Fa dies que estic donant voltes a l’escenari post 9 de març. Veig poques
possibilitats de grans canvis a Espanya. Tot plegat en relació a la situació
catalana. Tant si guanya el PSOE, com si ho fa el PP, les coses variaran poc
per nosaltres.
Uns i altres necessiten Catalunya com a motor econòmic d’Espanya, per
això negociaran amb els empresaris les qüestions econòmiques bàsiques que els
hi permetin seguir explotant el nostre esforç de treball i d’inversió.
A casa nostra, deia, les coses no poden anar pitjor. Tant si guanyen uns
o altres, per Catalunya no hi haurà diferències, veurem com el nostre
protagonisme s’esvaeix en un tres i no res, el nostre Estatut, retallat,
seguirà encallat i haurem de tornar a la resistència política nacional.
No veieu clar un pacte PSOE-PP, com a Alemanya? Jo si. Ells poden tenir
diferències en moltes coses, però n’hi ha una que els uneix històricament,
frenar els nacionalismes. Mantenir Espanya unida, defensar el seu nacionalisme,
contra qualsevol intent de segregació.
A l’octubre de 2008 Ibarretxe promourà un referèndum i nosaltres parlem del 2014 com a data per fer-lo. O sigui que, entre 2008 i 2014 no pot existir feblesa espanyola, han de treballar junts per evitar que aquesta falsa unitat de la pàtria se’ls esmunyi com un caramel a la porta d’un col·legi.
El 9 de març, hem de decidir el nostre futur com a catalans i per això
no ens hem de deixar atemorir pels discursos de la por, que ens fan els
candidats del PSC, nosaltres hem d’enfortir la posició catalana, i això
solament ho aconseguirem votant els partits de casa nostra. Com més forts
siguem, més podrem lluitar contra el front PSOE-PP, o PSC-PP, com vulgueu
dir-li.
