Didac |
dimecres, 13 de febrer de 2008 | 20:52h
En el llibre Com ens vénen la moto (1996), Noam Chomsky i Ignacio Ramonet denuncien l’enorme i subtil control que l’Estat, a través dels mitjans de comunicació, exerceix sobre les persones, i delaten, amb una afirmació implacable, la farsa democràtica que practiquen els països desenvolupats: La propaganda és a la democràcia allò que la porra és a l’Estat totalitari. És a dir, en la proclamada era de la llibertat, som esclaus dels grans grups de comunicació. El cas italià és paradigmàtic, com bé recorden els dos autors en al·lusió al sr.Berlusconi: Quan es posseeixen el poder econòmic i, sobretot, el mediàtic, fer-se amb el poder polític és una simple formalitat. Queda clar, doncs, que no és la política qui sotmet els altres poders, sinó a l’inrevés.La democràcia espanyola però, és un cas apart ja que, a més a més d’estar tan adulterada pels mèdia com la resta de democràcies occidentals, presenta unes incongruències difícils d’assumir. La primera reflexió és inevitable: com es pot ser “demòcrata” i defensar la monarquia, si aquesta representa la viva antítesi del fet democràtic? D’altra banda, la mateixa Constitució prohibeix de celebrar segons quins referèndums, negant la seua mateixa essència: el sufragi universal. La Llei de Partits és també un gran exemple d’hipocresia democràtica. Perquè no es prohibeixen els partits d’ultradreta, com Alianza Nacional o España 2000, responsables d’agressions constants a immigrants, gais i membres de col·lectius d’esquerra? Condemnen explícitament –que és allò que la llei exigeix- la violència que ells mateix generen? I el PP? Caldria il·legalitzar-lo per no condemnar l’extrema violència en la qual està immers l’Iraq des de fa 4 anys per culpa d’una guerra que ells mateix varen patrocinar? Incoherències d’un sistema electoral que ens demana la nostra opinió únicament cada quatre anys i sols per triar qui volem que ens governe, no per participar-hi activament.
Internet, tard o d’hora, permetrà la revolució democràtica: no hi haurà ninguna excusa logística per decidir les nostres prioritats i votar pressupostos municipals o europeus. Sóc absolutament conscient de la farsa democràtica en la qual vivim: no cal que ningú m’ho recorde. Malgrat totes les deficiències de la nostra democràcia però, considere absolutament necessària la participació ja que, si més no al País Valencià, el matís entre esquerra i dreta encara és important en temes com ara la llengua, la cultura, l’educació o el medi ambient. Un colp d’ull a la nostra realitat social no fa més que confirmar-ho: tancament de TV3, visites papals, circuits urbans de F1, abandonament de la sanitat i l’educació públiques... Tanmateix, mentre esperem la democràcia participativa, no estaria de més que els polítics incorporaren mesures que refrescaren el sistema electoral i el feren una mica més just.
En aquest sentit, prohibir les majories absolutes evitaria totalitarismes legals, obligaria al consens entre partits i potenciaria l’essència de la política: el diàleg. Però ninguna proposta és tan original i democràtica com la que m’explicava el meu amic Alfons l’altre dia: el vot negatiu. Ell, conscient de la pantomima electoral, no vota per a que guanyen uns; vota per a que no guanye el PP. Si existís la possibilitat de votar en negatiu, molta gent no es veuria obligada a votar Zapatero per evitar que l’insofrible Rajoy i els seus sicaris tornen a gobernar: el seu vot li’n restaria un de positiu al candidat del PP. Aquesta mesura reduiria enormement l’abstenció i el vot en blanc, car ningú no es veuria forçat a donar suport a un candidat en el qual no creu per evitar que guanye un altre de pitjor. Però degut al descrèdit galopant de la classe política, no seria d’estranyar que, introduint aquesta nova modalitat de vot, el còmput global de tots els candidats fora negatiu –Rajoy (-534587), Zapatero (-4293847)...−, i hauríem de capgirar un principi bàsic de la democràcia: guanyaria qui menys vots aconseguís.
Dídac: m'agrada molt aquesta butlleta per a anar a votar.
Perquè no es fa una campanya per difondre-la?
Ah, i supose que, l'amic Alfons al que fas menció a l'escrit, no sóc jo, pq no recorde haver-te dit això a la festa del teu aniversari...
I ja de pas, et diré que no vaig a tornar a quedar amb tu d'aquesta manera. Quan vulgues que xarrem, no anirem als espais d'oci a fer el de sempre.
Sigues una mica més original amb mi.
És ton pare! En un dinar a casa, ara fa un parell d'anys, exposà el seu plantejament. Com sempre, ton pare tan original i sarcàstic.
I això de no quedar en els llocs d'oci "per fer el de sempre"? Com si anàrem de parranda totes les setmanes! Però tio: si feia més d'un any que no se n'anàvem de festa junts! I quan feia que no veiea al Roger? Què m'estàs explicant! I, per suposat: un sopar o dinar tranquil quan abans. Les dos coses, afortunadament -i necessàriament- són compatibles.
Au, valent!