Després de setmanes de només saber d'ella a través del seu company, ahir, finalment, puc parlar amb ella. La trobo molt animada i confiada. M'explica que és una llauna això de la quimioteràpia, però que tret dels dos dies primers, la resta, pot anar fent sinó s'esforça gaire. M'ha agradat parlar amb ella. Sentir-l'hi la veu. La seva empenta, la seva voluntat de passar pàgina el més aviat possible, m'imagino que la calma a ella i també ens calma a nosaltres.
Entre tots, com hem pogut, hem anat desgranant aquesta estupefacció, aquesta perplexitat perquè una cosa com un càncer, que fins ara havia estat un afer tangencial, entri de cop en el teu àmbit més proper i et trobis sense armes per rebre el cop. No conec una persona més sana que ella: no beu, no fuma, menja sa. Practica esport, ioga, és una persona serena, amable, tranquil·la. I amb tot, la malaltia l'ha atrapat quan encara no té ni quaranta anys.
Recordo la tarda que m'ho van dir. No m'ho podria creure. Afortunadament avui en dia, hi ha hagut molts avenços mèdics, però no negaré que aquella de la caputxa i de la dalla, va fer acte de presència. No venia a endur-se res. No ho permetríem, però el seu alè hi era, li sentíem. Després vam quedar a l'intempèrie, com barques la línia de flotació de les quals, hagués desaparegut. Les trivialitats van quedar en això. Problemes que pensàvem immensos quedaren reduïts a res. Vam anar remuntant sabent que l'operació havia anat bé, que els metges eren optimismes amb raó. Que se'n sortiria...
Et fas petit contemplant aquestes dissorts. Sent-ne espectador sense possibiltiat de canviar de canal ni de desfer-te dels números que tens per formar part del circ. No serà la darrera vegada que el cop de mall ens assaltarà, ara ja ho sé. Habitar l'estima, la voluntat de anar fent procurant omplir-te de moltes coses, no pensar que demà et pot passar a tu o algú altre, seguir, sense defallença. Seguir.
la línia de flotació de les quals ha desaparegut. No hi ha millor manera de dir-ho. Som petits. Només que ho oblidem. Ocupa tant d'espai al disc una certesa tan inqüestionable que, si no ho oblidéssim, no viuríem. De tant en tant es fa present , però la vida, per sort, és tan immensa com la mort o més, perquè se'n serveix d'ella per fer més vida. I és la vida que ens enganxa a seguir i seguir, sense defallença, com tu dius.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
la línia de flotació de les quals ha desaparegut. No hi ha millor manera de dir-ho. Som petits. Només que ho oblidem. Ocupa tant d'espai al disc una certesa tan inqüestionable que, si no ho oblidéssim, no viuríem. De tant en tant es fa present , però la vida, per sort, és tan immensa com la mort o més, perquè se'n serveix d'ella per fer més vida. I és la vida que ens enganxa a seguir i seguir, sense defallença, com tu dius.