Acompanyo al meu fill a un cross que fan a la ciutat dels Sants. Fred sec però suportable, cel entaranyinat, una germació d'atletes de totes les mides i mesures, i l'esport, que, ja s'ha dit molts cops, és una metàfora de la vida.
Hi ha una parada on venen entrepans de butifarra acabada de brassejar. El cuiner porta una barretina. Ho trobo encantador. M'hi estic una bona estona a la vora, notant el caliu dels troncs que hi cremen.
A la categoria del meu nano hi ha uns 150 corredors. Donen la sortida i tots esvalotats intenten guanyar la primera corva en posició favorable, cops de colze, espentes i trepitjades a dojo. Ell, que és un troç de pa, arriba a la primera corva dels últims, potser només hi té deu nanos al darrera. El circuït fa giragonses amunt i avall, i només el veig a estones, però cada cop n'avança uns quants. Quan passa pel meu costat, els del club l'animen tan com poden i ell ens dedica una fugaç mirada més aviat indiferent, i s'esforça en passar-ne un altre.
Remunta i remunta, primer de dos en dos, després ja costa més, i al final acaba el trenta-cinc. El veig a la meta, la carona vermella, els braços a les caderes, el cos primet i fibrat, va fent estiraments i no puc evitar atançar-m'hi amb l'anorak, que no agafi fred. Em diu "Gràcies, pare" tot esbufegant i penso que, ben mirat, ha valgut la pena llevar-se a les sis del mati, deixar l'escalfor del llit i dels braços de l'estimada, i fer cent quilòmetres per ser al seu costat.
Quan marxem, estan corrent el juvenils. Tots son homes, ja, tots s'afaiten i han deixat molt enrera la pubertat. Per alguna raó, m'entristeix pensar que al meu petit li falta ja molt poc per ser com ells, per alçar el vol, i l'envolto amb el braç i ell repenja el cap amb un gest entre cansat i carinyós, i miro d'assaborir intensament d'aquest breu moment d'un temps que s'acaba.
  |
  |
Entre altres coses perquè no portava peles i el de la botifarra no fiava. Però vaja, el foc de lenya no estava gens malament