albert.torrents |
dimarts, 26 de febrer de 2008 | 16:25h
Passejo per un Madrid saturat d’oci. Privilegis de treballador públic afavorit per la carambola d’acabar tenint un amic com a jefe. M’escapo dos dies a la capital de l’imperi per poder visitar els picassos que Picasso volia propis i que fugint del mercat han acabat presoners en el mercat dels museus (i d’uns quants Modigliani que la baronessa ens deixa veure, previ pagament)
Catorze hores de museus....
Aquest mal hàbit m’ha permès records impagables com el d’escoltar en ple parc de Vigeland a Oslo un turista resumint l’esforç tràgic de l’autor en comunicar l’evolució de les edats de l’home i la dignificació de la bellesa de la vellesa en un : “es igualito que el valle de los caidos” o acabar aprenent, a cops de colze, que els japonesos surten de viatge amb un entrenament especial que els permet estar sempre en mig de qualsevol pas físic circulant sempre en direcció contraria a la teva d’una manera tant hàbilment combinada que impedeix qualsevol intent d’avançament so pena de patir un, educat, copet on calgui.
M’adono que la nit m’ha caigut al damunt i que Lavapies de matinada no és ni fosc ni clar. Al meu davant, a uns quinze metres una figura s’ajup i pren alguna cosa del terra. Quan arriba a la meva alçada obre una boca enorme, amb unes dents blanques enormes i es cruspeix d’una queixalada un pastis, immens, de xocolata. Em somriu i cluca l’ull. Estem sols en un Madrid que aviat despertarà.
Quatre passes més endavant descobreixo perquè el desconegut s’havia ajupit. Una capsa de pastissos de marca americana mig aixafats que algú ha llençat apareix sota els meus peus. M’aturo clavat a la vorera i giro el coll molt poc a poc, el desconegut, carrer avall s’ha girat i amb el polze aixecat em somriu.
foto Albert Torrents (si, si, esta moguda... jo també ho estava...)
Catorze hores de museus....
Aquest mal hàbit m’ha permès records impagables com el d’escoltar en ple parc de Vigeland a Oslo un turista resumint l’esforç tràgic de l’autor en comunicar l’evolució de les edats de l’home i la dignificació de la bellesa de la vellesa en un : “es igualito que el valle de los caidos” o acabar aprenent, a cops de colze, que els japonesos surten de viatge amb un entrenament especial que els permet estar sempre en mig de qualsevol pas físic circulant sempre en direcció contraria a la teva d’una manera tant hàbilment combinada que impedeix qualsevol intent d’avançament so pena de patir un, educat, copet on calgui.
M’adono que la nit m’ha caigut al damunt i que Lavapies de matinada no és ni fosc ni clar. Al meu davant, a uns quinze metres una figura s’ajup i pren alguna cosa del terra. Quan arriba a la meva alçada obre una boca enorme, amb unes dents blanques enormes i es cruspeix d’una queixalada un pastis, immens, de xocolata. Em somriu i cluca l’ull. Estem sols en un Madrid que aviat despertarà.
Quatre passes més endavant descobreixo perquè el desconegut s’havia ajupit. Una capsa de pastissos de marca americana mig aixafats que algú ha llençat apareix sota els meus peus. M’aturo clavat a la vorera i giro el coll molt poc a poc, el desconegut, carrer avall s’ha girat i amb el polze aixecat em somriu.
foto Albert Torrents (si, si, esta moguda... jo també ho estava...)
Tanmateix, en alguns moments, l'art també ajuda a relaxar-se. Jo diria més, potser ens ajuda a viure (no en el sentit crematístic, sinó en el sentit espiritual). POTSER.