vicent |
dijous, 14 de febrer de 2008 | 11:03h
Em sembla que ho he explicat alguna vegada però...
Em va passar en un restaurant de Manhattan, a la quarta, prop de Central Park. Plovia a bots i barrals. Vam aprofitar per entrar a dinar. Ens va atendre una cambrera latina. Li vaig parlar en anglès però quan vam consultar entre nosaltres alguna cosa en català ella de forma automàtica es va passar a l'espanyol. Em va irritar. Em vaig preguntar com era que ens identificava com a "espanyols". M'equivocava.
Al cap d'uns minuts va entrar un grupet de xiques italianes que van seure a la vora. Parlaven amb aquella capacitat acústica de la qual solen fer gala al seu país. La cambrera s'hi va acostar i va parlar ...en espanyol! I aleshores ho vaig entendre: no és que em tractés com a "espanyol" a mi, és que em tractava com a "llatí". Si escoltava un dialecte llatí ella reaccionava parlant el seu. Així que quan va tornar a la meua taula li vaig parlar ja directament en català. Al cap i a la fi si les xicones li responien en italià i ella les entenia... I efectivament no va haver cap més problema. Des d'aquell dia quan en algun país anglofon he de parlar amb algú llatí ja ho faig directament en català i la veritat és que no he tingut mai cap problema.
Per quin motiu explique això? Perquè l'anècdota aquesta em va fer veure que la normalitat també ha de ser creada en l'estranger, no només ací. Raó per la qual em vaig alegrar profundament quan la presidenta de Madrid va dir que farien un col·legi madrileny que ensenyaria en català. Al·leluia! Ja era hora que la que segurament deu ser una de les cinc ciutats del món amb més catalanoparlants tinga un col·legi en català.
Hi ha qui s'ha alarmat pensant en les intencions ocultes. És clar que les hi ha. Però no tenen importància comparat amb la importància del fet mateix: un col·legi en català públic a Madrid és un inici de normalització també a fora (a més d'una necessitat evident). Un col·legi públic en català a Madrid és treure la llengua del racó de mapa on ens la volen confinar i demostrar que és vàlida globalment. Que això no ho sap l'Esperanza Aguirre? És clar que no ho sap. Per això una vegada en la vida que juga a favor nostre no crec que siga qüestió de tirar pedres al nostre teulat.
Hi ha qui diu que això és una trampa per a reclamar després un canvi de model als col·legis d'ací. Bona fora aquesta. Pensar això demostra molta feblesa sobre el nostre model. Una escola no es pot intercanviar per milers d'escoles. Simplement el model d'immersió ací no és qüestionable i punt. I això se li haurà de dir amb tanta fermesa com afecte si un dia intenta usar el futur col·legi Josep Tarradellas com a moneda de canvi. Mentrestant, però, sé que uns quants amics residents allà estaran contents de tenir per fi una alternativa pels seus fills.
De la meva perspectiva -- sóc anglesoparlant -- totes dels idiomes romàniques són dialectes, més o menys pròxims, del llatí. Fins ara he estudiat cinc: francès, portuguès, espanyol, català i l'italià. A causa de les semblances relatives en la gramàtica i vocabulari, he de utilitzar el to d'una llengua per a diferenciar-la de les altres al meu ment.
En portuguès, utilitzo la melodia brasileira -- passei uma verão no São Paulo. En castellà, imito els tons metàliques dels americans llatins. (A la meva orella d'imaginació està la veu del Ricky Ricardo. Per sempre.) En italià, canto amb els vocals purs d'òpera. I en català, faig la ressonància al derrera de la boca i parlo tant ràpid com pugui.
Funciona. Altres americans que parlen més que u idioma romàntica em diuen que fan el mateix.
Això de la
llengua i les escoles ens posa davant de les nostres mancances com a nació. En
vint-i-cinc anys els nostres governs han estat incapaços de dotar i crear
diguem-ne mitja dotzena d’escoles públiques catalanes modèliques a l’estranger,
allà on la demanda potencial és segura. Unes escoles trilingües o quatrillingües
que per la seva qualitat haurien de ser un referent capaç de competir amb els lycées français, deutsches schules i american schools. Escoles
que podrien becar estudiants estrangers capacitats per tal que esdevinguessin
autèntics ponts culturals amb Catalunya i atreure famílies interessades en una
docència excel·lent...
La veritable nació de soca-rel de molts que fan que dubten és España (escolteu
que pensa d’això d’una escola catalana a Madrid el Sr. Iceta), de forma que no
tenen cap més interès que mantenir el català en l’àmbit del regionalisme.
I el President
portant a deutsche schule llurs fills... Tot un model! ...a no seguir.
Si no mira amb això del grup parlamentari propi del PSC, els diuen que el PP no ho tindrà en compter els resultats del PSOE-C i resulta que s'entornen arrere.
Quan el que ho té que tindre en compter és el propi PSOE. I el PP no tenen en compter el PSC, doncs el PSC el que tampoc pot tindre en compter l'Estat espanyol d'ara endavant.
Quan una qüestió no interessa massa fer-la al congrés espanyol, qualsevol escusa és bona.
m'agrada molt llegir-te (i escoltar-te quan véns de visita per la teua terreta), una salutació des de l'horta!
rosella
És per aquesta raó, que ens alarmem o ens posem en guàrdia, quan l'Esperança Aguirre anuncia la creació de l'escola Josep Tarradellas. Estem tan avesats que ells, els nostres enemics, ens menyspreen, ens insulten, ens tracten, en definitiva, amb aquella arrogància prepotent i perdonavides, que quan fan alguna proposta sensata i assenyada, com la creació de l'esmentada escola, ens agafen amb el peu canviat i ens rumiem que alguna cosa no encaixa al nostre trencaclosques. Tens raó en tot el que dius, ja que, evidentment, una escola catalana a Madrid hauria de ser tan usual com una d'alemanya a València, posem per cas. Tanmateix, ningú no dona duros a quatre pessetes, i pensar que el PP actua de bona fe en aquest assumpte és com crure en els Reis d'Orient. Jo, per la meua part, dubte que ens puga vindre res bo del PP. Els valencians en sabem molt bé com les gasten aquests individus, i si aquesta proposta és un parany o no el temps ho dirà, però jo la posaria en quarentena per si de cas. Ara bé, no aprofitar les almoines que ens puguen donar tampoc no seria assenyat. Si creen aquesta escola doncs endavant, però calculem les possibles conseqüències.
Almenys ens reconeixen, com molt be dius juguen al nostre favor.
L'altre qüestió oculta; que no n'hi ha escoles en castellà a Barcelona?
Si volen fer-les privades, endavant, a veure qui té els diners i que s'ajusti a les exigències d'educació.
Però públiques, ja es una altra qüestió, això depèn del "nostre govern" i a Catalunya haurien de canviar moltes coses perquè fos una opció majoritària al parlament per canviar-ho.
salut