“Lau Teilatu” constata, amb tanta innocència
com sensibilitat, l’enorme importància de l’amistat i de l’amor a les nostres
vides, capaç d’atorgar una decisiva transcendència a coses tan innòcues com una
bufanda blanca, el fum d’un cigarret o la llum de la lluna sobre una teulada a
quatre aigües.
La dolçor i la delicadesa amb què Juan
Carlos Pérez canta la seua inoblidable melodia, damunt el puntejat complaent de
la guitarra i una flauta que voleia amb tendresa infinita, acaben d’elevar la
història a la categoria reservada per les obres perdurables.
Ninguna de les versions posteriors que se
n’han fet arriba a abraçar les seues immenses dimensions originals: ni,
òbviament, el recent desficaci perpetrat per Mikel Erentxun i Amaia Montero
—les intervencions de la qual fan més enigmàtic encara l’èxit popular de La Oreja
de Van Gogh—, ni la magnífica revisió d’Umpah-pah (Bordell, 1994), ni la bellíssima traducció rumbera dels Rumba
Norte, ni els successius homenatges euskalduns —EH Sukarra, Sorotan Bele...—,
ni la seua represa pels mateixos Itoiz. Quan l’enregistren de nou, en directe,
en el seu disc de comiat —Eremuko Dunen
Atzetik Dabil... (Elkar, 1988)—, l’emoció certament es vessa, però ve per
altres camins: la cançó és un emblema, un himne de joventut i somnis potser
esvaïts; tanca el seu darrer concert i és impossible resistir-se a les
vibracions sentimentals de la gentada que omplia el poliesportiu de Guetxo i
que atrapa la gravació.
Amb l’ajuda d’un amic basc n’hem fet una
adaptació catalana de la lletra, adaptació que cal prendre’s amb moltes
prevencions perquè Itoiz feien ús d’un euskera heterodox, barrejant lèxic de
dialectes diferents.
En tot cas, valga el seu missatge com una
petita llum en la llunyania: potser algun dia s’impose finalment la sensatesa i
es trobe una eixida negociada al laberint ideològic en què viu immersa la
societat basca. Un laberint al qual ara li s’han tancat totes les portes i que
fa ben difícil la mateixa existència. Al capdavall, com adverteix el nostre
romanç popular —en la corprenedora versió que en feien Maria del Mar Bonet i
Rafael Subirachs—, “sense amor no es pot viure”.
Estem
ací
i
estic content
—segur
que ton pare també...
Que bé et queda
la
bufanda blanca!
Damunt
de quatre teulades,
la
lluna enmig i tu,
mirant
cap a dalt,
sostens
el fum en les teues mans
i,
amb un bufit... buf!,
vindrà
a mi
i
serem de nou
feliços
en
les festes de qualsevol poble.
canta’m
Maria
Xolt, la de Benito.
No
plores:
empal·lideixes i les llàgrimes
esborren
el teu color.
Damunt de quatre teulades...
tornarem
amb
una miqueta de xampany
no
tenim ni un duro
però
les estrelles estan amb nosaltres
i
sona un piano.
Damunt
de quatre teulades...
Mai havia pogut veure la traducció sencera, potser no calia, doncs ara que se el que diu la lletra veig que és el mateix que el que diu la música.
a reveure,
he decidit atorgar-te el premi Arte y Pico. Mai t'havia deixat cap comentari, però seguisc el teu bloc des de fa molt de temps i sempre m'ha agradat, és com tenir un trosset de l'Infern de Massalfa a qualsevol pantalla d'ordinador.
Salut!
Com comentàvem fa pocs dies a casa meva, la cançó era molt present en la memòria, així com tot l'univers dels Itoiz. Però les explicacions que em donares van fer més intensa la recerca i el repensar els records. Els sons d'Itoiz em van acompanyar en un meravellós viatge per la costa d'Euskal Herria, fa un bon grapat d'anys, en una primera recuperació de la seva música. Sempre m'han semblat especials, sense tenir ni elements comparatius ni coneixements musicals de cap més caire que les sensacions positives que em poden produir les cançons, les veus i els instruments. Però compromesos i sensitius.
Avui, la realitat d'Euskal Herria se'm presenta extremadament dolorosa i la música d'Itoiz, potser no m'alça, però em fa sentir aquest profund amor que allà es viu, malgrat la terrorífica ombra de la mort.
Lau teilatu, amb tu, una gran descoberta.
Salut i una nova i sincera abraçada
Amistat i amor són els tresors. I això vol dir la lluna a les teulades i poder veure-la, la llibertat als cors i al carrer, les estrelles als somnis de butxaca i la festa de qualsevol poble. Gràcies per recordar-ho.
D'Euskal Herri i el seu "encant". Sempre la recordaré.
Gràcies per l'apunt m'has fet recordar molt bons moments.