Ja vaig fer un breu repàs dels principals elements pels quals no votaré CiU [article] i, com em vaig comprometre, segueixo amb els repàs als partits als quals puc votar, però no votaré. Avui li toca al PSC-PSOE. El motiu? Doncs perquè he llegit una entrevista [llegir] al diari AVUI a David Vergara, que a banda de ser Secretari d'Estat d'Economia és un dels candidats del PSC a les eleccions del 9 de març i sona com a possible futur Ministre d'Indústria (en Clos es queda sense feina...).
En primer lloc cal destacar que el Partit dels Socialistes de Catalunya està sotmès al PSOE de Madrid, i ho està per voluntat pròpia, per voluntat política i per compartir projecte amb la resta. El PSC ha tingut diverses ocasions per garantir la seva independència respecte el PSOE, ha tingut grup propi a Madrid, ha estat al marge de la federació, però finalment ha perdut tota identitat pròpia. Els sectors espanyolistes que provenien de la regional catalana del PSOE (Montilla, Corbacho, etc.) han imposat la seva línia sense que els catalanistes moderats i federalistes hagin batallat per evitar-ho. No s'han atrevit a forçar la màquina i només perquè després de molts anys han aterrat als despatxos de Sant Jaume i la Moncloa. Amb les garrofes no s'hi juga, i sembla que amb les poltrones encara menys. Maragall (el tete), Tura, Obiols, Castells i companyia han callat davant la tutela espanyola. Per voluntat d'uns i covardia i servilisme dels altres el PSC és el PSOE a Catalunya, res més. (segueix)
En primer lloc cal destacar que el Partit dels Socialistes de Catalunya està sotmès al PSOE de Madrid, i ho està per voluntat pròpia, per voluntat política i per compartir projecte amb la resta. El PSC ha tingut diverses ocasions per garantir la seva independència respecte el PSOE, ha tingut grup propi a Madrid, ha estat al marge de la federació, però finalment ha perdut tota identitat pròpia. Els sectors espanyolistes que provenien de la regional catalana del PSOE (Montilla, Corbacho, etc.) han imposat la seva línia sense que els catalanistes moderats i federalistes hagin batallat per evitar-ho. No s'han atrevit a forçar la màquina i només perquè després de molts anys han aterrat als despatxos de Sant Jaume i la Moncloa. Amb les garrofes no s'hi juga, i sembla que amb les poltrones encara menys. Maragall (el tete), Tura, Obiols, Castells i companyia han callat davant la tutela espanyola. Per voluntat d'uns i covardia i servilisme dels altres el PSC és el PSOE a Catalunya, res més. (segueix)
En segon lloc cal que fem un repàs de la legislatura per adonar-nos que no ens trobem d'un possible aliat al carrer Nicaragua, sinó que hi tenim a l'enemic, ras i curt. Podriem fer història del PSOE i els seus governs però tornar a parlar dels GAL, la LOHAPA i altres marranades provoca un mal d'estomac innecessari per arribar allà on vull. D'altra banda, els darrers quatre anys donen prou de si per arribar a les mateixes conclusions. Ha estat el PSOE qui ha perseguit l'independentisme basc fins a engarjolar-ne totes les cares públiques en una obsessió malaltíssa del ministre Rubalcaba imposant un estat d'excepció i un aparheid polític inacceptable en un país amb mínimes condicions democràtiques. El PSOE no ha dubtat en perseguir als i les antimonàrquiques d'arreu i portar-los a l'Audienca Nacional, hereva del Tribunal de Orden Público franquista, tot i que Zapatero repeteixi fins a la sacietat que és republicà. Les mentides de ZP respecte l'estatut d'autonomia del Principat i el ribot d'en Guerra [vídeo] o la contrareforma liberal i blavera de l'estatut del País Valencià [article] són mostres del model d'estat que imposa el PSOE.
La política de gènere i sexualitat ha estat marcada pel molt soroll per no res. La reforma del Codi Civil per permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe és una fugida endavant, que malgrat equiparar alguns drets civils, no posa cap solució a la discriminació. La política del govern no ha tendit a lluitar contra la violència de gènere de forma efectiva, recorrent a l'enduriment de penes, una mesura desesperada i populista que mai ha ajudat a combatre problemes d'arrel social. El certificat de disfòria de gènere exigit per poder canviar de sexe és un insult als i les transsexuals, a les quals se'ls exigeix que es declarin malalts per exercir del dret que tota persona té sobre el seu cos i identitat sexual. Covardia i servilisme a l'església, malgrat l'escenificació de les tensions (més buscades per una Conferència Episcopal del PP que pel govern), és el que millor defineix la postura reaccionària vers el dret a l'avortament. La reforma de la llei del divorci és de les poques coses que se salven mínimament, si bé arriba tard, molt tard.
Per maquillar aquesta deficient política i imposar una visió constitucionalista i legalista acrítica ha tirat endavant una nova assignatura, l'educació per a la ciutadania. Aquesta matèria ha donat ales a una dreta rància i bel·ligerant que ha aprofitat l'excés del govern en matèria educativa per atacar qualsevol tipus de formació educativa basada en el respecte. Zapatero no ha buscat fomentar l'educació amb valors de solidaritat, ajuda mútua i llibertat sexual, personal i col·lectiva. Amb educació per a la ciutadania ha buscat adoctrinar als adolescents amb valors extrets i interpretats de la Constitució espanyola, que no és exemple ni de llibertat, ni de democràcia ni de solidaritat.
Quant a política econòmica i fiscal la cosa ha estat un autèntic desastre. En primer lloc el PSOE no ha volgut ni voldrà desplegar l'Estatut en matèria de finançament. No cal que ningú s'esforci en fer-nos creure el contrari. Els d'en Solbes no han volgut publicar les balances fiscals i si pot ser no ho faran mai. El dèficit fiscal fa guanyar eleccions a determinades comunitats autònomes i això és més rendible que ser just i complir la llei. D'altra banda, el PSOE està disposat a aplicar reformes liberals de supressió de determinats impostos com el de patrimoni i successions. Aquesta política fiscal és una trampa doble ja que per una banda es deixa de gravar aquelles rendes que no són fruit del treball sinó de l'acumulació de patrimoni i les grans herències, i d'altra banda són impostos cedits a les comunitats autònomes, minvant més així la seva capacitat l'autofinançament [article]. No esperàvem altra cosa d'un liberal que desconeix què vol dir el socialisme com en Solbes.
En diverses matèries de política social l'actitud del PSC ha estat especialment hipòcrita, sovint de la mà dels socis del tripartit. La llei d'ajuda a les persones dependents envaeix descaradament competències de la Generalitat de Catalunya, el Ministeri d'Habitatge dirigit per la pròpia candidata Chacón lamina permanentment la competència catalana en la matèria, la sanitat continua sense rebre els recursos econòmics suficients malgrat es continua atenent a malalts d'arreu de l'estat. La llista és inacabable.
Com diu un dels lemes de Zapatero: todavia no está todo hecho. Doncs fotem el camp d'Espanya (i França) abans no sigui massa tard!
Ah, i no sóc conver.