totalment l'altre.
Els dirigents de CiU han fomentat que les seves bases odiïn ERC. Els dirigents d'ERC han fomentat que els seus simpatitzants odiïn CiU. Tots dos s'odien per raons estúpides, ho justifiquen amb arguments simples, sense els matissos propis de la complexitat de la política, idees de blanc i negre. Curiosament, les acusacions resulten absolutament intercanviables.
CiU ens presenta un discurs polìtic pla, sectari, simple i trampós. ERC ens presenta un discurs polític pla, sectari, simple i trampós.
CiU és incapaç de donar suport o participar en iniciatives transversals sobiranistes si hi pot haver alguna crítica a la seva política. ERC tampoc no accepta cap debat al si del sobiranisme que no sigui laudatori per les seves sigles.
CiU no fomenta un diàleg tranquil i constructiu entre nacionalistes catalans. ERC tampoc no vol ni sentir-ne parlar.
Ni CiU ni ERC entenen un creixement del sobiranisme que no passi pel seu partit o el beneficiï electoralment. Tots dos confonen deliberadament els seus interessos de partit amb el bé del país.
CiU practica el "amb mi o contra meu" amb la societat civil, i actua amb sectarisme en les entitats i organitzacions socials, polítiques i culturals, i les divideix i polaritza políticament. Tan aviat com arriba al poder, intenta omplir les direccions de les entitats més importants de fidels partidaris seus, independentment que siguin uns inútils, i arraconen qualsevol que no tingui el carnet a la boca. ERC fa exactament al mateix. L'única diferència són les sigles que apareixen al carnet pessigat entre les dents. Entre tots dos, contribueixen a l'empobriment del teixit associatiu català.
CiU fa el mateix amb les subvencions a entitats. ERC fa el mateix amb les subvencions a entitats. Sectarisme pur. Contrapartides inconfessables.
Després de les eleccions, ERC s'hi posarà bé per a donar suport a Zapatero a canvi de mantenir-se al poder a Catalunya i perquè el PSOE no pacti amb CiU, i CiU s'hi posarà bé per a donar suport a Zapatero a canvi d'arribar al poder a Catalunya i perquè el PSOE no pacti amb ERC. Cap dels dos ni exigirà ni obtindrà res realment important per a Catalunya a canvi del seu suport. I mentre això passi, ERC donarà la culpa agrament a CiU i CiU donarà la culpa agrament a ERC, i els tots dos evitaran parlar malament del PSOE... mentre tinguin esperances de pactar-hi algun dia.
CiU i ERC es disputen com a bèsties per cada pessic del petit pastís del vot nacionalista. Ni CiU ni ERC se n'adonen que el que haurien de fer és treballar per a fer més gran el pastís, amb honestedat, generositat i intel·ligència. Ni CiU ni ERC se n'adonen. Ni a CiU ni a ERC els importa. Cap dels dos es comporta amb honestedat, ni amb generositat ni amb intel·ligència.
Convergència (mai Unió, mai!) i ERC són les formacions que sento més properes a les meves idees. Per això els exigeixo més i sóc especialment crític amb els seus actes, justament perquè són dels qui més espero.
CiU diu que ERC s'ha venut el país als socialistes, però també voldria la sociovergència. ERC demana que CiU es manifesti a favor de l'autodeterminació si vol la presidència per a Mas, però no demana el mateix a Montilla i al PSC per continuar donant-li el mateix suport. A tots dos, qualsevol pacte amb els socialistes els sembla una traïció, tret que siguin ells mateixos els que hi pactin.
CiU pacta amb el PSOE l'Estatut a darrera hora i acusa els d'ERC d'haver-se conformat molt abans. ERC va acusar CiU de rendir-se massa aviat i de trair el país, però va continuar formant govern amb el PSC tot i que era el primer que s'havia conformat amb un Estatut molt pitjor de bones a primeres.
ERC es pensen ser els únics catalanistes de veritat i creuen que salvaran el país. CiU es pensen ser els únics catalanistes de veritat i creuen que salvaran el país. Tots dos justifiquen d'aquesta manera el seu desfici per a ocupar el poder i desplaçar-ne totalment l'altre.
Els dirigents de CiU han fomentat que les seves bases odiïn ERC. Els dirigents d'ERC han fomentat que els seus simpatitzants odiïn CiU. Tots dos s'odien per raons estúpides, ho justifiquen amb arguments simples, sense els matissos propis de la complexitat de la política, idees de blanc i negre. Curiosament, les acusacions resulten absolutament intercanviables.
CiU ens presenta un discurs polìtic pla, sectari, simple i trampós. ERC ens presenta un discurs polític pla, sectari, simple i trampós.
CiU és incapaç de donar suport o participar en iniciatives transversals sobiranistes si hi pot haver alguna crítica a la seva política. ERC tampoc no accepta cap debat al si del sobiranisme que no sigui laudatori per les seves sigles.
CiU no fomenta un diàleg tranquil i constructiu entre nacionalistes catalans. ERC tampoc no vol ni sentir-ne parlar.
Ni CiU ni ERC entenen un creixement del sobiranisme que no passi pel seu partit o el beneficiï electoralment. Tots dos confonen deliberadament els seus interessos de partit amb el bé del país.
CiU practica el "amb mi o contra meu" amb la societat civil, i actua amb sectarisme en les entitats i organitzacions socials, polítiques i culturals, i les divideix i polaritza políticament. Tan aviat com arriba al poder, intenta omplir les direccions de les entitats més importants de fidels partidaris seus, independentment que siguin uns inútils, i arraconen qualsevol que no tingui el carnet a la boca. ERC fa exactament al mateix. L'única diferència són les sigles que apareixen al carnet pessigat entre les dents. Entre tots dos, contribueixen a l'empobriment del teixit associatiu català.
CiU fa el mateix amb les subvencions a entitats. ERC fa el mateix amb les subvencions a entitats. Sectarisme pur. Contrapartides inconfessables.
Després de les eleccions, ERC s'hi posarà bé per a donar suport a Zapatero a canvi de mantenir-se al poder a Catalunya i perquè el PSOE no pacti amb CiU, i CiU s'hi posarà bé per a donar suport a Zapatero a canvi d'arribar al poder a Catalunya i perquè el PSOE no pacti amb ERC. Cap dels dos ni exigirà ni obtindrà res realment important per a Catalunya a canvi del seu suport. I mentre això passi, ERC donarà la culpa agrament a CiU i CiU donarà la culpa agrament a ERC, i els tots dos evitaran parlar malament del PSOE... mentre tinguin esperances de pactar-hi algun dia.
CiU i ERC es disputen com a bèsties per cada pessic del petit pastís del vot nacionalista. Ni CiU ni ERC se n'adonen que el que haurien de fer és treballar per a fer més gran el pastís, amb honestedat, generositat i intel·ligència. Ni CiU ni ERC se n'adonen. Ni a CiU ni a ERC els importa. Cap dels dos es comporta amb honestedat, ni amb generositat ni amb intel·ligència.
Convergència (mai Unió, mai!) i ERC són les formacions que sento més properes a les meves idees. Per això els exigeixo més i sóc especialment crític amb els seus actes, justament perquè són dels qui més espero.
wedding shoes
manolo blahnik wedding
blahnik manolo
jimmy choo shoes
christian louboutin shoes
yves saint laurent shoes
Alexander McQueen shoes
giuseppe zanotti shoes
ferragamo shoes
chanel shoes
christian dior shoes
tory burch shoes
lanvin shoes
cesare paciotti shoes
Wow, I just want to
say that this work that you are doing right now is truly amazing and
inspirational to say the least. Thank you for it all I really do appreciate
it my friend.
Com a gracieta està ve però també es pot fer el mateix amb diferencies substancials. Primer ERC és independentista CiU no , ERC defensa un projecta nacional nou construint una majoria social per aconseguir l’independència amb els que ja hi eren i els que han vingut, no un model frontista com el del CiU, que viu d’enfrontar-se amb els socialistes, més semblant el país basc.
No tinc cap dubta que si un dia CiU vol anar mes lluny s’entendrà amb ERC, però cal integrar també suport social del que representa els socialistes.
Crec que és la diferencia entre ser nacionalista o independentista, segur que el camí d’Esquerra és molt més complicat i difícil, d’explicar també, però val la pena.
Sí, volia ser una gracieta amb certa mala llet. I és completament cert que també hi ha altres veritats que no dic en aquesta nota, com les que tu em dius i comparteixo plenament. Però el que em preocupa és que, més o menys graciós, i acceptant que no és tota la veritat, ni tu et pares a desmentir com a fals el que escric en aquest post. I per a mi aquestes semblances són tan greus com perquè les posteriors diferències no tinguin ni importància ni transcendència, perquè són només dos punts de vista des dels que observar el desastre i la derrota col·lectius per manca de lideratges i projectes mitjanament creïbles.
Sí. També hi ha diferències. Per això sóc molt més proper a Esquerra que a Convergència (d'Unió no en vull ni sentir parlar).
Fins i tot et diré que entenc perfectament i em sembla molt bé que Esquerra formi el Tripartit. No m'escandalitza que pacti amb el PSC ni que Montilla sigui president. No em sap greu que CiU estiguin a l'oposició. És més, crec que entenc els motius de fer el tripartit, i sé que amb posicions puristes només et desfogues i quedes bé amb familiars i amics, però no s'avança. I et diré encara més, què carai, m'agrada el tripartit i m'agrada com s'està arrossegant el PSC cap a posicions impensables fa uns quants anys.
El que em molesta és que aquesta estratègia es defensi amb arguments banals i simples, la majoria de les vegades estúpidament parcials. Si l'Estatut acaba en fracàs, Esquerra huria de reconèixer que també els seus socis van fallar, i no carregar els neulers només a l'oposició com a distractori per a mantenir un tranquil i assossegat matrimoni amb el PSC, el primer que va posar les banyes. I després explicar els motius reals pels que manté, i ara reedita, el tripartit, i no passant les culpes a un altre. Si Esquerra pacta amb el PSC, els de CiU no els han de qualificar de traïdors, perquè ells també juguen les cartes de possibilisme, i tampoc no els ho retrec, i fins i tot la van errar al donar ales a l'Aznar, perquè a la segona legislatura del PP va aparèixer la bèstia creofeixista que encara ara ens emprenya a tothora des del carrer Génova i la COPE, per citar dos punts d'iradiació... El que m'emprenya és aquesta carrera de postures forçades per a veure qui salva més la cara de nacionalista o independentista i per a fer quedar malament l'altre. L'epissodi de després de la calçotada d'ara fa un any, o les acusacions de Convergència i Unió de traïdoria contra Esquerra... o els constants reptes mutus, sempre paraules buides, simples posicions estètiques. Com deia, acusacions intercanviables.
I no em fa emprenyar que dos partits s'esbatussin, que també se m'enfot, sinó que acaben malbaratant el crèdit polític i l'atractiu popular de les posicions diem-ne que properes al sobiranisme, i no amplien les bases de suport popular cap al sobiranisme perquè no deixen espais de transversalitat, i ofeguen o ignoren qualsevol iniciativa que no sigui prou partidista. Amb el seu sectarisme i maniobres partidistes, amb les seves declaracions de preescolars, (tu més, mira que tu; botifler, botifler el teu pare; traïdor, això tu...), estan banalitzant el catalanisme, sobiranisme, independentisme, digues-li com vulguis, i el que hauria de ser un àmbit ideològic seriós i ampli, transversal amb varietat de matisos, esdevé un producte de consum polític, una pura eina de màrqueting electoral, una arma per fotre's pel cap, o la paret contra el que els dos rivals juguen a veure qui pixa més alt.
Crec que ambdós partits s'excedeixen amb el seu partidisme, abusen d'arguments propis de tanoques, estan massa obsessionats pel poder i s'equivoquen al no mantenir una certa complicitat, o com a mínim un cert respecte entre ells. I no tinc ganes de ser complaent ni amb els uns ni amb els altres. I prefereixo denunciar totes les misèries en què coincideixen que les grans diferències que també els distingeixen, perquè així em desfogo del que em fa emprenyar, i perquè aquestes misèries poden fer que, al final, les diferències ja no tinguin la mínima importància perquè parlarem només de projectes inviables definitivament a base se suïcidar-se una mica cada dia.
Glasgow Web Design
Seo Orlando
Lamentablement, crec que els glops més amargants encara ens els faran beure després de les eleccions, en el procés d'investidura. La negociació a la baixa (baixa de tota la roba interior que calgui fins als turmells) que protagonitzaran els dos partits pot ser el ridícul emblemàtic de tota de la història dels nacionalismes de resistència. Donaran suport al PSOE per interessos de partit, i això vol dir ser molt poc exigents pel que fa als interssos de país.
Web Design London