A les 9.33 arriba a l'andana un tren inesperat. Tan acomodades com podiem en els bancs de ferro gelat, observarem atonites com s'obrien les portes del tren. Haviem quedat amb un parell d'amigues en el tren de les 9.43, pero al monitor de l'estacio no apareixia cap tren amb aquesta nomenclatura. Nomes el tren de les 9.33. I com Anglaterra es el pais de la puntualitat per excel.lencia, pujarem d'esma, per precaucio, tement un exces de puntualitat britanica. I a la recerca de les companyes ens aventurarem a creuar tots els vagons, i jo com a cap d'aquella improvisada expedicio, renegant a mitja veu, que l'equivalent britanic deu ser atronador.Rebufant i maleint, passant per un dels vagons, ens sobta una veu que ens crida discretament.
- Catalani?
Els renecs pararen de colp, i ens girarem per veure d'on havia vingut la veu. Un angles de mitjana edat, amb cara de bona persona, acompanyat d'un centre de roses precios i una ampolla de cava car ens va fer el gest de convidar-nos a asseure'ns. Com vaig suposar que entendria el catala, li vaig explicar planerament el nostre problema. Ens haviem equivocat, definitivament. I una volta decidit que no podiem fer res, seierem amb ell per a conversar. Ens pregunta d'on erem, i li responguerem amb una rafega de preguntes: com, qui, quan i perque.
Tenia una casa a Begu, a l'Emporda, i de tota la peninsula, Catalunya era el seu lloc preferit. Parlarem de Catalunya, de Valencia i de l'atzar que ens havia portat a nosaltres a agafar aquell tren de les 9.33. No vaig poder evitar una ullada furtiva a les flors i el cava. En pocs segons em vaig imaginar una escena casolana, on l'home arribava a casa, felicitava la dona pel seu aniversari, o per alguna celebracio, i en pocs segons completaven l'ofrena amb el ritus a la vida.
Pero la meua indiscrecio va tindre una resposta contraria al que m'havia imaginat. Feia un any havia mort el seu millor amic, de Colchester, i anava al cementeri a celebrar que encara el recordaven, a deixar-li unes flors i regar la seua tomba amb cava.
Ens acomiadarem en la mateixa estacio. Vaig tindre l'esma i els reflexos de preguntar-li en nom: Adrian. Despres de tot, ja no em va saber tan greu haver agafat un tren que no tocava.
- Catalani?
Els renecs pararen de colp, i ens girarem per veure d'on havia vingut la veu. Un angles de mitjana edat, amb cara de bona persona, acompanyat d'un centre de roses precios i una ampolla de cava car ens va fer el gest de convidar-nos a asseure'ns. Com vaig suposar que entendria el catala, li vaig explicar planerament el nostre problema. Ens haviem equivocat, definitivament. I una volta decidit que no podiem fer res, seierem amb ell per a conversar. Ens pregunta d'on erem, i li responguerem amb una rafega de preguntes: com, qui, quan i perque.
Tenia una casa a Begu, a l'Emporda, i de tota la peninsula, Catalunya era el seu lloc preferit. Parlarem de Catalunya, de Valencia i de l'atzar que ens havia portat a nosaltres a agafar aquell tren de les 9.33. No vaig poder evitar una ullada furtiva a les flors i el cava. En pocs segons em vaig imaginar una escena casolana, on l'home arribava a casa, felicitava la dona pel seu aniversari, o per alguna celebracio, i en pocs segons completaven l'ofrena amb el ritus a la vida.
Pero la meua indiscrecio va tindre una resposta contraria al que m'havia imaginat. Feia un any havia mort el seu millor amic, de Colchester, i anava al cementeri a celebrar que encara el recordaven, a deixar-li unes flors i regar la seua tomba amb cava.
Ens acomiadarem en la mateixa estacio. Vaig tindre l'esma i els reflexos de preguntar-li en nom: Adrian. Despres de tot, ja no em va saber tan greu haver agafat un tren que no tocava.
bueno, a una mala nos vemos el jueves en la reunión, ya diremos hora. un besito!