Com que el president de la Generalitat és un home de fets i no de paraules, li agradarà saber que és un fet que Kosovo ha declarat la independència, que els Estats Units ja la hi han reconegut i que França i Alemanya voldrien accelerar el consens europeu per al reconeixement. Davant d'aquest fet, les paraules que es puguin dir des de l'Estat espanyol acosten més al ridícul que no pas a la democràcia i al sentit comú. Dir que es tracta d'una independència il·legal d'acord amb la legalitat sèrbia és amagar la realitat amb bajanades. I la realitat és que l'Estat es veu a venir que ara serem catalans i bascos els qui demanarem una consulta autodeterminista. I Kosovo estableix un precedent que els fa de mal pair. I si només fos Kosovo, rai! És que Escòcia i Flandes també són a la cua. És que arreu del món es veu com la cosa més normal que la gent vulgui tenir un estat propi si no se sent ben representada amb el que té. I el que no té sentit és reprimir i retardar la decisió democràtica que ho ha de dilucidar. Sembla, però, que si la legislatura d'Aznar va deixar en l'imaginari col·lectiu la imatge de l'eix del bé i l'eix del mal, ara Zapatero també vol formar part de l'eix del bé al costat de Grècia, Xipre, Romania (tot i que al mapa asseguren que Grècia reconeixerà el nou estat). Lamentablement, l'Estat espanyol no aconseguirà gaire més que una rebequeria de nen petit; serà l'últim a fer el reconeixement i això no els estalviarà que les mirades de tot el món els caiguin al damunt amb suspicàcia. Es preguntaran: “Què amaga Espanya amb tantes reticències?” És l'Espanya grotesca de què parla avui Salvador Cot.

L'altra qüestió que pren protagonisme al segon aniversari del 18-F és la precampanya electoral. Avui Manuel Cuyàs publica a El Punt un article (Dilemes a la Generalitat) en el qual em sento al·ludit. A l'article argumenta una radicalització de la campanya com a conseqüència de la baixa de Duran que jo no veig gaire. Veu nervis a tots els partits, cosa que jo tampoc no percebo, però tant és. El fet és que acaba afirmant: “Qui digui que la campanya és avorrida i incita a l'abstenció és que no té ulls a la cara, perdonin.” Com que no fa gaire vaig escriure que jo ja em plantaria al 10 de març directament, que aquesta campanya no té gaire interès vist el panorama, doncs m'he sentit al·ludit. Com a resposta, em permeto de fer una petita observació: tot allò que descriu Cuyàs fa referència al que pot passar a partir del 10 de març. Per tant, em refermo en la idea que la campanya serà avorridota, que els catalans no hi podrem decidir gran cosa, i que si passa alguna cosa, compta mal. Voldrà dir que uns o altres han fet mans i mànigues per supeditar la política catalana a l'espanyola.

Enmig de tot això, el trist paper del PSC torna a aparèixer. Per no deixar malament el seu candidat Zapatero, són capaços de negar les més grans evidències i de fer els ridículs més espantosos. Es van quedar solets a casa l'1 de desembre; es van quedar solets defensant una ministra que tothom reprovava; i ara aplaudeixen la pífia de Moratinos i Zapatero, que no servirà per res més que per arribar l'últim a la festa. Com diu Raül Romeva, “Toca recordar que Kosova no és Euskadi, ni Catalunya, però toca recordar, també, que Kosova ha arribat al moment en què ha arribat per no comptar amb les estratègies, els marcs, els representants polítics (a Pristina i a Belgrad), els mitjans de comunicació, i el suport internacional que haurien permès una entesa que, potser, hauria pogut evitar un procés unilateral d'independència o que, potser, l'hauria canalitzat per vies no violentes.”

També toca recordar que encara no hem desplegat l'Estatut i ja tenim dades que ens diuen que el 36,4% de la població voldria que Catalunya fos un estat dins d'una Espanya federal. I que si hi sumem el 19,4% que vol un estat independent, com a mínim n'hi ha per començar a preparar un full de ruta. I que a l'octubre Ibarretxe té intenció de fer una consulta democràtica que el govern de Zapatero no permet. Tindrà gaire sentit continuar fent de figurant en aquesta farsa que és la democràcia a l'Estat?

PS: El títol de l'apunt, allò que hi ha entre parèntesis, respon a la proposta d'Alexis Vizcaino.