El vaig conèixer quan impulsava projecte de Museu d' Art Contemporani dels Països Catalans de Banyoles...Semrpe m' ha acompanyat.
PALAU I FABRE, LA POLPA DEL FRUIT
Josep Palau i Fabre, un autèntica homenot, menyspreat estúpidament per la Generalitat- li varen encarregar la traducció d’ un francès feixista, Claudel, ell que era un exiliat antifranquista, i que per la persecució espanyola (no solament franquista: les dues Espanyes, als catalans, sempre ens gelen el cor) de la llengua catalana havia d’ editar clandestinament un revista de poesia , i, en canvi (l´encàrrec venia del Centre Dramàtic Nacional, i, per més irrisió, no li varen proposar cap muntatge d’ una obra seva).
Palau i Fabre forma part de la rastellera de grans intel.lectuals, poetes, savis que ens estant deixant, i que encara procedien d’ una Catalunya catalana i republicana, a punt d’ esdevenir una nació com cal. Ells- de Fuster a Brossa, de Corominas a Casals- se’ n van deixant un país que, després de segles de persecució però amb el definitiu intent de genocidi del franquisme- el de Rajoy i el de Bono-, ja es troba en estat de xoc i defensa permanent, definitivament minoritzats i humiliat, expoliat més que mai- pels uns o pels altres, “tanto monta”- i amb un grau de prostració nacional i lingüística que fins i tot ens fa tenir por als més optimistes, entre els que m’ hi compto: per això seguim lluitant.
El “Comiat de Palau i Fabre”, doncs, no ho hauria de ser, sinó un fins sempre. No pot ser un comiat: en ell el poeta ens revela que encara hi ha coses per fer, essències per re-descobrir, perquè són la mateixa realitat que, malgrat tot és aquí i roman immutable, com sempre. Com la dolça polpa de la fruita, que ja és millor degustar que descriure:
Palau i Fabre forma part de la rastellera de grans intel.lectuals, poetes, savis que ens estant deixant, i que encara procedien d’ una Catalunya catalana i republicana, a punt d’ esdevenir una nació com cal. Ells- de Fuster a Brossa, de Corominas a Casals- se’ n van deixant un país que, després de segles de persecució però amb el definitiu intent de genocidi del franquisme- el de Rajoy i el de Bono-, ja es troba en estat de xoc i defensa permanent, definitivament minoritzats i humiliat, expoliat més que mai- pels uns o pels altres, “tanto monta”- i amb un grau de prostració nacional i lingüística que fins i tot ens fa tenir por als més optimistes, entre els que m’ hi compto: per això seguim lluitant.
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més. La tinta m’ empastifa els dits, les venes... -He deixat al paper tota la sang. ¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure La polpa del fruit d’ or sinó en el fruit, La tempesta en la sang sinó en la sang, L´arbre i el vent sinó en el vent d’ un arbre? On podré dir la mort sinó en la meva mort, Morint-me?.




